Subvencions en les arts escèniques: ajuda o trampa?
En l’últim episodi de Cancioncast he volgut parlar d’un tema que aixeca butllofes en el nostre sector: les subvencions. Aquests diners públics que, en teoria, haurien d’impulsar la creació cultural, però que a la pràctica s’han convertit en una arma de doble tall.
Perquè sí, les subvencions ajuden, però també precaritzen. I, el pitjor, saturen un mercat ja de per si limitat.
Barcelona, alternativa. Madrid, Gran Via.
El primer que veiem en comparar territoris és que cada comunitat té la seva manera de viure la cultura. A Barcelona, tot tendeix al més alternatiu, a l’underground. A Madrid, la Gran Via marca el ritme del musical més comercial. Cap model és dolent en si mateix, però aquesta diversitat explica per què un artista indie pot omplir a Catalunya i no sonar gens a la capital.
I a l’hora d’estrenar un espectacle, aquestes diferències també es noten en la manera de produir, demanar ajuts o contractar artistes (tema dels menors d’edat, que dona per un altre capítol sencer).
La mentida de la subvenció
Aquí ve el moll de l’os. Moltes companyies s’han acostumat a pensar així: “Si em donen la subvenció, faig el projecte. Si no, el deixo córrer”.
Aquest plantejament, que pot semblar pràctic, en realitat és una trampa mortal per al sector. Perquè vol dir que molts creadors no creuen prou en la seva obra com per apostar-hi amb recursos propis. I clar, si ni tu confies en el teu projecte, per què ho hauria de fer el públic?
La trampa més comuna: inflar pressupostos
La jugada és coneguda: un espectacle costa 5, però a la subvenció es presenta com si costés 10. Et concedeixen 5 i, màgicament, ja tens el 100% del pressupost cobert. Quin és el problema? Que després toca justificar despeses amb factures falses, devolucions encobertes i un munt d’entramats que tots sabem que existeixen.
El resultat: projectes inflats sobre el paper, però fràgils a la realitat.
ASAL: les falses “sense ànim de lucre”
Un altre punt fosc són les associacions sense ànim de lucre (ASAL). Sobre el paper no poden remunerar els seus socis. A la pràctica, es converteixen en estructures perfectes per cobrar sous, esquivar IVA i impost de societats i viure còmodament de subvencions encadenades.
Mentrestant, les empreses “normals” (SL, SCP…) paguem impostos i competim en clara desavantatge. Competència deslleial, amb majúscules.
Mercat saturat, públic limitat
El resultat de tot aquest sistema és clar: massa creació i molt poca capacitat d’exhibició. Els programadors reben centenars de propostes, la majoria amb una subvenció al darrere. Però el nombre de teatres és finit i el públic també.
Conclusió: mercat saturat. I el pitjor és que aquesta sobreproducció es fa amb diners públics.
Hi ha solució?
Sí, però requereix valentia:
Subvencions més selectives i millor fiscalitzades.
Seguiment real dels projectes finançats (anar-los a veure, avaluar-ne qualitat i continuïtat).
Igualtat de condicions per a totes les figures jurídiques.
Menys burocràcia absurda i més confiança en els creadors que aposten de veritat per les seves obres.
Perquè tallar totes les ajudes no és la solució. La cultura necessita suport. Però necessita un suport just, transparent i que premiï el talent i la viabilitat, no la trampa.
🎭 Si vols escoltar la reflexió completa, ho pots fer a l’episodi de Cancioncast on parlo de subvencions, mercat saturat i de com està realment el panorama de les arts escèniques a Catalunya i a Espanya.
Ens veiem pels escenaris
Mateu Peramiquel – Compositor i creador de Teatre Musical
WeColorMusic.com
