Fa poc vaig voler penjar a stories una foto d’un assaig de la protagonista de JANA.
L’aplicació em va suggerir Magic, de Chase Eagleson, una cançó que feia dies que escoltava.
La vaig posar.
Durant uns segons vaig veure el resultat final de JANA.
No l’assaig. No el tràiler. L’espectacle acabat.
I tot just començàvem.
Aquella cançó em va donar una empenta d’optimisme i va aconseguir que veiés una cosa que encara no existia. I l’havia descobert gràcies al mateix sistema al qual culpo que ja no escoltem música com abans.
Spotify no ha matat l’emoció.
Ha matat el fet de tenir un sol disc per escoltar.
Abans compraves un CD i aquell era el disc. L’escoltaves sencer, repeties les cançons i descobries detalls nous amb cada escolta.
Hi aprofundies.
Ara tenim tota la música del món i, precisament per això, és fàcil no acabar d’entrar en cap cançó.
La música no era millor. La nostra atenció era diferent.
Una cançó competeix contra notificacions, vídeos i l’impuls de saltar a la següent abans que hagi tingut temps de provocar res.
Per això una cançó no emociona només perquè sigui bona. També necessita trobar algú disposat a escoltar-la.
La primera vegada que vaig posar a la Mar Mare, una cançó del musical BRUNA, anàvem en cotxe.
Jo n’havia gravat una maqueta i la hi vaig posar. Mentre sonava, vaig continuar conduint i mirant la carretera. Quan es va acabar, li vaig preguntar què li havia semblat.
Estava plorant.
La Mar no acostuma a reaccionar així amb les cançons que escric. Per això recordo tan bé aquell moment.
Com a compositor, sempre m’havia preguntat si l’emoció que sento quan creo una cançó pot viatjar fins a una altra persona.
Pot.
No sempre, no amb tothom i no en qualsevol moment. Però pot.
Potser ens assemblem molt més del que ens pensem.
Quan algú demana una cançó que emocioni, és fàcil recórrer als recursos habituals: un piano lent, unes cordes, un crescendo i paraules com vida, amor o somnis.
Tot això pot funcionar.
El problema apareix quan es nota massa que és allà per obligar-te a sentir alguna cosa.
Per mi, emocionar té més a veure amb utilitzar un llenguatge proper. Paraules que la gent digui de veritat. Frases que es podrien sentir en una cuina, dins d’un cotxe o al passadís d’un hospital.
Una melodia pot ser senzilla. L’elecció de les paraules i el lloc exacte on cauen, no.
A JANA això es veu especialment a Als meus peus, la I WISH SONG de la protagonista.
La vaig escriure en primera persona. El temps s’atura i escoltem els seus pensaments. En aparença, és un cant al «jo puc amb tot».
Però l’espectacle parla justament del contrari.
La Jana creu que té el món als seus peus. El públic, en canvi, sap que acabarà en una cadira de rodes i perdrà la mobilitat de les cames.
Aleshores el títol canvia.
Primer és una promesa. Després és una pregunta.
Això és el que una història pot fer amb una cançó. Les mateixes paraules signifiquen una cosa diferent quan coneixes el que ha passat abans i el que vindrà després.
Una melodia importa. L’harmonia, el ritme i la veu també.
Però una cançó emociona de veritat quan tot coincideix amb una història, una imatge i algú disposat a entrar-hi.
La música obre la porta.
La història aconsegueix que t’hi vulguis quedar.
El tràiler de JANA és la nostra primera invitació. El projecte tot just acaba de començar, però ja pots conèixer la història i escoltar una part de l’univers musical que estem construint.
Mateu Peramiquel
Compositor i productor de teatre musical
