Si estàs pensant a crear un espectacle, hi ha tres camins que semblen el mateix… però no ho són.
Producció pròpia, coproducció o encàrrec.
Tres maneres de posar alguna cosa sobre un escenari.
Tres maneres de treballar.
I sobretot, tres maneres molt diferents d’assumir risc, poder i llibertat.
I aquí és on la majoria s’equivoca.
La producció pròpia: llibertat total… i vertigen també
La producció pròpia és fàcil d’entendre.
Tens una idea.
I ho decideixes tot.
Des de la creació fins a la comunicació. Des de l’equip fins al calendari. Des del pressupost fins a l’estrena.
Sona bé, oi?
Ho és.
Però també és un bon embolic.
Aquí no hi ha xarxa de seguretat.
Els diners són teus.
Les decisions són teves.
I els errors també.
El gran avantatge és clar: pots fer exactament el que vols.
El gran inconvenient també: et pots equivocar exactament com vols.
I hi ha una cosa encara més important.
Quan produeixes, descobreixes que no tot és crear.
És gestionar equips, temps, egos, diners, comunicació… tot alhora.
I això no t’ho explica ningú.
La coproducció: sumar… o complicar-ho tot
La coproducció apareix quan decideixes no fer-ho sol.
Trobes algú que suma.
Diners, contactes, estructura, experiència.
Sobre el paper, tot millora.
Més recursos.
Més força.
Més possibilitats.
Però també apareix una cosa nova: el poder compartit.
Aquí ja no decideixes tu sol.
Cal acordar-ho tot.
I això fa que tot vagi més lent.
El punt clau no són els diners.
És el tipus de soci.
Perquè no és el mateix associar-te amb algú que està en el teu mateix moment…
que amb algú per a qui el teu projecte és irrellevant.
Si el teu soci no té el mateix nivell d’implicació, la coproducció deixa de sumar… i comença a restar.
Per això, escollir bé el soci no és important.
És determinant.
L’encàrrec: zero risc… però tampoc manes
L’encàrrec és un altre joc.
Aquí algú et paga per crear alguna cosa.
No poses diners.
No assumeixes risc.
Però tampoc decideixes del tot.
Tens un client.
I el client opina.
A vegades suma.
A vegades… et demana coses que no tenen cap sentit.
I tu ho has de gestionar.
Aquí entra una habilitat que no s’ensenya enlloc:
la negociació creativa.
Saber defensar una idea sense trencar la relació.
Saber cedir sense destrossar el projecte.
Quan el client lidera bé, l’encàrrec és una meravella.
Quan no… pot ser un maldecap constant.
La gran mentida: no hi ha una millor opció
Tothom vol saber quina és la millor.
No existeix.
El que existeix és el moment en què estàs.
Perquè cada model respon a una necessitat diferent:
- Producció pròpia → identitat
- Coproducció → creixement
- Encàrrec → estabilitat
El problema és quan intentes viure només d’un.
Només producció pròpia → risc constant
Només encàrrecs → et converteixes en proveïdor
Només coproduccions → pots diluir el que fas
El que ningú t’explica (però ho canvia tot)
Hi ha una idea que ho canvia tot:
La producció pròpia és on més aprens.
Perquè ho toques tot.
Perquè t’equivoques en tot.
Perquè entens com funciona de veritat el sector.
I això després et permet:
- fer millors encàrrecs
- escollir millor els socis
- prendre millors decisions
Per això moltes companyies combinen els tres models.
No per caprici.
Per supervivència.
Llavors… què hauries de fer?
La millor recomanació és simple.
Prova els tres.
Produeix alguna cosa, encara que sigui petita.
Coprodueix amb algú que et faci créixer.
Accepta encàrrecs i aprèn a gestionar-los.
I després decideix.
Perquè això no va de teoria.
Va de en quin tipus de creador et vols convertir.
