Podcast (histories-avi-josep): Play in new window | Download
Barcelona. Divendres 7 de Febrer. 11 del matí.
Fa estona que parlen però que no es diuen res. Amb prou feines es miren als ulls. L’Àngel i la Núria tenen una conversa d’aquelles d’ascensor però en aquest cas no és de casualitat. Han arribat per separat però esperen el mateix. Havien quedat. Sabien que es trobarien. Doncs haguessin pogut preparar més la seva conversa, la veritat. Qui sigui que s’hagi de trobar amb ells no sé si li farà gaire il·lusió la situació.
Un tros més enllà l’ambient canvia de color. El vermell més fort i apassionat s’apodera de l’espai. No crec que tinguin més de 20 anys i els hi puc veure les hormones des d’on soc ara. Riuen, inconscients de la quantitat de gent que passa pel seu voltant. És exactament aquella escena tant típica de pel·lícula amb un focus estàtic al mig i milers de persones caminant sense rumb al seu voltant. Potser és fàcil ser inconscient de tot plegat perquè realment no hi ha ningú que ni tan sols se’ls miri. M’agradaria poder-ho fer. De fet, m’encantaria. A vegades tinc la sensació que les persones no som conscients del moment que estem vivint.
La Berta però, si que ho és. Perquè no falta mai a la cita. Barcelona. Divendres. Les
11 i 10 minuts del matí. Un cafè amb llet de civada i 1 cullerada de sucre morè. Sempre igual. No falla. Ella és l’única que com jo, es fixa cada divendres amb qui té al voltant. Sempre arriba quan falten 5 minuts per les 11. I s’asseu a una taula fins les 12 i 15 minuts. I com jo, mira al seu voltant. És de les poques persones que en un lloc com aquest miren al seu voltant. No sempre es veu una situació tant dramàtica com la d’avui.
L’Amadeu i la Daniela fa estona que estan en silenci. La Daniela no pot evitar les llàgrimes i l’Amadeu no se la mira gaire. Ell l’abraça. S’abracen més i es fan carícies. Han arribat massa d’hora, aquesta agonia no es pot suportar. En aquestes ocasions és millor fer-ho amb el temps just i com més ràpid millor.
Igual que l’Àngel i la Núria, massa agònic. Segurament en aquest cas no és culpa seva. Estic segura que ells no pretenien estar tanta estona junts, però quan no depèn de tu, no hi ha res a fer. Miren les pantalles i res, cap canvi. Miren el mòbil i cap missatge. La Núria fa cara de patir. L’Àngel també, ho noto, ja ho he vist massa vegades això, però fa veure que no. Per fer-se el fort. Però quina manera de perdre el temps Àngel! Si ni tan sols vols acostar-te a ella, només per fer-te el “macho”… (so de un nen/a dient perdó o jugant o rient) apa ja t’està bé, per fer-te el fort! La Berta també riu i li cau una mica de cafè a sobre la camisa. S’eixuga.
No acostumo a estar atenta a més de 3 escenes. Els clients no em permeten seguir més de 3 moments. I no totes les escenes em serveixen. N’hi ha que tenen suc per treure, i n’hi ha que realment no en tenen gens. Però hi ha un moment que sempre intento observar. Les portes.
M’encanta el moment en que s’obren les portes. És el meu moment preferit. Tothom deixa de fer el que està fent per mirar si, per fi, ha arribat el moment que estaven esperant. És un moment màgic. Els petits salten per mirar per sobre de la barana, els adults deixen de mirar el mòbil i miren fins al final de la sala perquè potser encara no surt però potser el poden veure al fons de tot. Un moment que fa canviar la cara a tothom.
A tothom menys a la Berta. Son les 11 i 20. Fa aquest ritual cada divendres al matí i ni s’immuta. Quan arriba el seu xicot, que diria que es diu Alex, ve directament cap aquí, es saluden amb un petó als llavis i marxen. Sense gaire màgia realment. Potser fa massa temps que fan això. No he aconseguit mai veure quin dia de la setmana s’acomiaden i tampoc tinc molt clar quant de temps fa que la Berta ve a fer el cafè al Hollybread. Perquè no s’espera a fora amb el cotxe? Almenys s’estalviaria el pàrquing… M’agradaria preguntar-li, m’agradaria poder-la conèixer. Crec que hi ha alguna cosa que ens faria connectar. Tinc la sensació que ens coneixem, que parlem el mateix idioma. Però és una mica rollo espia, no? Potser no li mola. No, segur que no li mola.
La Daniela ha vingut a comprar una ampolla d’aigua. L’Amadeu l’està esperant amb la jaqueta penjada de la maleta. Li dona l’ampolla d’aigua i ell se la guarda a la motxilla. Però que fas? Amadeu te la faran tirar quina tonteria! Que no son pas barates aquí les ampolles d’aigua… La Daniela es mira la pantalla. És la seva última esperança per no separar-se d’ell. Tant de bo el cancel·lessin pensa. Però només ho pensa. És el seu somni. El seu somni que no coincideix per res amb el seu. Que no son ni tan sols compatibles. Però és el seu. La Daniela es trenca i s’abraça a l’Amadeu. L’Amadeu, sense ni una sola llàgrima li diu que no plori. Li exigua les llàgrimes i li fa un petó. Tot estarà bé, diu. Clar, el que marxa sempre té l’al·licient que marxa. Però i ella que és queda què?
I s’abracen.
Falten 5 minuts per 3/4 de 12. Hi ha hagut una estona de molta feina i em penso que m’he perdut moltes coses. Sempre us ho intento anar explicant tant en directe com puc. De fet per això vaig triar fer-ho en aquesta hora d’11 a 12, perquè és aquella hora tonta. És l’hora de menys feina al Hollybread. Aquella hora que ja has esmorzat i que encara no és prou d’hora perquè els guiris facin el seu lunch. També és l’hora amb menys trànsit, perquè normalment la gent vol aprofitar tot el dia sencer i acostuma a marxar de bon matí. Però a vegades els esquemes es trenquen. I sort que ho fan.
He perdut de vista els dos adolescents. No sé molt bé si s’acomiadaven, es retrobaven o simplement buscaven un lloc on no els conegués ningú per poder “desatar las pasiones”. Segurament deuria ser això últim. Potser que avisi a seguretat perquè vagin a revisar els lavabos!
Crec que esperen al seu fill. Si. La Núria i l’Àngel encara son al mateix lloc i fan la típica cara de patiment d’estar esperant al seu fill i no tenir-ne notícies. Però estan separats. Sí, segur que estan separats. Han arribat cadascú per la seva banda i ni una sola carícia, ni un petó. Ni tan sols amb aquest patiment. Vosaltres què creieu? Segons les meves observacions son claríssimament pares separats esperant al seu únic fill. O filla clar, això encara no ho he pogut saber. La Núria va i ve de les pantalles comprovant l’estat del vol. No diu aterrat, ni retard, diu on time. Però fa més de dues hores que s’esperen. Se’ls hi està fent llarg això. I la Núria no s’ha separat ni un moment de la barrera. L’Àngel ha vingut abans a fer un tallat amb gel. Estava fent trucades. Deurien ser de feina perquè no semblava molt preocupat. L’Àngel deu ser empresari. Potser té una empresa de Tecnologia. No, no, perquè no porta un mòbil gaire bo. Deu ser una empresa petita. Una botiga. Si, una botiga de … de queviures. Fa pinta de viure a un poble.
S’obren les portes. L’Àngel i la Núria miren fins al fons de la sala. No hi ha cap novetat. La Núria creua la barrera i es disposa a parlar amb el guàrdia de seguretat.
L’Àngel la comença a cridar. Se senten els crits des d’aquí! “Vols fer el favor de no deixar-nos en ridícul?” Merda. Esceneta al canto. “Vull que em diguin què passa amb el vol del Nil. Fa 1 hora que hauria d’haver aterrat!”. Bingo, és fill i no filla! Ostia! S’estan tirant els plats pel cap de debò. Fins i tot la Berta ha deixat d’escriure a l’Ipad i ha aixecat el cap per mirar-se el show. Vaig preparant una til·la, perquè la Núria o l’Àngel o bé els dos, vindran aviat a buscar-ne una. No falla mai.
Què deu escriure la Berta a l’Ipad? Falten 10 minuts per les 12. A què es dedica? La Berta és la única persona que veig a l’aeroport, que no conec però que sé com es diu, per la targeta de crèdit, i la única de la que no em puc imaginar la seva història. Suposo que és perquè em descol·loca. La seva rutina tant exacte i les poques vegades que la veig somriure em fa pensar que no és feliç. I ho veig massa sovint. Cada divendres. De les 11 menys 5 minuts del matí a les 12 i 15 minuts. Crec que no s’estima l’Alex. Ho sé per com se’l mira.
Ei un moment! Tots atents! És ell o no? Si, si que ho és! L’Amadeu està a la cua del Hollybread. Es demana una cervesa. “2,60€ siusplau.” Està desencaixat! No pot parar de plorar! Però que no era ell que marxava? “Necessites res?” Em diu que no amb el cap. “Estimar més del compte fa mal” em diu. Em dona els diners en efectiu. Seu a una taula. Però com pots haver aguantat tant Amadeu? Estava súper serè us ho prometo. L’hauríeu d’haver vist. Quina tonteria Amadeu! Perquè no volies que la Daniela sabés com te l’estimes? Et penses que li faria més mal? El mal que li deu haver fet veure que no t’afectava la vostra separació igual que a ella. Quina tonteria és aquesta de no ensenyar el que sentim?
Agafa una cullereta de fusta i un sucre. La Núria ha vingut a buscar la til·la que ja havia preparat. I se’n torna a davant de les portes que no paren d’obrir-se i tancar-se. L’Àngel truca per telèfon una altra vegada però aquest cop si que sembla preocupat. Potser està demanant informació del vol del fill. La Núria no se’l mira. L’Àngel penja. Es posa al costat de la Núria. No es miren. Un moment un moment! Ell li agafa la mà. No es miren. L’Àngel li diu alguna cosa. Ella se’l mira de cop. Somriu i s’hi abraça. La til·la ha caigut al terra. L’Àngel reticent acaba abraçant-la. I somriu Deuen tenir bones notícies. De cop se n’adonen de que estan abraçats i es separen. Potser va bé a la vida tenir moments dramàtics per adonar-te de que no estàs fent les coses bé. Si segueixo escrivint la història de la Núria i l’Àngel, em penso que acabarà bé. No sé com m’ho faig però sempre acaben bé totes les històries que us explico. Tot i que aquesta no sé si hi seré a temps d’explicar-vos com s’acaba, se’ns acaba el temps.
“Perdona, si veus l’Alex, el meu marit, li pots donar aquesta carta i dir-li que he marxat?” És la Berta. Marit? Però quants anys té? Faig veure que escric alguna cosa a l’ordinador del bar, això no us ho podeu perdre. Ella em parla, “Perdona la confiança, ja sé que no ens coneixem personalment però fa més d’un any que ens trobem cada divendres aquí al Hollybread exactament de les 11 menys 5 minuts a les 12 i 15 minuts del matí amb un cafè amb llet de civada i 1 cullerada de sucre morè, i em sembla que només per això, ja ens coneixem una mica bastant.” No sé què dir-li. Ella m’allarga la mà amb la carta. Jo li agafo la carta. “Vols prendre un cafè?” Però em diu que no “Ja son les 12 i 10, i no em vull trobar l’Alex. Tenies raó”. Em somriu. Tenia raó? Qui? Jo? Li torno el somriure. “Gràcies, noia del blog! Espero poder-te veure alguna altra vegada. Sort!” I es gira per marxar. “Per cert, pots llegir la carta si vols, així podràs acabar d’explicar la meva història. Els seguidors del blog es mereixen escoltar-la. I si, jo també crec que l’Àngel i la Núria estan separats i jo no crec que estimar més del compte faci mal.”
Em poso vermella com un tomàquet. La noia del blog! La Berta llegeix el meu blog mentre espera a l’Àlex? Li dic adéu sense gaire dilacions perquè ella té pressa. No es vol trobar l’Àlex diu, però perquè? La veig desaparèixer entre la multitud de gent que passa per aquí a aquesta hora del matí. Què faig? Falten 5 minuts perquè arribi l’Alex. Li dic al meu company que necessito anar al lavabo, que tinc una urgència femenina. Sempre funciona, tot i que fa cara de sospitar i de voler-me dir per enèsima vegada “què una tonteria més del blog de xafarderies”. De històries maco, de històries! Em tanco al lavabo i obro la carta.
– CANÇÓ –
Torno a posar la carta a dins del sobre. Surto del lavabo. Torno ràpid cap al Hollybread. Xoco amb Núria, l’Àngel i el seu fill. Al final si que sabreu com s’acabava la seva història. Arribo al Hollybread. Comença a formar-se una mica de cua. L’Amadeu encara és aquí. És l’hora. El meu company no fa cara d’estar gaire content per la meva absència durant aquesta estona.
“Perdona, has vist una noia que ve sempre els divendres aquí a aquest bar a esperar- me? Hauria d’estar aquí i no la veig per enlloc.” És l’Àlex. Son les 12 i 15 minuts.
