fbpx

1.LA HISTÒRIA DE L’AVI JOSEP

Compartir:

Fa 86 anys que va néixer l’avi. El meu avi. Viatjo fins a Toga per imaginar-me quina era la seva realitat i per conèixer quina és la seva història. Toga és un poble de 100 habitants situat, com diu ell, a la orilla del río Mijares, a la província de Castellón de la Plana.

L’avi va néixer al Juliol de l’any 1933, 3 anys abans que comencés la Guerra Civil. La seva mare, la besàvia Elvira i el besavi José criaven a la tia Elvira, la seva germana gran i a ell, el Pepe de la Calle Baja. És així com se’l coneix a Toga, perquè és a la Calle Baja on va néixer i créixer. Però no on va viure.

L’avi sap escriure i llegir, poc, diu ell, però en sap. Va anar durant poc temps a l’escola, només tenia 7 anys quan es va acabar la guerra, però la vida el va portar per altres camins. A més a més, m’explica amb rialles que el poc temps que va tenir la oportunitat d’anar a l’escola tampoc el va aprofitar perquè de cada 5 dies, 3 anava amb els amics a pescar al río.

Passejar al seu costat per els carrerons de Toga és com estar al costat del protagonista d’una pel·lícula que sembla inversemblant, però que és del tot real. Tot i que era molt petit, té uns records molt nítids de la guerra. Suposo que deuen ser moments molt difícils d’oblidar.

– Mira nena, mira per aquí aquesta reixa, veus aquí baix? Doncs aquí és on ens amagàvem durant la Guerra Civil. Sentíem l’aviació que s’acostava i ens amagàvem aquí sota perquè no ens caigués una bomba a sobre. Ens quedàvem en silenci fins que l’avís d’algú ens deia que tot havia passat. Una vegada va caure una bomba aquí davant de casa i ho va ensorrar tot. Però hi havia el noi a dins la casa i no li va passar res perquè es veu que es va cobrir. Però la burra no va pensar tant i la va deixar ben morta. Totes les runes van entrar a dins del menjador de casa meva.

Si totes les històries quedéssin en anècdotes segurament no estaríem parlant d’una guerra. No em puc ni imaginar què deus sentir a l’escoltar caure una bomba i no saber a on va a parar. Podia ser que quan el meu avi sortís d’aquell amagatall s’hagués quedat sense casa o sense família. L’avi em descriu els seus pares amb llàgrimes als ulls encara, dient-me que eren unes persones molt bones. Els recorda, i els enyora. M’emociona veure l’orgull amb el que parla d’ells.

El seu pare es dedicava com tothom al cultiu de tarongers i taronges. I què esperàvem d’un bon valencià? A dia d’avui encara esperem les taronges de la seva terra, perquè no n’hi ha cap com aquelles! També es dedicava a la política local éssent el segon alcalde el poble de Toga. Diu que el seu pare era més aviat d’esquerres i que durant la guerra era el mateix problema ser d’un bàndol que de l’altre.

Com que el seu pare era el segon alcalde, tenia les claus de l’església perquè l’alcalde primer vivia a Castellón. Una vegada se li van presentar els rojos i li van demanar les claus perquè volien cremar tots els Sants. El meu besàvi sembla ser que era d’esquerres però catòlic. Així que no va donar-los les claus tant fàcilment, fins que un cosí seu, un cosí germà seu, com recalca el meu avi, el va apuntar amb una pistola i el va ameneçar de matar-lo. Diu l’avi que ho van destrossar tot, van tirar la campana des del campanar a terra, totes les imatges de Sants cremats a fora la plaça… però diu que el seu pare, que era més llest que ells, quan estaven a punt de treure tots els bancs i cremar-los els va dir que allò no era una bona idea, perquè aquells bancs els hi farien servei per si volguéssin fer alguna obra de teatre, o alguna reunió! Els hi va semblar bé i van marxar. Anys més tard, quan el cosí germà del meu besàvi va sortir de la presó, es van trobar tots dos. El meu besàvi li va dir que què passaria si ell ara el denunciava. El cosí germà va plorar i va demanar disculpes fins que no podia més. El meu besàvi era un bon home, ja ho diu el meu avi.

La seva mare. La besàvia Elvira. Se li trenca la veu quan parla d’ella. I se li trenca una part d’ell. El meu avi i la seva família, van viure amagats a una cova durant la guerra civil. A una cova, si, tal i com ho sentiu. La seva mare un dia va baixar al poble per agafar patates que tenien a les terres i pollastres. Quan va entrar a casa es va trobar amb 4 soldats a dintre. Ella, una dona forta, i valenta, els va dir que allò era casa seva i que ja podien sortir. Els 4 soldats la van apuntar. La que se tiene que ir es usted! La seva mare mai va tornar a ser la mateixa, diu que va perdre el Nord. Que va quedar tocada. El mossèn del poble, que es veu que li tenia manía a l’Elvira, perquè anava a combregar sense confessar-se abans, quan va saber el que havia passat els hi va dir a la família que si no la tancaven en un centre ells, seria ell qui ho faria. Els hi va fer tancar la seva mare en un centre quan el meu avi només tenia 6 anys. 6 anys. No va sortir mai més d’allà. El cap em fa donar voltes i més voltes al tema. Els 4 soldats la van apuntar i la van fer fora de casa seva.

És evident que aquest fet és prou bèstia com per perdre el Nord, com per quedar tocada de per vida, però,p no puc parar de pensar si la meva besàvia va ser capaç d’explicar mai tota la veritat del que havia passat aquella dia que va deixar la cova on s’amagava per anar a buscar menjar per els seus fills i es va trobar 4 soldats a casa seva. Realment, em costa de creure que l’avi, que el meu avi, visqués aquestes barbaritats. Em sembla una història llunyana i no ho és.

Tot i que Toga sempre ha estat casa seva, el meu avi només va viure 16 anys seu poble. Era l’any 1949 quan el Pepe de la Calle Baja marxava a treballar a Catalunya durant uns mesos a la Verema per fer diners i enviar-los a casa. Tren directe de Castellón a Martorell. Els trens anaven a petar de gent, no hi cabia ni una agulla. Ell seia a les escales a fora del vagó i arribava amb tota la cara negre del fum que desprenia el tren de carbó. Un cop, en un dels viatges, una dona volia anar al lavabo, però fins i tot els lavabos estaven plens de persones. No s’hi cabia. Doncs la dona va obrir-se de cames, i qualsevol lloc és bo quan la necessitat crida.
El Pepe va arribar a Martorell amb 4 o 6 o 8 o 9 o 10 homes més, no se’n recorda. Però ell era el més petit. No para de repetir-me que ell era un crio. Va estar un mesos treballant i se’n va tornar a casa. L’any següent, Sant tornem-hi cap a Catalunya. Però aquest cop va marxar per no tornar. Quan va tenir acabada la feina de la Verema, l’amo, el Pepet li va dir que a Ca la Viuda, una masia del mateix poble, buscaven un mosso i que potser ell voldria aquesta feina. No s’ho va pensar gaire, diu. Es quedava a Ullastrell.
Ullastrell era un poble petit com el seu, amb carrerons estrets, amb terres. No hi havia tarongers, no. Però hi havia vinyes. Moltes vinyes. Respirava i sentia la olor de Toga, de casa seva. Pensava en la seva mare, el seu pare i la seva germana Elvira. I en com podia ajudar-los quedant-se allà en aquell poble fent de mosso. Ho havia de fer. Ca la Viuda. Quin nom! Va pensar. (So de picar a la porta). Soy Pepe vengo a trabajar! El va obrir el Sr. Eduardo. L’amo de Ca la Viuda. Un home alt, amb molta planta. Serio. Passa, passa. La masia de Ca la Viuda era una casa gran. La família estava formada per l’Eduardo, la seva dona Isabel, i les seves dues filles la Quimeta i la Pilar, que tenien 10 i 8 anys.
Cada matí la Isabel cridava al Pepe. Va anem! Ya bajo ya bajo! Però no baixava mai. Ell, als seus 86 anys segueix igual de presumit que aleshores. No et quedaràs pas calvo d’una vegada! Li deia ella. Agafaven el macho i anaven cap a les terres a fer feina, o bé a vendre a la plaça, o bé al mercat a buscar gènero. Tenien una burra que era molt guita, que es veu que vol dir que tirava moltes patades. Per portar-la a Cal Ferrer li havien de tirar una corda per fer-li aixecar la pota. Una vegada a la vinya, tenien la burra lligada en un ametller i l’avi li va assegurar a l’amo: A aquesta li aixecaré la pota avui i sense corda! Mecasumlospi! Ja la tinc la pota agafada, li aixeco i ella pim, pam, pim, pam em va fotre per terra! El sogru li deia: dejala en paz que te hará daño! Però ell, ja li havia aixecat la pota!
Al migdia, la Isabel els hi portava el dinar sovint, i sinó, ho feien la Quimeta o la Pilar quan sortien de l’escola. L’avi parla de la família de Ca la Viuda com si fos la seva. I és que ho és. Perquè no va trigar gaire a reconèixer que ell i la Quimeta s’anaven al darrere. Però si tenia 10 anys avi! No nena! Quan era tant petita encara no! Més tard. Respiro.

A Ca la viuda, l’avi va passar de ser el Pepe a ser el Josep. I va aprendre, sense anar a l’escola, a parlar el català. Un català practicament perfecte.

Servicio Militar Obligatorio. Aquell moment que tothom esperava i ningú desitjava. Ara havia de deixar Ca la Viuda per anar a la mili? Justament ara? La meva àvia, que en aquell moment ja s’anaven al darrere, li va dir que si ell tornava, no agafarien cap més mosso, que l’esperarien. Així va ser. La iaia i ell s’escrivien cartes que a dia d’avui s’han perdut. Quina llàstima no poder llegir-les de primera mà. Quan la família de Cala Viuda necessitava ajuda, el seu pare se’n anava cap a Ullastrell a ajudar-los. L’avi va fer la mili a València. Li va tocar fer d’assistent d’un general retirat, de 80 i pico d’anys. Diu que el volien igual com si fós un fill. En aquella casa hi havia una minyona que cada vegada que feia patates fregides n’hi guardava un platet només per ell. Toma, ponte ahí en aquél rinconcito y te comes las patatas. En aquella època no hi havia permissos però una vegada el seu “jefe”, que ja sabia tota la seva història, el va cridar i li va dir:

-Josep! Tu quieres seguir en Cataluña? Ens podem imaginar la seva resposta oi? Pues mira, cogete 15 dias o un mes o lo que quieras y ya volverás.

Tren directe cap a Martorell i a passar uns dies a Ca la Viuda. Quan va ser l’hora de marxar, la Quimeta li va dir: Josep emporta’t unes quantes pomes per els jefes. Li va preparar una bossa amb 3 o 4 kilos de pomes del ciri. Diu que éren boníssimes, que eren unes pomes allargades. Es veu que ara se n’ha perdut la mena.

-Josep! Josep! Pero qué manzanas!! Buenísimas! No había comido nunca unas manzanas tan buenas!

Em venen ganes de tastar-les i tot!

Es va acabar la mili i cap a Ullastrell per quedar’s-hi. Abans de fer cap pas en fals, l’avi va tenir la brillant idea de preguntar-li al amo perquè es deia Ca la Viuda aquella casa, no fos cas que això tingués alguna cosa a veure amb el futur que l’esperava. Es veu que l’amo que va fundar Ca la Viuda tenia moltes terres i molta feina. Tanta és la feina que tenia i l’esforç que hi havia de dedicar que es va morir i va deixar viuda la dona. Deuria ser la primera viuda del poble o bé la única. Es veu però, que només havia passat aquella vegada. Dubtes esvaïts, el 28 d’agost de 1962 El Josep i la Quimeta es van casar. Diu que el vell de Cal Masvalls quan va saber que s’havien compromès, li va dir al seu sogru, l’Eduardu:

-Con un castellano has promès la filla? Cada any et fara un crío!

No van seguir aquesta dita que ningú havia sentit mai, doncs van tenir 2 filles i un fill. Però, al final resulta que la filla d’aquest vell Cal Masvalls en va tenir 8 de fills, i no pas amb un castellano! I des d’aleshores, fins ara, com diu ell. És molt difícil no emocionar-se escoltant la història de la teva família.

L’avi no pot aguantar-se les llàgrimes quan parla de la iaia Quimeta, i es queixa molt de que va morir massa aviat. És evident, que lo de Ca la Viuda no es va complir. Diu que era molt espavilada, molt treballadora i que en sabia molt de tot. Però hi torna. Es va morir massa aviat.

Ara fa 5 anys que la Iaia Quimeta, que el seu amor de tota la vida, la que li va dir que l’esperaria quan va marxar a fer la mili, la que el va fer quedar per sempre a Ullastrell, el va deixar d’amo de Ca la Viuda. Em parla dels meus besàvis, als que vaig tenir la gran sort de conèixer durant 13 anys, i em fa venir molta enyorança. Eren molt bones persones, no para de repetir. I així és com també jo els recordo. Treballadors, carinyosos i molt generosos. El padrí Eduardo, assegut al seu sillò del menjador, sempre ens explicava les seves històries de guerra, perquè ell si que havia anat a la guerra a lluitar, però ja ningú les recorda. Ningú les va apuntar. Ningú les va escriure. S’han perdut. No deixeu perdre la història de la vostra família.

Escolteu-los amb paciència, molta paciència, i els fareu feliços. Deixeu-vos emportar per la història i descobrireu coses que no havieu sapigut abans, i us emocionareu recordant, amb ells, tota la seva vida. L’avi no sap que us eplicaré la seva història perquè es moriria de vergonya i em diria nena quines coses que em fas fer! Estas carregada de romanços! Ja li ensenyaré quan estigui fet. Però ho havia de fer. Havia d’explicar-ho, perquè la seva història és la més intensa i romàntica que he sentit mai. Potser és perquè la sento a prop, perquè la porto a dins. Potser és perquè de petita estiuejava a Toga amb ell i la iaia i no es cansava mai d’explicar-nos les seves batalletes. Ens portaven al riu a banyar-nos i ens ensenyava a fer barques amb canyes de bambú i a fer carreres per el Río Mijares, a veure quina barqueta arribava abans, o més ben dit, quina arribava dreta. Potser perquè aquest any jo li ensenyava a la meva parella tot això amb orgull. Potser perquè rentàvem la roba al mateix lavadero que ho feia la seva mare. Potser perquè encara anem a buscar aigua de la mateixa font i ens n’emportem garrafes plenes cap a Ullastrell, perquè ens agrada més que la que podem comprar aquí. Potser perquè a ningú més li agrada més l’aigua de Toga que a nosaltres. Potser és perquè sempre que proposo a les meves amigues d’anar a Toga a passar uns dies, no entenen com em pot agradar anar a un poble on no hi ha res. I és que elles no hi tenen res, és cert, però jo hi tinc la història de la meva família. Aquells carrerons, els camps de tarongers, el riu, la Calle Baja, l’amagatall. Potser és per tot això que he volgut compartir-vos la seva història. Potser no us semblarà la història més fascinant del planeta, però és la meva. La seva. La del meu avi que no para de parlar de la nostra família dient que eren molt bones persones, i no sap que nosaltres pensem que ell també ho és. I que tots vam tenir molta sort de que vingués a parar a casa nostra.

I ara, a la tardor del 2019, al menjador de casa seva, de Ca la Viuda, l’avi m’explica la seva història. Aquesta és la història de l’avi. I aquí, al sofà de casa l’avi, comencen totes les seves històries. Les històries de l’avi Josep.

Deixa un comentari

Més publicacions del blog

un podcast de versiones al piano

11. Requiem (de Dear Evan Hansen, el musical)

Un musical que recomiendo muchísimo que si tenéis la oportunidad de ver, lo hagáis. Vale mucho la pena. Es de esos musicales que me inspiran continuamente, por si idea, por su mensaje e historia. I las canciones, son de lo más estupendo que he escuchado

podcast de piano, covers, musica e historias

10. Fix you

La canción del capítulo de hoy siempre la recordaré y siempre la voy a llevar conmigo. Siempre que suena me hace cantar, siempre que la escucho me hace sonreir y también recordar un momento de mi vida singular.

Aquest web utilitza cookies pròpies i de tercers per al seu correcte funcionament i per a fins analítics i per mostrar-te publicitat relacionada amb les seves preferències en base a un perfil elaborat a partir dels teus hàbits de navegació. Al fer clic al botó Acceptar, accepta aquestes tecnologies i el processament de les dades per a aquests propòsits.   
Privacidad