Fa uns dies ens va aparèixer a xarxes un post sobre la “tendència therian”. Adolescents que diuen que no són humans, que se senten llops, gats, guineus. El missatge del post era contundent: no és un joc, és una crisi d’identitat. No és una moda innocent, és una manera d’anestesiar el dolor.
Més enllà de si hi estem totalment d’acord o no amb el diagnòstic, hi ha una cosa que sí que ens sembla evident:
quan un jove sent la necessitat de deixar de ser qui és, alguna cosa no està bé.
I la pregunta no és si això és una tendència.
La pregunta és: què ens està dient tot això?
Quan ser humà fa massa mal
Molts adolescents viuen avui amb una pressió brutal. Pressió acadèmica. Pressió estètica. Pressió social. Pressió digital. Comparació constant. Exposició constant.
I si a això hi sumem bullying, inseguretats, por al rebuig o la sensació de no encaixar, el còctel és delicat.
De vegades no volen “ser un animal”.
El que volen és deixar de ser el jove que pateix.
El que volen és no sentir el pes de créixer en un món que els jutja massa ràpid.
I aquí és on entrem els adults.
Escoltar no és controlar
Hi ha una frase del post que ens va ressonar molt: els adolescents necessiten adults que els “aterrin a la realitat”.
Sí. Però potser abans d’aterrar-los, cal escoltar-los.
No des de la superioritat.
No des del “això són tonteries”.
No des del pànic moral.
Escoltar vol dir preguntar-se què hi ha sota aquella màscara.
Quina por.
Quina soledat.
Quina ferida.
Quan vam crear ALAN, no volíem explicar només una història tràgica. Volíem posar llum a aquesta sensació de no encaixar. A aquesta solitud que, si no es detecta a temps, pot fer molt mal.
La història de l’Alan Montoliu no parla només d’identitat de gènere. Parla de no sentir-se vist. Parla d’intentar ser qui ets en un entorn que no sempre està preparat.
I això continua passant.
Parlar el llenguatge dels joves
Si volem connectar amb adolescents, no podem parlar-los com si encara tinguessin deu anys. Tampoc podem parlar-los com si fossin adults de quaranta.
Hem d’entendre el seu context. Les seves plataformes. Les seves referències. Les seves pors reals.
El teatre, si vol ser viu, ha de parlar el llenguatge del seu temps. No només en l’estètica. En els temes. En les preguntes incòmodes.
A WeColorMusic tenim molt clar que volem portar històries contemporànies a escena. Històries que connectin amb els públics joves de debò. Perquè aquestes són les realitats que estan vivint.
Quan un adolescent veu a l’escenari una història que s’assembla a la seva, passa una cosa molt potent: se sent reconegut.
I quan un pare o una mare veu aquella mateixa història, també passa una cosa molt important: pot entendre una mica millor el món del seu fill.
Espectacles familiars de debò
Quan diem que fem espectacles familiars, no volem dir “per a nens petits”. Volem dir espectacles on la família pugui venir junta. On el fill adolescent no senti que l’estan infantilitzant. On els pares no sentin que estan veient alguna cosa que no els interpel·la.
ALAN és això.
Un espectacle que poden veure junts.
Que remou a tots.
Que obre converses al cotxe tornant cap a casa.
I aquestes converses són or.
Perquè potser el fill no explicarà tot el que li passa. Però pot dir: “Això que li passa al protagonista… a vegades també ho sento.”
I ja hem obert una porta.
No volem més Alans
Sempre ho ha dit l’Esther (la mare de l’Alan): Que no hi hagi més ‘Alans’, que cap adolescent (ni ningú) es suïcidi per culpa del bullying. I una de les intencions va ser crear ALAN perquè no hi hagués més Alans. I això no és una frase bonica. És una responsabilitat.
Però també sabem que no n’hi ha prou amb explicar una història del passat. Hem de seguir explicant històries del present. Històries que parlin d’ansietat, d’identitat, de xarxes socials, de pressió, de soledat.
No per dramatitzar.
No per espantar.
Sinó per entendre.
La nostra feina, com a creadors, és mirar més enllà.
La feina de tots, com a adults, és escoltar abans de jutjar.
Descobreix ALAN el musical AQUÍ
