Si heu assistit mai a un espectacle de teatre musical, haureu comprovat en la majoria d’ocasions, que als intèrprets se’ls amplifica el volum de les seves veus a través dels propis altaveus de la sala de teatre. Tradicionalment en teatre, mai s’havia amplificat les veus dels intèrprets, senzillament perquè la tecnologia encara no havia assolit la complexitat que coneixem ara.
En la formació de teatre, als actors i actrius se’ls educa i ensenya a projectar la veu. El famós terme ‘projectar la veu’. Això prové del teatre clàssic on no es disposava de la tecnologia per arribar a centenars d’assistents i on l’acústica del teatre també havia d’estar pensada i dissenyada per a una bona sonorització de l’espai des de l’escenari. (Una sala de teatre actual també ha d’estar dissenyada i pensada per a una ideal sonorització, però és possible que es tinguin en compte altres recursos actuals, com la microfonia i els altaveus de sala, altrament anomenats PA)
Fa aproximadament un segle, que el món de l’espectacle està en constant evolució i creixement tecnològic, com possiblement tots els altres sectors econòmics i de mercat. La tecnologia ens permet fer coses que mai abans havíem imaginat. Una cosa que avui en dia sembla essencial, com la microfonia sense fils, sense un progrés tecnològic, no hagués estat possible.
No volem dir que no sigui important projectar la veu en un espai on has d’arribar a mil persones, actualment, però existeix aquesta microfonia sense fils que permet amplificar el volum de les veus dels intèrprets dalt d’un escenari. Per tant, les tècniques de projecció de la veu també han anat evolucionant. Sense microfonia, realitzar una escena on el personatge ha de xiuxiuejar o parlar amb un to baix a causa del sentiment de l’escena en qüestió, era clarament una tasca dificilíssima de realitzar i transmetre per part de l’intèrpret. La microfonia ens permet arribar a tots els matisos de la veu en qualsevol moment i posició de l’intèrpret. No és tan senzill com simplement posar un micròfon, hi ha tot un gran treball i elaboració tècnica per part de professionals del so que regulen i equalitzen aquell micròfon per extreure la màxima realitat del so de l’intèrpret.
Si ajuda a la projecció i al matís de la veu, per què, doncs només veiem microfonia sense fils als espectacles de teatre musical?
Cada vegada més espectacles de teatre de text estan fent servir microfonia sense fils perquè la comoditat de l’intèrpret i la, cada vegada més senzilla sonorització, permet tenir tots els matisos per a tot el públic, fins hi tot els que es troben al galliner poden escoltar davant seu les paraules amb veu baixa. És cert que avui en dia a molts espectacles de teatre de text no és necessari la col·locació de la microfonia, ja sigui perquè l’espai de representació és petit, o simplement perquè han preferit fer-ho sense microfonia. Val a dir que el lloguer o compra d’aquest tipus de microfonia no és especialment barat.
Com el seu nom indica, teatre musical, implica música en les escenes. No només això, sinó que els intèrprets també són cantants i moltes vegades ballarins. Bé, segurament ja sabeu que parlo quan dic teatre musical. Un gènere que ha traspassat fronteres pel seu gran èxit mundialment conegut arran de la projecció de Broadway de Nova York. El teatre musical als Estats Units d’Amèrica és una de les indústries més potents i amb més benefici de tot el món. Aquest gènere ha arribat als cinemes i a molts països del món, i és per això que quan diem Teatre Musical, més o menys tothom sap de què estem parlant. Doncs en aquest gènere, a l’haver-hi música i cançó constantment, era fàcil pensar que les veus sense una amplificació seria molt complicat que tot el públic pogués escoltar el cantant i molt menys els matisos de la lletra. Encara que no amplifiquéssim els instruments, una bateria o una secció de vent metall, de seguida sonen molt més fort que la mateixa veu humana.
Això que sembla tan senzill d’explicar, a la pràctica no ho és tant, ja que la microfonia de diversos instruments, inclosa la veu, en segons quin espai i de quina manera es presenta el moviment dels intèrprets, pot originar grans problemes de sonorització. Això, però ja seria un altre tema a parlar. La resposta al perquè utilitzem microfonia és ben senzilla. Per escoltar els matisos i no perdre cap frase del text de l’actor o actriu. El públic que va a veure una obra de teatre ha d’escoltar tot el diàleg dels intèrprets a la perfecció, ja que no és com una pel·lícula que puguis tirar enrere per saber que ha dit, o posar subtítols (a vegades sí que n’hi ha, però tampoc es poden tirar enrere). Per tant, la sonorització de l’espai es complica com més instruments (piano, bateria, guitarres, vents, veus…) hi hagi dalt l’escenari.
D’acord, ens ha quedat clar que posar microfonia als intèrprets ajuda a l’amplificació de les veus i a escoltar millor el que diuen. Però, per què microfonia sense fils?
Molt senzill, la microfonia sense fils permet llibertat de moviment de l’intèrpret. Els sistemes sense fils permeten tenir les mans lliures. La microfonia per espectacles teatrals neix de la necessitat d’amplificar el so sense que l’intèrpret hagi de subjectar un micròfon. A més a més, s’aplica el sistema de ràdio freqüència per alliberar el cablejat i permetre als actors i les actrius moure’s amb plena llibertat i que el micròfon continuï amplificant el so.
Passem a observar quins tipus de microfonia existeixen per amplificar el so de la veu dels actors i actrius.
Càpsules.
Existeixen molt tipus de càpsules. Potser a simple vista ens fa la sensació que són totes molt semblants, però existeix una gran varietat de càpsules segons el model i la qualitat del micròfon. La càpsula és la part que capta el so.
Les fabriquen de totes les tonalitats de pell perquè s’adeqüi a cada tonalitat de pell d’actor o actriu. Heu de saber que en teatre, tot el que es veu a l’escenari significa alguna cosa, per tant, farem el que sigui possible per amagar la microfonia. A vegades, i de fet sovint, és evident que es veuen els micròfons a les cares dels actors, però entrem en una convenció on el públic ho accepta. Tanmateix, hi ha vegades que els tècnics de so i microfonistes (persona que es dedica exclusivament al tracte de la microfonia dels intèrprets a un escenari) són tan bons, que des del públic som incapaços de veure on es troba el micro de l’intèrpret en qüestió.
Patró polar, omnidireccional o cardioide
El patró polar es pot definir a grans trets, com la direcció en la qual el micro capta el so. En general, els micros capten so de totes les direccions, però poden ser més sensibles a una direcció concreta.
Els micros omnidireccionals:
- Capten el so en totes les direccions per igual.
- Són els que capten un so més natural.
Els micros cardioides:
- Agafen principalment el so que els hi entra per davant, i rebutgen el so que els hi entra per darrere.
- Es fan servir molt per llocs amb molt soroll ambient (per exemple, un concert de rock).
- Tenen un petit inconvenient que es diu efecte de proximitat. Estan construïts de tal manera que per poder cancel·lar el so que els hi ve del darrere, quan t’acostes molt a la font del so hi ha un realçament de les freqüències greus. Això és especialment notable en la microfonia que fem servir als espectacles de teatre musical, que va enganxada a la cara.
Els micros cardioides es fan servir en espectacles musicals com a micros de mà, però molt poc habitualment en micros lavalier.
Els micros lavalier són precisament els micros dels espectacles de teatre musical que, per tant, acostumen a ser omnidireccionals.
Per què se li diu microfonia lavalier?
És el nom que es denomina als micròfons de corbata, solapa i als que utilitzem en teatre que van enganxats d’alguna manera o altra al cos de l’intèrpret.
Els casos de micros cardioides lavalier es col·loquen, per exemple, en presentadors de programes de televisió que es troben en ambients molt sorollosos (un camp de futbol, per exemple) i sempre amb un suport tipus diadema. Aquest tipus de micro no funciona en altres posicionaments com serien el front o l’orella. El suport de la càpsula del micròfon és molt important per tenir una captació del so concreta. Segons on es col·loqui el micròfon, queda més o menys vistós i presenta un tipus de freqüències més ressaltades que unes altres.
Posicionament dels micros
Diadema (headset)
- Fàcil i ràpid de posar.
- El micròfon queda aprop de la boca, per tant, el volum de captació és bastant bo.
- Està a una distància constant de la font.
- El micròfon queda fora de l’eix de la boca, per tant, no es capten gaire bé els aguts.
- Si el micròfon queda molt endavant s’escolta molt abruptament les consonants i la respiració de la persona.
- No queda amagat.
En molts espectacles musicals, però també en altres tipus de situacions i esdeveniments, és molt comú trobar aquest tipus de col·locació als intèrprets.
És potser la col·locació més vistosa en escena, però el públic ho entén com una convenció i de seguida es fa invisible als ulls dels espectadors i espectadores.
Front (Forehead)
- Molt bona resposta en freqüència.
- Està a una distància constant de la font.
- És la posició que sona més natural
- La col·locació del micròfon porta més estona de feina.
- Si durant l’actuació la persona es posa barrets o alguna cosa que li tapi el cap, no sona natural. Per tant, s’ha de pactar amb la persona de vestuari o direcció perquè l’escena no afecti el so durant el transcurs de l’obra.
En la majoria de musicals de gran format, observareu que els artistes porten aquest tipus de microfonia. A vegades queden molt ben dissimulats, però sovint els pot quedar al mig del front, i personalment és una imatge que no m’hi acabo d’acostumar. Com a espectador, entro més ràpidament en la convenció de la diadema a la galta, que del micròfon al front. Tanmateix, és el més utilitzat a Broadway i West End.
Orella (Ear-rig)
- Queda molt amagat, inclús amb persones amb el cabell curt, o sense cabell, si l’encertes amb el color no es veu.
- Ràpid de posar.
- Està a una distància constant de la font.
- Queda molt enrere i fora l’eix de la boca, per tant, el volum de captació és més baix i no sona tant natural.
Al Teatre Nacional de Catalunya escullen aquesta col·locació de microfonia pels seus actors i actrius en la majoria d’ocasions d’obres de text. L’ambient és silenciós i el propi intèrpret utilitza la seva projecció natural. Per tant, en aquestes ocasions sembla ser la millor opció.
Solapa, corbata o pit
- Poc intrusiu. Es fa servir molt en televisió per aquest motiu.
- Està molt lluny de la boca, per tant, hi ha poc volum. També sona molt greu.
- La distància amb la boca varia depenent de cap on miri la persona.
En teatre no utilitzarem mai (almenys nosaltres) aquest recurs a no ser que sigui una emergència. La justificació és perquè, un actor a de moure el cap d’un costat cap a l’altre i aquest sistema no permet fer el seguiment de la boca (la font sonora) i es perdrien matisos.
En l’espectacle BRUNA, en alguna ocasió hem hagut de posar un micro de corbata. En una ocasió vam haver de fer servir el micro de back up o spare (micro de reserva) i llavors a mitja funció el micro del personatge de l’àvia va començar a fallar i només ens quedava un micro de corbata. En el cas de l’àvia va funcionar prou bé, ja que és un personatge que s’està força quiet i el micròfon a la solapa va poder fer bé la feina.
I fins aquí un petit resum dels tipus de microfonia. Hi ha altres opcions, però aquestes són les més populars i rellevants. La microfonia ha ajudat a desenvolupar un tipus d’espectacle que ha permès realçar matisos i detalls que abans de l’existència de la microfonia eren impensables. Avui en dia, un espectacle de gran format sense microfonia no es veu pràcticament enlloc. Abans he parlat de Bruna, un dels nostres espectacles. Et deixo un enllaç a YouTube on us mostro cada un dels espais de l’obra i en algun moment també veiem la nostra microfonia que col·loquem als intèrprets.
Moltíssimes gràcies per arribar fins aquí i espero veure’t ben aviat pels escenaris.
