Podcast (histories-avi-josep): Play in new window | Download
La primera vegada que vaig anar a Súria per les Caramelles el que més em va impactar va ser la quantitat de gent que hi havia. La gent que hi havia de públic, de visitant, però, sobretot, la gentada que hi participava en totes les colles. Em va costar bastant d’entendre el funcionament ja que a Ullastrell l’únic que fem és sortir a cantar pel carrer com bé us he explicat. Així doncs, no acabava d’entendre el tema de les colles ni perquè formaves part d’una o bé de l’altre. Sembla ser que tampoc és que hi hagi una norma clara oficial, tot i que segur que, entre línies, hi ha moltes normes no escrites. Tampoc acabava d’entendre perquè uns cantaven, els altres ballaven, uns altres eren els trabucaires, uns cantaven més modern, d’altres més tradicional… El que estava molt clar, era que totes les persones que formaven part d’aquella festa, se l’estimaven molt i es notava que hi havia un sentiment de pertinença a la festa i el poble. Jo sempre he sigut molt de mantenir les tradicions així que, vaig quedar fascinada per les Caramelles de Súria. Recordo d’anar carrer amunt, carrer avall buscant les actuacions de tots els grups per poder veure què feia cadascú. Quan érem a casa l’àvia Montserrat, mirant encara la festa per la finestra, van venir els ballesters que amb un estri extensible de fusta, la ballesta, ens van fer arribar una flor fins a dalt al balcó. Em va semblar un moment molt especial. A casa el Mateu, però, família de Súria de tota la vida, hi havia algun sentiment que no em quadrava amb l’esperit de la festa de les Caramelles. El dubte que això em va crear, va portar a l’àvia Montserrat a explicar-me’n els motius.
La Montserrat era la petita d’una família amb 4 fills: L’Àngela, la Maria, el Mateu i ella, la petita Montserrat. Hi havia una gran diferència d’edat entre ella i els seus germans. De fet, amb el Mateu, que era el més proper a ella, es portaven 10 anys de diferència. Així doncs, ella sempre va ser la nineta dels ulls de tots ells, fins i tot, com bé diu ella, una joguineta per tota la família. Els 4 fills, juntament amb el seus pares, el Mateu i la Mercè, formaven la família de Cal Mateu.
Cal Mateu de la Caseta.
A Cal Mateu eren botiguers. Tenien la típica botiga de poble on hi venien una mica de tot. Menjar, begudes, fins i tot terrissa i espardenyes. La Montserrat recorda que aquelles espardenyes els hi van servir de molt a casa seva perquè quan va ser l’època de la guerra les canviaven per menjar. Si que van donar fruit doncs si! La botiga era allà mateix, a casa seva. A baix hi tenien la botiga i a dalt el pis.
La seva mare, la Mercè, era una dona de complexió ferma, amb un caràcter fort i molt treballadora. Venia de família de pagès i mai havia sigut molt de la festa. Quan hi havia envelat per Festa Major, hi havia la costum que els pares acompanyessin a les filles per controlar amb qui festejaven. A Cal Mateu sempre tenien palco reservat però la Mercè no hi anava mai. Ella sempre deia: “son elles que s’han de guardar i comportar. Jo m’adormiré al palco i elles, si volen, la faran darrere l’envelat”. Ella sabia que això li comportaria crítiques però, no li importava el que poguessin dir d’ella.
El seu pare, el Mateu, era una home molt seriós i de poques paraules. Era un home molt reservat i també amb caràcter. Ell venia de Camps, de casa bona. I és per ell que casa seva es diu Cal Mateu. Quan la Montserrat era molt petita, el seu pare va estar una època a la presó just abans d’esclatar la guerra. El van agafar per formar part de La Lliga. El van portar a Cal Minguet, on portaven tots els presos per, a la nit, matar-los. Però el Mateu de Cal Mateu, va tenir la sort d’estar empresonat amb l’hereu de Costafreda, que tenia contactes a Barcelona i enlloc de fusilar-los, només els van empresonar. Només.
La botiga, com diu la Montserrat, era casa seva. En un racó les seves germanes cosien amb un braser al costat de l’escala i sempre li deien a ella que anés a la merceria, a ca l’Estrella, a buscar fil. Ella, que era una mica mandrosa, feia una mica el ronço, però tan sols faltava que la
seva mare s’aixequés que ja sortia pitant de la botiga per anar a buscar el que li demanaven. La Montserrat era molt espavilada. Un dia, una monja de l’escola li va fer anar a buscar una caixa en un armari. La Montserrat no la trobava. Tornava a la monja i li demanava que li expliqués bé on estava. Ella seguia sense trobar la caixa en qüestió així que, cansada d’anar i tornar i buscar una caixa desapareguda, li va dir a la Hermana: “Qui vulgui ser ben servit, que es faci ell mateix el llit”. A casa seva, la seva mare era molt religiosa i cada vespre passaven el rosari. El problema és que la mare es llevava molt d’hora al matí i a aquelles hores tenia son. Així doncs, tots reunits al voltant de la taula, passaven rosari mentre el pare feia un solitari i la mare s’adormia. Els 4 fills l’havien d’avisar amb un cop de colze i s’engrescaven a riure. El Mateu fill sempre deia “aquest rosari no serveix per res! Entre riure i dormir!”. La Montserrat tenia una relació especial amb el seu germà Mateu, potser perquè era el més proper a ella. Potser perquè era un noi i sempre es va sentir més protegida per ell. El Mateu era un noi molt elegant. Sempre anava amb el cabell ben clenxinat i molt ben vestit. Tenia un traje per cada ocasió. Una roba diferent per anar a comprar fruita a Manresa, una roba més senzilla per anar la matadero, una roba normal per la botiga, i una roba elegant pels diumenges. Als 27 anys ja regentava la botiga. Feia les compres, despatxava, anava al matadero. Ell i la seva mare tiraven endavant la botiga. El seu pare arreglava el calaix. Era molt emprenedor. Va instal·lar fins i tot una petita fàbrica de pasta a la botiga i hi feien fideus i altres tipus de pasta que després ell portava a vendre a les botigues i indústries de Manresa. El Mateu festejava amb la Conxita de Cal Bertran, una fàbrica tèxtil de molt renom a Súria. Sempre anaven amunt i avall de carrer perquè, en aquella època, no estava gaire ben vist sortir a festejar fora del poble. La Montserrat els mirava per la finestra i quan veia que feien la volta i que eren a punt de tornar a passar per davant de casa, baixava les escales corrent i anava a demanar-los una pesseta per comprar-se caramels, o per anar a patinar. El Mateu no li volia donar mai la pesseta i la Montserrat feia morros. Però la Conxita sempre li acabava donant aquella pesseta que la petita volia i ella marxava contenta i així els deixava en pau.
Us preguntareu què té a veure tot això amb les Caramelles de Súria a part del poble que comparteixen la festa i la família. Doncs és que el dia de Pasqua de l’any 1954, el dia de la celebració de les Caramelles de Súria a l’any 1954, a Cal Mateu, la família de la Montserrat, la vida els va canviar per sempre.
Feia un dia esplèndid. El típic dia que tot Súria desitja que faci per celebrar la Pasqua i, per tant, les Caramelles. El Mateu, de bon matí, li va demanar a la petita Montserrat si li podia repassar la ratlla dels pantalons. Ella va posar la planxa a escalfar i el cas és que la va escalfar tant que li va fer un forat als pantalons. El Mateu va tenir un disgust terrible però, un cop li havia passat, va decidir posar-se igualment aquells pantalons ja que l’americana, sempre cordada, li tapava el forat. A Cal Mateu, la botiga era oberta, així que ell se’n va anar a despatxar i es va quedar sense celebrar Les Caramelles. La Montserrat i la seva mare, la Mercè, es van quedar a casa enrotllant els canalons del dinar. La seva mare deia que ella no ho podia fer perquè tenia els dits massa gruixuts. Així que la petita, per molt que va demanar poder anar amb les seves dues germanes, es va quedar sense poder celebrar Les Caramelles. El poble era ple de gom a gom, les colles passejaven per tot i la Montserrat només ho escoltava de fons mentre enrotllava els canelons. De tant en tant, la seva mare, la deixava acostar-se a la finestra a fer una mirada de les actuacions que hi havien just a sota de casa seva. Però tornava a la cuina. Estava desitjant poder acabar els canelons i poder sortir. El Mateu va pujar a dalt al pis i li va demanar a la seva mare si podia sortir un moment a donar un volt. La botiga ja era tancada i només quedaven les últimes actuacions per veure. La mare li va donar permís i li va dir que no tardés i aprofités per buscar la Maria i l’Àngela per tornar tots junts per dinar. La Montserrat va suplicar poder anar amb el seu germà però el dinar encara no estava fet, o sigui que, no hi havia Caramelles per la Montserrat. Ella, una mica trista, va començar a parar la taula mentre sentia els trabucaires com acabaven l’actuació de fons. Els canelons van sortir del
forn i la Montserrat els va deixar sobre la taula. En aquell mateix moment van trucar a la porta. Amb molta insistència. “Quina impaciència nois” va dir la seva mare. “Obre Montserrat”. Era el Manuel. “Han mort al Mateu.”
– CANÇÓ 1954 –
A l’àvia Montserrat li agrada parlar de la seva família i sobretot del seu germà Mateu, perquè li agrada que tots i totes els que en formem part, coneguem qui era, com era, i què li va passar.
El Mateu, com que treballava a la botiga, no podia formar part de cap colla de Caramelles. Després de pujar a demanar permís a la seva mare, va sortir a donar un volt per poder gaudir de les últimes actuacions amb el Joan Fornols, el seu amic i company. Ell l’havia vingut a buscar i l’esperava a baix. A la mare li va costar donar-li permís, perquè ja era tard i faltava poc per començar a dinar, però al final va cedir. El Mateu i el Joan van anar a veure l’actuació de la colla del Tro Gros, els trabucaires, tot just al carrer de darrere de casa seva. Els trabucaires eren la traca final de la festa així que el Mateu estava molt content de almenys poder-los veure a ell. Van arribar a l’esplanada que estava pleníssima de gent. Hi havia gent per tots costats i fins i tot costava de poder veure l’actuació. El sol seguia presidint la festa i l’ambient era més festiu que mai. Els de la colla del Tro Gros van ballar el seu tradicional ball de Cascavells per l’alegria de tothom. Sonaven el flabiol, el tamborí i el sac de gemecs i els cascavells que els dansaires portaven en la seva vestimenta. El Mateu i el Joan anaven avançant posicions per tal de poder gaudir de la part final de l’actuació, el moment més esperat per tothom. El moment de pujar els trabucs ben amunt i fer-los sonar ben fort. – SO TRABUC – Tot el públic que hi havia allà somreien i festejaven. – SO TRABUC – En aquell moment però, la festa estava a punt de fer un gir de 180 graus. En un dels trabucaires se li va trencar la punta de la baqueta que es fa servir per empentar la pólvora i, en una esplanada amb més de 500 persones, al disparar, va anar a parar al clatell del Mateu. El so dels trabucs es va silenciar de cop. La baqueta va entrar per darrere el clatell del Mateu i va sortir-li per davant la barbeta. El seu amic Joan intentava mantenir-lo dret però en qüestió de segons el Mateu se li va escolar entre els braços i va quedar estirat a terra envoltat de sang. De sobte el so de la festa va canviar per complet, crits per tot arreu, tothom a buscar el metge per intentar fer alguna cosa. La germana del Mateu, la Maria, que estava allà també, va córrer a buscar al Mossèn per intentar que el seu germà rebés els últims sagraments, però el Mateu ja era mort. La baqueta va tocar just a la vena horta i el Mateu va morir en menys de 5 minuts. Quan el Manuel va anar a Cal Mateu a informar de la mort del fill, els seus pares van quedar, evidentment, aturats, congelats. No es podien creure el que els estaven explicant. Ells no van voler anar a veure el Mateu al lloc de l’accident, però la Montserrat, que sempre n’havia estat molt del seu germà, va demanar d’anar-hi. Primer, els pares, no ho acabaven de veure clar, però la Montserrat necessitava anar-hi. I hi va anar. Va córrer pel carrer fins arribar al lloc del fatídic accident. I allà estava el Mateu, clenxinat i elegant, com sempre. Vestit amb el traje que ella li havia planxat i que per mala fortuna li havia fet un forat, però que ell havia tapat amb l’americana cordada, com sempre. El seu germà però, era a terra, envoltat de sang i amb la barbeta oberta i vermella com un clavell en plena primavera. Aquella Pasqua del 1954, aquelles Caramelles de l’any 1954, van quedar tenyides de negre. Tots els canalons que estaven apunt a les taules parades del poble, es van quedar per menjar. Aquell dia es van anul·lar tots els actes festius de la Pasqua. El Mateu havia quedat amb el seu amic de sempre, el Pere, per anar al festival Súria Somriu. Però, evidentment, tot va quedar anul·lat perquè, aquell dia, ningú somreia. El sentiment de dol regnava a tota la població. S’havia mort el Mateu, de Cal Mateu.
A casa la Montserrat, es va viure el calvari usual que es viu en una casa on es mor un dels fills amb només 27 anys. Però la mort del Mateu va durar molt més dies a casa seva. Alguns, al poble deien que la mort del Mateu havia sigut un assassinat en motiu d’alguna venjança,
perquè inicialment, no es va trobar l’objecte que li va provocar la mort. Sembla ser que no es volia que fos dit que havia estat cosa de la colla del Tro Gros, ja que aquests depenien d’una llicència de l’Ajuntament, així que tota la informació al voltant de la mort del Mateu, es va tergiversar una mica més del compte. Fins i tot la Diputació va cridar al President de la Colla per poder treure aigua clara del que havia passat. Tinc la sensació que ningú es volia atribuir la responsabilitat de l’acte que va matar al Mateu i que això només feia que allargar l’agonia de la família Bacardit. Però, uns dies més tard, es va acabar trobant el petit tros de baqueta que va matar-lo així que no podia haver sigut un assassinat.
El pare del Mateu, que no volia embolicar-se més amb el tema, va acabar firmant un document on assegurava no voler demanar cap responsabilitat sobre el que havia passat. “Que facin i que diguin el que vulguin, al meu fill no me’l tornaran”.
Era evident que havia estat un accident, però, s’hagués pogut evitar aquest accident?
El governador civil va enviar una carta a la família Bacardit assumint que els trabucaires, aquell dia, no havien complert les normes de seguretat que deien que només es podia tirar a la vora del riu, no a les places ni al mig del poble. L’accident va tenir lloc en una esplanada amb més de 500 persones. O sigui que sembla que potser si que s’hagués pogut evitar.
Després de la Pasqua de l’any 54, els trabucaires van ser prohibits a Súria durant 25 anys. El Pere, el gran amic del Mateu, va entrar a formar part de l’Ajuntament i fins que ell no en va sortir, tot i les moltes pressions que s’havien rebut, ningú es va atrevir a tornar a posar els trabucaires en acció a la festa de les Caramelles de Súria.
Era correcte que per un únic accident, es prohibís la celebració d’una tradició que es remunta al s. XVII?
La Montserrat, arrel de mantenir molt contacte amb el Pere, el gran amic del seu germà, s’hi va acabar casant. El pare, després de la mort del Mateu, va tornar a agafar les rendes de la botiga. No se li va veure mai una llàgrima tot i la pena que era evident que portava a dins. Però és que el seu pare sempre havia sigut molt reservat. La Montserrat i el Pere van acabar heretant la botiga i la van mantenir fins que els dos es van jubilar. La Montserrat, un cop jubilada, va anar a la Universitat a estudiar psicologia ja que la mort del seu germà va fer que ella es quedés la botiga i no pogués estudiar per ser mestra, com li hauria agradat.
A dia d’avui, tot i que aquest any han estat ajornades, Les Caramelles de Súria es celebren amb total normalitat i és una festa més que estimada per els seus ciutadans i fins i tot per la gent de Catalunya. Sembla ser que fins i tot i hi ha una mica de competència per veure quines son les més grans o quines son les més antigues. I com és tradició, a Les Caramelles de Súria, la colla del Tro Gros segueix fent el seu tant conegut ball de cascavells i les famoses i esperades galejades amb els trabucs. Actualment hi ha més de 50 colles trabucaires arreu de Catalunya que segueixen la tradició i surten a galejar per tal de divulgar la cultura i cridar a tothom a la festa. A dia d’avui, les colles trabucaires estan regides per un fort reglament estatal que els marca les normatives de seguretat que cal que segueixin com per exemple la distància que hi ha d’haver entre persones o el fet de no poder disparar a terra. Aquestes mesures de seguretat i el seny dels propis trabucaires, i fins i tot de les persones que hi van de públic, son l’únic, a dia d’avui, pot evitar que mai més es torni a produir un accident com aquest.
I des del 1975, quan la colla del Tro Gros van poder tornar a sortir a galejar per Les Caramelles, a Súria hi ha dos sentiments dividits. Els dos sentiments que vaig poder sentir, notar i veure el primer cop que vaig poder assistir a la festa. Per una banda, el sentiment de felicitat absoluta per totes aquelles persones que en formen part. Aquelles persones que formen part d’una colla per tradició generacional i que han viscut amb aquesta festa tota la vida i que la senten totalment seva i que no podrien veure la festa igual si hi faltés una de les colles amb més tradició. I, alhora, una família que, cada vegada que escolta petar els trabucs per Caramelles, els retrona el dolor per dins.
Jo us recomano que l’any vinent aneu Les Caramelles de Súria, que passegeu pel poble gaudint de les actuacions de cada colla. No patiu si al principi no acabeu d’entendre el funcionament, com jo. Podeu demanar a algun surienc o surienca que us ho expliqui, i segur que ho faran de bon grat i potser, si teniu tanta sort com jo, alguna família us acollirà a casa, us posarà un plat de canelons a taula, podreu rebre un clavell vermell que els ballesters us faran pujar fins a dalt el balcó, i us explicaran com la seva família, han arribat a ser qui son.
