fbpx
Podcast d'històries reals amb cançons originals

4. PORQUE LO DIGO YO

Compartir:

CANÇÓ 1 part 1

I així és com s’acaba la història d’una nena molt valenta. La història d’una nena alegre que sempre va saber el que volia ser de gran, d’una nena amb somnis que es desdibuixaven entre les seves mans. La història d’una nena que podries ser tu, o tu, o la teva mare, o la teva àvia, o fins i tot jo mateixa.

La sala era plena de gent. Molt plena. Ella només veia sabates negres. Sabates i mitges negres. I pantalons i faldilles. També negres. No arribava molt més amunt la seva mirada. Potser tampoc li hauria agradat veure el que hi havia més amunt. Potser tampoc la van deixar mirar més amunt. Ella sabia que alguna cosa no era igual. Però només veia sabates negres i ningú li explicava res més. La van portar a casa d’una amiga seva fins que tot es va posar una mica més al seu lloc. “Papá se ha ido al cielo”. L’Ana tenia 7 anys quan va morir el seu pare. I aquest és un dels seus primers records d’infància. Aquell dolor. Aquells plors. La mort del seu pare, la mort del seu estimadíssim pare, va ser una mort molt traumàtica. I dramàtica. Ningú va saber perquè va passar. Però va passar i no es podia mirar enrere. La vida li va ensenyar a l’Ana, de ben petita, que hauria de lluitar. Que hauria de guanyar batalles i perdre guerres. Però sobretot que no es podria rendir mai. I amb només set anys, aquella batalla, la mort del seu pare, va ser la primera que va haver de viure. La primera que va haver de sobreviure.

L’Ana era una nena inquieta, divertida i dicharachera com diuen a Andalusia, la terra dels seus pares. Era la petita de 4 germanes. De ben petita era tota una artista, amb només vuit anys pujava als escenaris a ballar com la ballarina que sempre somiava ser. Yo soy artista, mamá, porque hago bolos. I no és pas mentida el que ella deia, se n’anava amb el grup de música del seu poble a fer actuacions al Casal dels avis, o bé per festa major. Durant molts anys va ser la salvació d’aquella família trencada per la mort traumàtica del seu pare. Ella era l’alegria personificada. Ella era la vida, que la mateixa vida els hi havia pres. “Que baile la nina!” I ella, feliç, pujava dalt de la cadira que li feia d’escenari i somiava. I viatjava. Sentia que era el bufó de la seva família i no sabia molt bé per què. Però, en el fons, li estava bé. Estava ajudant a la seva família que desconnectava del dolor i connectaven, a través d’ella, amb la vida, amb el somriure. Però d’això ella no n’era conscient, perquè només tenia vuit anys. Quina sort hauria tingut aquella nena si hagués pogut adonar-se’n de la felicitat que estava aportant a tota la seva família. I quina sort hauria tingut si tota la seva família s’hagués adonat que aquella nena alegre, somiadora, feliç i que ballava tot el dia, també necessitava ajuda, perquè ella també havia perdut al seu pare. ¿Porqué a mi nadie me mira?

A l’Ana li encantava jugar amb el seu pare al camp. Quan ell tornava de treballar a la mina l’Ana ja l’estava esperant per jugar a cavalls. Ella s’enfilava a sobre la seva esquena fent un bon salt i li deia corre, corre caballo, llevame allí donde solo se llega volando. I el seu pare saltava per intentar tocar al cel, una vegada i una altra i una altra, però sempre acabaven tots dos a terra amb un atac de riure. Al final, però, el seu pare sempre li deia que ell no tenia ales, que no podia volar. Que allà on s’hi arriba

volant només s’hi va quan marxes i no tornes. I allí es dónde se cumplen los deseos que pido en mi cumpleaños, papà? No, li deia ell. Los deseos se cumplen en vida, hija.

Quan va morir el seu pare, van marxar a viure a la ciutat. I ja no va jugar mai més a cavalls que intenten arribar a allà on només s’hi arriba volant. Perquè el seu pare ja hi havia arribat. I ella sabia que allà s’hi va quan marxes i no tornes.

L’Ana però, també sabia que els desitjos que ella demanava es complien en vida. I per això va seguir fent el que ella sempre havia somiat. A l’escola l’Ana no havia sigut mai una nena sobresaliente que dirien a la seva època. Però era, sens dubte algun, la directora de totes les festes que s’hi organitzaven. La Carrasco que prepare unos bailes. I ella, igual que quan pujava a dalt de la cadira a ballar, organitzava una festa a l’escola de les que no s’hi feien mai. S’inventava una coreografia i l’ensenyava a tota l’escola. L’Ana era feliç quan de sobte, es girava, mirava enrere, i veia tota l’escola, des dels més petits fins als més grans, ballant. Ballant i somrient. Ballant allò que ella havia imaginat, allò que ella havia creat. El dia de l’aniversari del director va crear un espectacle inspirat en Brasil. Ella, evidentment, no havia anat mai a Brasil, però li encantava la música brasilera i veia per la televisió els carnavals. Aquella música també la feia viatjar. Li encantava moure’s i somiar que estava en una d’aquelles rues carnavaleres que tan prohibides estaven aquí. L’Ana va aconseguir que tots els nens i nenes de la seva escola es construïssin unes maraques amb un pot i unes quantes llenties a dins, i que es decorés el pati de l’escola amb cintes dels colors de la bandera de Brasil.

L’Ana va acabar els estudis a vuitè i l’últim dia va anar a recollir les notes. Puede cursar cualquier tipo de estudios però tiene gran facilidad por el Arte Dramático.

Arte Dramático! Arte Dramático! Mamá! Quiero estudiar Arte Dramático! Però l’Ana, quan somiava, s’oblidava que formava part d’una família sense recursos. Ella volia estudiar però no podia ser. L’Ana volia aspirar a alguna cosa més. Els somnis que ella havia somiat no havien sigut mai els de treballar, coser el ajuar, casar-se i tenir fills. Ella volia ballar, i fer teatre, i ballar més i més encara. Que pirujosa eres, hija li deia la seva mare. Mamá, no son tonterías. Es lo que quiero! No. Y porqué no? Porqué lo digo yo.

Els somnis en plena dictadura franquista, no es feien realitat.

Mentre l’Ana pensava i no pensava què podia fer, com podia lluitar contra aquella injustícia que s’havia trobat davant seu, contra aquella porta tancada, contra aquell No, no se puede, porqué lo digo yo, sense ni tan sols adonar-se’n, es va trobar, vestida amb una bata de color blau elèctric, fent cua en una fila inacabable de gent, a punt per fitxar. La vida va decidir per ella. Van tancar aquella nena alegre, viva i somiadora, en una fàbrica tèxtil durant 10 anys. Perquè això és el que s’havia de fer. No estudiar. Treballar. L’Ana sabia que allà dins, en aquella fàbrica on tot era de color gris, fins i tot les persones, allà no es feien realitat els somnis. L’Ana es passava 8 hores al dia fent el mateix moviment. Doblegava eslingues, cintes que servien per a carregar mercaderies pesants al port. I ella, cada vegada que acabava una d’aquestes cintes, demanava un desig. De fet, demanava sempre el mateix desig. Quiero tener una escuela de baile. I hi tornava a la següent cinta. Quiero tenir una escuela de baile. L’Ana no volia estar allà. Era la més petita de tota la fàbrica. Però a l’Ana, la vida ja l’havia avisat que no seria fàcil. I no es va rendir.

Un dia, una dona gran que treballava amb l’Ana a la fàbrica, li va preguntar què hi feia ella allà dins amb 16 anys. L’Ana li va contestar que no ho sabia. Y esto es lo que tu quieres para toda tu vida? No, li va dir ella. Yo quiero estudiar. Pues estudia, li va respondre aquella dona. Es que yo no puedo. La resposta d’aquella dona a aquell Yo no puedo de la nena de 16 anys tancada a la fàbrica, va ser el motor que va moure a l’Ana a fer un gir absolut a la seva vida. Nunca digas que no puedes, si no lo has intentado más de mil veces. No dejes que nada ni nadie decida por ti. A partir d’aquell moment, el dia de l’Ana començava a les 6 del matí a la fàbrica amb el mateix desig cada vegada que acabava una eslinga però ella començava a viure quan, a les 2 del migdia, sortia d’allà dins. Va començar a estudiar la Formació Professional d’Educació Infantil, perquè no es podia permetre una Universitat, després es va atrevir amb el COU i fins i tot va estudiar estètica. L’Ana, un dia carregada de valentia, va anar a una escola de dansa a dir que volia fer ballet clàssic. L’home que la va atendre, li va tornar a repetir aquella frase No se puede. Li va dir que tenia 18 anys i que ja era massa gran per estudiar ballet clàssic.

L’Ana encara no s’havia atrevit a deixar la feina de la fàbrica, però la vida va tornar a decidir per ella. Una operació va ser el motor que va fer que la vida de l’Ana tornés a canviar. Després d’aquesta operació, al tornar a treballar a la fàbrica, la van posar a agafar pesos i se li va obrir la ferida. Aquell dia, l’Ana, va sortir de la fàbrica sabent que no hi tornaria a entrar mai més.

I aquí va començar l’etapa més feliç de l’Ana. Es va casar amb el seu xicot de tota la vida. I va tenir dos fills. Vivien a un poble, com quan era petita, i els hi teixia estels als seus fills per intentar arribar allà on només s’hi arriba volant. L’Ana, va dedicar-se a la seva família i als seus fills per complet. Els va poder acompanyar en tota la seva infància. Va convertir casa seva en un centre d’estètica i, quan a ella li anava bé, atenia a clientes per poder aportar economia a la família. Si el nen tenia febre, Mari hoy no me va bien que vengas. Si no tenia manera d’anul·lar al visita, trucava a casa els sogres i els avis feien d’avis. És evident que la vida és molt millor quan t’envoltes de persones que t’estimes i que t’estimen i que creuen en tu. L’Ana i la seva família creien els uns en els altres. Però, era això el que ella volia? O, en el fons, estava seguint el mateix camí que la majoria de dones seguien? No dejes que nada ni nadie decida por ti.

CANÇÓ 1 part 2

L’Ana va realitzar el somni que havia demanat cada dia durant 8 hores tancada a la fàbrica tèxtil. Havia obert la seva escola de dansa. Era feliç. L’escola era un èxit. Hi tenia molts alumnes, organitzava els festivals de final de curs amb més de 200 persones implicades. El seu marit feia la part tècnica, la seva filla ballava, i el nen ajudava als acomodadors a trencar les entrades. Eren un equip. L’Ana va decidir seguir complint els seus somnis i amb 35 anys se’n va anar a estudiar dansa a Barcelona. Deixava els nens a l’escola i ella marxava a estudiar dansa. Ballet clàssic. No dejes que nadia ni nadie decida por ti. Somni complert. El seu marit l’ajudava, creia en ella. Eren un equip. Però altra vegada, sense saber molt bé com ni quan, la vida va tornar a decidir per ella. I en aquest cas, també per ell i pels seus fills. La família es va trencar. Ella i el seu marit es van divorciar, i el moment feliç que estaven vivint va desaparèixer.

L’Ana, d’un dia per l’altre es va quedar sense res. Sense l’escola que sempre havia somiat, sense somnis i sense l’equip que un dia havien creat.

Però a l’Ana, la vida li havia ensenyat que no es podia rendir.

Va llogar una casa a un poble proper, amb un jardí com a ella li agradava i va començar a treballar a una escola de monitora de menjador. Era el seu somni? No. Però en menys d’un mes en aquella escola la van deixar formar part de l’equip docent i van introduir la dansa, l’expressió corporal, el moviment, en l’horari curricular. Això no era habitual. L’Ana estava amb tots els alumnes de l’escola treballant sense ni tan sols tenir la titulació. Però tots els alumnes n’estaven molt d’ella. Un dia un alumne li va dir: “Ana, puc sortir-me de la ratlla?” L’Ana s’atrevia a fer coses diferents “Clar que si”, li va dir ella. L’Ana es va formar en Arterapia. Era feliç. Però la vida altra vegada va tornar a interposar-se i es va trobar als 50 anys al carrer i sense feina. Va haver de deixar la casa amb el jardí per anar a viure a la casa on havia viscut de petita. Ella no volia estar allà. Ja tornava estar tancada. Tancava els ulls i tornava a estar a dins de la fàbrica fent el mateix moviment durant 8 hores al dia. Necessitava retrobar-se amb aquella dona gran que un dia li va dir No dejes que nada ni nadie decida por ti. El seu fill, que ja no vivia amb ella, va arribar un dia a casa seva, i cansat de veure-la sempre asseguda al sofà sense cap aspiració, cansat de veure que la seva mare no era la mare que l’havia criat, que els seus somnis s’havien apagat, li va dir: Mentreestant tu estàs estirada al sofà, hi ha gent que està fent el que tu tens talent per fer. S’havia repetit la mateixa història que quan tenia 16 anys i estava a la fàbrica. La vida li havia ensenyat que no es podia rendir. I no ho va fer. De sobte, l’Ana, va tancar els ulls i va somriure. Va retrobar-se amb aquella nena petita i es preguntava on havia quedat aquella nena inquieta, divertida i dicharachera? On havia quedat tot allò? En quin moment del camí s’havia perdut? L’Ana es va donar que aquella nena havia nascut amb un drama i havia viscut tota la vida per superar el seu propi drama. La seva pròpia alegria l’havia salvat. El seu sentit de l’humor era el que l’havia fet sobreviure a tot allò. I l’Ana, no es va rendir, perquè ja sabia com s’havia de fer per tornar a començar.

Ara fa un any, l’Ana, a petició d’una nena de 5 anys, va entrar a una habitació d’hospital d’oncologia infantil. L’Ana estava en xoc absolut, què podia fer ella per aquella nena de 5 anys que estava vivint els últims dies de la seva vida tancada en una habitació d’hospital? Aleshores va pensar en aquella nena petita que pujava a l’esquena del seu pare per volar, que pujava a ballar a dalt de la cadira que li feia d’escenari, aquella nena que demanava un desig cada vegada que acabava un cinta, aquella nena que va arribar a complir els seus somnis, aquella nena alegre i feliç, i va somriure. Va entrar al lavabo de l’habitació i es va convertir en la Clowdina. Amb la bata de la seva mare de topos andalusos, la cinta de flors al cabell, i el nas vermell. Sobretot el nas vermell. La Clowdina no parla, i la nena ho sabia, perquè ja la coneixia. Perquè feia 3 anys que aquella nena feia sessions d’arteràpia amb l’Ana, i, a vegades, amb la Clowdina. I la Clowdina va fer somriure a la petita. Va compartir els últims moments de vida amb aquella nena que estava a punt de marxar allà on només s’hi arriba volant. Quan ja estava a punt de marxar, la nena li va dir: Clowdina, ara vull veure a l’Ana. L’Ana, va entrar corrents al lavabo es va treure la bata de topos andalusos de la seva mare, la cinta de flors del cabell i el nas vermell i va tornar a entrar a l’habitació com si res no hagués passat. La nena li va explicar que havia vingut la Clowdina i que l’havia fet feliç durant una bona estona. I l’Ana va somriure.

Potser ara tu podries tancar els ulls, i retrobar-te amb aquella nena petita, o amb aquell nen petit i preguntar-te on ha quedat tot allò? En quin moment del camí s’ha perdut? I recuperar-lo. Pregunta-li a aquell nen, o a aquella nena si el que estàs fent és el que havia somiat, i si ho és, somriu i segueix endavant. I si no ho és, somriu també, i busca la manera de fer somriure aquell nen, o aquella nena inquieta, alegre i dicharachera.

CANÇÓ 2

Deixa un comentari

Més publicacions del blog

los elementos básicos de una partitura de musical

Tu Blog de Escena – Capítulo 4 – Los 5 elementos más comues que encontramos en una partitura de teatro musical

Hace cientos de años que se inventó una manera peculiar de dejar ‘registrada’ la música a través de la escritura. Fue, para mí, un desarrollo muy completo y minuciosos que con los años se ha ido desarrollando y que cada compositor de cada época, pues añadía sus cosillas y leyendas nuevas que con el tiempo han ido quedando de manera oficial. A día de hoy, la música contemporánea tiene una simbología que prácticamente nadie sabe leer, solo aquellos músicos que la estudian. Por suerte, la música más popular, más tradicional y que también refleja la música moderna, se puede aprender, en pequeño grado, en las escuelas.

Que necesita un espacio ideal de teatro

Tu Blog de Escena – Capítulo 2 – Qué aspectos técnicos mínimos debe contener un espacio ideal para programar un espectáculo musical.

En la entrada de hoy va a ser uno de esos post dónde me voy a quedar muy bien, ya que voy a escribir todo lo que debería tener una sala de teatro o espacio escénico IDEAL para acoger un espectáculo musical. D’entrada dejadme ser muy honesto y es que esto pocas veces pasa, porque un teatro es como una casa, no tiene fin, puedes ir poniendo cosas y cosas, y hacer obras y venga y más, hasta que el espacio te dice basta. Pues bien, es un poco similar, pero vamos a coger como ejemplo un teatro grande, con una programación estable potente. Aquellos teatros donde se representan los mejores espectáculos nacionales e internacionales, aquellos espacios que pueden mutar en modificar su caja negra de la noche al día para que el público pueda tener la experiencia que se merece. Empezamos.

Aquest web utilitza cookies pròpies i de tercers per al seu correcte funcionament i per a fins analítics i per mostrar-te publicitat relacionada amb les seves preferències en base a un perfil elaborat a partir dels teus hàbits de navegació. Al fer clic al botó Acceptar, accepta aquestes tecnologies i el processament de les dades per a aquests propòsits.   
Privacidad