Podcast (histories-avi-josep): Play in new window | Download
Que com estic? Doncs estic bé. La veritat és que sempre havia pensat que no seria capaç de viure aquí. De fet mai m’havia imaginat que acabaria vivint aquí però sempre havia pensat que no hi seria capaç de viure. Però mira ja fa uns quants anys que hi soc. Pensava que no podria dormir a les nits perquè sentiria tots els sorolls, que no són pas pocs. N’hi ha alguns que es repeteixen cada nit a la mateixa hora, i el meu cos ja es desperta uns minuts abans de sentir-los. Maleït rellotge biològic. Pensava que les olors serien molt fortes i que em marejaria. Mai m’han agradat les olors fortes. De fet, ni tan sols les colònies, però alguna coseta suau encara seria capaç de posar- me. Aquí se senten olors de tota mena, fortes, suaus, afruitades, de merda! Si no fos per aquesta última, podríem estar perfectament en una perfumeria.
Quan tenia catorze anys vaig treballar a la perfumeria dels veïns durant l’època de Nadal. Necessitaven ajuda i la mare m’hi va fer anar i que així guanyés els meus primers calerons. Al principi només fregava, rebia els proveïdors que portaven les colònies que havien demanat i les col·locava a les estanteries. Després vaig començar a embolicar, cosa que no suportava i que, de fet, no era pas el meu fort. Però quan van començar els dies forts i allò s’omplia de gent comprant i comprant sense parar, la veïna, la jefa de la perfumeria, va caure malalta i, davant de tal situació tan desgraciada, em va tocar vendre. Jo no en tenia ni idea de colònies com bé podeu suposar, però la supervivència és meravellosa. Allà va començar tot potser.
Durant un mes em vaig dedicar a vendre a tothom la colònia més cara de la botiga. Ni que m’emportés comissió! Tenia a l’amo de la botiga contentíssim! Tant fotia si era una dona o un home. Si era per una dona: “És una colònia ideal per dones. Té una olor afruitada de roses i lavanda. És la més cara, però en tinc només quatre. És una exclusivitat!”. Si era per un home: “És una colònia ideal per homes. Té una olor afruitada de roses i lavanda. És la més cara, però en tinc només quatre. És una exclusivitat!”. I així tot el dia. Estava clar que teníem caixes plenes d’aquelles colònies tan cares, però la gent és imbècil. L’amo sabia perfectament el que estava fent però no em va dir res, ja li estava bé. Els clients es gastaven la pasta i marxaven contents, era el pla ideal. Així que es va fer el cec, el sord, i el tonto. Em va deixar fer i no vaig tornar a embolicar més! En el fons tampoc estava fent res dolent. Tota aquella gent necessitava sentir-se especial.
Els humans, quan ens fem grans, ens tornem ben estúpids. Tenim la necessitat de sentir-nos únics, de sentir que no hi ha ningú com nosaltres, que som especials. I amb els regals és encara més exagerat. Hem de fer el millor regal. Quan es fa una festa d’aniversari, és un putu concurs de veure qui fa el millor regal. “Merda la tieta li ha comprat aquell jersei caríssim i l’àvia la bicicleta que volia. El meu serà un regal de merda” i sempre ens pensem que els més cars son els millors. A mi m’agradava sentir-me única i especial, i encara m’agrada. Em divertia fent-los creure que ho sabia tot, que en sabia més que ells, que tenia poder. Sempre havia volgut tenir poder, ho sentia com una necessitat, i només era una nena!
Està clar que no saps mai a on et portarà la vida, oi? És ben bé allò que diuen de “quines voltes dóna la vida”. Doncs jo he acabat ben marejada!
Els meus avis tenien una casa a un poble a la muntanya que per arribar-hi havies de fer una carretera de corbes inacabable. Quan era petita i la mare em deia que anàvem a casa els avis, ja em venia vomitera! Sempre he sigut molt de marejar-me. Amb les
corbes, les atraccions de la fira, les olores fortes… Però arriba un moment a la vida en què tot queda relativitzat. Sempre vaig envejar molt la meva germana que quan anàvem a casa els avis era capaç de llegir un llibre a la carretera de corbes! I jo havia d’anar concentrada mirant endavant i amb una bossa la mà, per si de cas. Ho recordo com si fos ahir. Anàvem amb el 127 de color blanc, la ràdio posada i les finestres sempre baixades, fos estiu o hivern perquè em toqués l’aire a la cara. Quan no ens agradaven les cançons que posaven a la ràdio, cantàvem nosaltres, a pleno pulmón: “jo era el boig de la ciutat, tu m’has matat. M’hauràs de substituir d’ara endavant”.
Amb la Marta, la meva germana, vam anar al concert de Rock Català al Palau Sant Jordi el 14 de Juny del 91. Bua, quina passada! Tocaven Sau, Els pets, Sangtraït i Sopa de Cabra. Crec que en algun lloc per casa de la mare encara deuen haver-hi les entrades, les vam guardar com si fossin un tresor! De fet, eren un vertader tresor perquè la mare no sabia que anàvem al concert, no ens hagués deixat anar-hi. La mare era moderna, però protectora i estalviadora, va tirar endavant ella sola la família i no es podia gastar diners per les entrades. Però era una necessitat primordial. Necessitava sentir-me lliure, sentir-me gran, que podia fer el que volgués. Ara que ho penso, potser allò d’abans, de la perfumeria, només va ser el preludi. Potser va ser aquí on va començar tot.
Vaig esperar fent-me l’adormida fins que la mare va decidir anar-se’n al llit. Certament, sempre li havia costat molt agafar el son, així que l’espera va ser llarga. Quan vaig suposar que la mare s’havia adormit, basant-me en el silenci absolut que regnava a la casa, vaig aixecar-me del llit i vaig anar a comprovar-ho. Les meves suposicions eren certes. No havia vist mai dormir a la mare. Em vaig quedar parada mirant-la uns moments, però no vaig sentir cap compassió. Vaig anar ràpidament cap al seu despatx. La taula era plena de paperots. Vaig començar a remenar i finalment vaig trobar un sobre amb diners. No els vaig agafar pas tots, perquè sinó la mare ho hagués notat de seguida, només els que necessitava. Quan ja estava sortint del despatx vaig veure, a sobre la taula, un sobre amb el meu nom. No tenia temps. Vaig marxar cap a la meva habitació i vaig guardar els diners. Jo sabia que tot allò que feia estava malament, que no era correcte, però no sentia cap mena de remordiment, cap compassió. Anar al concert era el meu objectiu i, a casa, sempre m’han ensenyat que s’ha de lluitar per allò que desitges.
La Marta i jo vam anar al concert. Era el nostre somni, ho vam aconseguir. La Marta al principi estava una mica cagada, ella sempre ha sigut més poruga. En això no l’envejo. Quan tens un objectiu, un somni, has de lluitar i aconseguir-lo com sigui. La mare no va saber que li havia agafat els diners, pensava que els havia perdut o que se’ls havia gastat i no recordava com. El dia del concert, li vam dir a la mare que anàvem a dormir a casa d’una amiga i, aquell mateix vespre, la mare al vespre va trucar a casa de la nostra amiga per veure com anàvem i, evidentment, sorpresa, allà no hi havia ningú. Ni nosaltres ni la nostra amiga que també va venir amb nosaltres. L’esbroncada quan vam arribar a casa va ser monumental i el càstig ni us ho explico. Però allò que vam viure va ser… uf, quina adrenalina! És additiva! Només tenia setze anys! La Marta en tenia divuit i no s’ho va passar tan bé, ella feia de “responsable” de les dues petites i sentia que si ens passava alguna cosa era per culpa seva. La mare va ser molt més dura amb ella que amb mi, no sé si perquè a mi ja em donava per un cas perdut o perquè la Marta l’havia decebut molt. Però ho vam fer. Volíem viure el macro concert del Sant Jordi, i el vam viure.
La Marta sempre havia volgut ser escriptora, però la mare li deia que això no donava diners, que no era una feina, que estava bé fer-ho com a hobbie. La Marta sempre ha
estat insegura. Pel que sé, la Marta va anar a treballar al poble dels avis de mestra de l’escola. M’agradaria pensar que ha sigut per culpa de la carretera inacabable de corbes que no han vingut mai a veure’m. Però no, ni els avis ni la Marta no es marejaven mai a la carretera de corbes.
Després de passar una adolescència xunga de debò, quan tenia dinou anys em vaig enamorar profundament del Chus. Mejor dicho, profundamente. El Chus era un madrileny instal·lat a l’Empordà. Era guitarrista d’un grup de punk-rock. No els coneixia ni cristo però ells feien gires per tot Europa. Tenia els cabells llargs i perilla. Fumava i bevia com un condemnat. Tots ho feien, no és que ell ho fes més que els altres. Jo el seguia allà on anava. Ho vaig deixar tot. La mare m’havia aconseguit una feina de secretària en un metge de Barcelona que m’agradava bastant la veritat, sobretot perquè no havia de fer gairebé res: Agafar el telèfon, obrir la porta, fer esperar als clients a la sala d’espera i cobrar. Era un metge pediatra bastant reconegut a la ciutat i hi venia gent molt ben vestida i que els cabrons els hi cobraven una pasta per 10 minuts de visita. 2000 pessetes!
El Chus em va proposar de marxar amb ell de gira durant quatre mesos per Europa. Però jo no tenia gairebé ni un duro! Mujer, yo voy a cobrar de los conciertos y te puedo dejar pasta, además que vivimos en la furgo así que no tenemos mucho gasto pero 4 meses son 4 meses, Leona. Si no tienes pasta mejor nos vemos a la vuelta. Las pivis del Koke i del Lluis se lo pagan ellas. El grupo no lo puede asumir, ya sabes que el punk rock no da pa’ mucho tampoco.
Si les pivis del Koke i del Lluis hi anaven, jo no podia ser menys. Era una necessitat. Estava enamorada, era l’amor de la meva vida. L’home amb qui volia passar la resta de la meva vida, ho tenia claríssim. Marxaven al cap d’un mes, o sigui que tenia 30 dies per aconseguir la pasta. No m’ho vaig pensar gaire la veritat. Era evident que tots aquests clients de Sarrià no els hi venia de 5000 pessetes, pels seus fills el que faci falta! Potser va ser aquí on tot se’m va començar a descontrolar.
Vaig començar a cobrar extres a les famílies que venien a visitar-se. Els hi deia que eren despeses de material, el preu de les vacunes o qualsevol altra excusa que em feia venir bé. Em vaig adonar que m’era absolutament igual si eren pijos amb pasta o si eren famílies com la de la Paquita, la iaia del Pep. Aquella família no tenien molts diners, de fet sempre venia l’àvia a acompanyar el nen perquè els seus pares treballaven, però preferien la sanitat privada per estalviar-se cues i perquè tenien la sensació que era més bona, i clar, tenint en compte que el nen patia una malaltia greu de naixement, l’àvia no s’estava mai de pagar res. Sempre deia: “el que faci falta!”. Jo era plenament conscient del que estava fent, i no només ho feia per diners. Ho feia per sentir-me bé, m’agradava tenir la situació sota control. Però sobretot, ho feia per complir el meu objectiu. Necessitava els diners.
Vaig agafar tot el que havia recaptat al despatx del pediatre i me’n vaig anar amb el Chus de gira per Holanda. Mare meva els holandesos estan pirats. Festa per aquí, marihuana per allà, i que no pari mai el ritme. Quina bogeria! El Chus feia concerts de punk-rock gairebé cada nit. Jo que sentia com si ells fossin els Rolling Stones i jo la dona d’un d’ells. Beguda gratis, seguretat, camerinos, com autèntiques estrelles! Tot el públic es sabia les seves cançons, cantaven com bojos: “What the hell am I doing here, fuck heaven, fuck angels, devil come to me.” Vam estar 4 mesos entre Holanda, Alemanya i França. Em vaig quedar, evidentment, sense cap estalvi. I mira que havia fotut pasta.
Quan feia una setmana que estava fora, vaig trucar a la mare, més que res perquè no patís. Em va cardar una esbroncada espectacular. Tenia dinou anys i ja no m’importava el que em digués. Era lliure. Em va dir que el metge m’havia denunciat per estafa als seus clients i a ell mateix. Així que no li podia dir a la mare on era perquè potser m’haguessin pillat. La Marta no volia ni parlar amb mi.
Es va acabar la gira, el nostre moment de glòria i patacada a la realitat. Allò sí que va ser dur, hòstia, no això d’ara. L’hòstia que ens vam fotre va ser monumental, més aviat la que em vaig fotre jo. El Chus ja sabia de què anava tot allò però jo m’havia cregut que vivia en un altre món, amb un altre nivell. M’havia cregut que viuria així tota la meva vida, que no s’acabaria mai. Però es va acabar, oi tant que es va acabar.
No sé molt bé en quin moment ni en quin país, segons els meus càlculs crec que va ser a Alemanya, a Düsseldorf, però em vaig quedar prenyada. Només m’he quedat un cop prenyada i va ser de gira amb els Punksols. El Chus, quan ho va saber, va estar tan content! Seguro que es una niña porque dicen que cuando la madre se pone fea es niña y tu ahora estas fea, feísima! No li vaig dir res a la mare. La María va néixer a Bad Bergzabern.
Jo currava en un bareto de mala mort durant el dia i el Chus al mateix bareto però de nits. Tornava tardíssim. La nena la vam fer créixer com podíem. Sovint havíem de fer hores extres per pagar el lloguer de l’antro on vivíem i la nena es quedava amb la veïna. A canvi que es quedés la nena, jo, havia de fregar casa seva.
Sempre vaig pensar a trucar a la mare i explicar-li, dir-li que jo també estava tirant endavant una família tota sola, però em feia por que m’enviés a la merda i que em delatés. Ja hi havia massa coses que em perseguien.
El Chus es va morir de sobredosis quan la nena tenia dos anys. I la resta, no cal que li expliqui, això ja ho sap vostè, senyor jutge.
Que si me’n penedeixo? No. Gens. Tornaria a fer exactament el mateix una vegada i una altra, i una altra i una altra. Si hagués de canviar alguna cosa potser seria només haver-me pogut acomiadar de la mare i saber què hi havia a dins del sobre que portava el meu nom. La resta, pura necessitat.
