Diumenge vaig intentar fer un discurs de líder.
D’aquells que imagines que acabaran amb tot l’equip dret, aplaudint i cridant:
«Sí, capità, morirem per tu.»
No va passar.
Però ara hi anem.
Primer de tot, gràcies per haver vist el tràiler de JANA.
N’estem molt contents.
És només un primer pas, però és un primer pas important.
Perquè ara, quan parlem amb públic, programadors, col·laboradors o patrocinadors, ja no els hem d’explicar durant vint minuts què és JANA.
Podem ensenyar-los-ho.
Poden veure quina història explicarem, com sonarà i per què creiem que cal portar-la als escenaris.
Si tu ets una d’aquestes persones, ja saps quin paper pots tenir en aquesta història.
I, si tens qualsevol dubte o alguna idea rondant pel cap, respon aquest correu. Estem a disposició.
Nosaltres vam veure el tràiler per primera vegada amb tot l’equip de JANA.
Ho vam fer durant una jornada de teambuilding.
Hi va haver ioga, platja, matalassos d’aigua, un dinar fantàstic, jocs de taula i moltes hores junts.
Perquè, segons la meva teoria, per entendre’ns dalt de l’escenari també hem de conviure una mica fora.
No sé si aquesta teoria té cap fonament científic.
Però ens ho vam passar estupendament.
I, en un moment de la tarda, vaig decidir que havia arribat l’hora de fer el discurs.
Mode líder de grup.
Volia deixar clar com imaginem JANA i, sobretot, com ens agrada treballar.
Els vaig dir que ara mateix JANA encara és un document, un tràiler, unes cançons i una idea.
Però que, quan comencin els assajos, JANA seran ells.
Les seves veus, els seus cossos, la seva ràbia, el seu humor i la seva veritat.
També els vaig recordar que nosaltres no fem teatre musical només per omplir una sala.
El fem perquè algú surti diferent de com ha entrat.
JANA no és la història d’una noia que pateix un accident.
És la història de tot el que passa després.
De la relació amb un cos que ja no reconeixes.
De la mirada dels altres.
De la pressió per estar bé, ser forta i convertir-te en un exemple.
I, sobretot, no és un relat de superació.
No volem dir que la Jana «venç els seus límits».
Volem preguntar-nos qui ha decidit quins són aquests límits i per què sembla que una vida només té valor quan segueix el guió previst.
Els vaig dir que, en algun pati de butaques, hi haurà un noi en cadira de rodes.
Una noia cansada de fingir que està bé.
O algú que sent que no encaixa en la vida que se suposa que hauria de tenir.
I potser, durant una hora i mitja, aquella persona es veurà explicada amb dignitat i sense pena.
Aquesta és la responsabilitat.
I també el privilegi.
Després vaig començar a parlar de disciplina, de puntualitat, de dormir, d’escalfar la veu, de cuidar el cos i de no arribar als assajos com si acabessin de sortir d’una rave.
Això és menys poètic.
Però força útil.
Al final els vaig demanar tres coses:
Que es cuidin.
Que es cuidin els uns als altres.
I que fem de JANA la millor cosa que hàgim fet mai.
No sé si vaig semblar un líder o un pare preocupat perquè tothom dormi vuit hores.
Probablement una mica de cada.
Amb JANA estem provant maneres de treballar diferents de les que hem fet servir fins ara.
Veurem què passa.
De moment, el tràiler, estupendo.
La jornada amb l’equip, estupenda.
Us ho aniré explicant.
PD: Si encara no has vist el tràiler o vols tornar-hi, el trobaràs aquí:
Ens veiem pels escanris
Mateu Peramiquel
Compositor i productor de teatre musical
