El podcast de les històries de l’avi Josep

L’utlim episodi del podcast. us expliquem com els creadors d’aquest podcast es van conèixer, bé, potser intercanviant alguns aspectes

Avui us expliquem la història de la Maia. Una història que ens trobem al dia a dia a moltes de les cases i famílies d’aquest país

Avui us expliquem una altra història real veritablement crua. Aquesta és la història de l’Ahlem i l’Omar. Siria 2011

No facis aquesta cara!! No em diguis que no t’esperaves que et fes una sorpresa! Benvinguda a la teva festa d’aniversari Isona! A partir d’ara has de seguir totes les instruccions que et vagi donant si vols aconseguir el teu regal. Primer, donam la jaqueta i la bossa que ho deixarem a l’habitació. Ara seu aquí al sofà i escolta.

M’agrada quedar-me amb l’avi. Ja no té l’energia que tenia abans però m’agrada estar amb ell. Quan la mare no em pot cuidar, ho fa l’avi. M’agrada perquè m’explica coses. I m’explica coses com si fos gran, com si fos un avi, com ell. Suposo que com que es passa moltes hores sol, quan està amb mi aprofita per xerrar una mica. Explica coses guais l’avi. Però cada tarda acaba adormit a davant de la tele mirant alguna pel·lícula de l’any de la picor i jo no tinc més remei que pujar a sobre el sofà al seu costat, i adormir-me amb ell. M’agrada dormir amb l’avi.

Aquest capítol explica la història de l’Eduard Lecha, el cosí de la Mar Puig que va viure una experiència vital que li va canviar la vida i ara gaudeix d’una segona oportunitat.

La Laia té 28 anys. És el tercer curs que treballa a l’escola i el cinquè que treballa de mestra. De petita, sempre havia jugat a mestres amb les seves nines. Les asseia totes mirant cap a la pissarra imaginaria, és a dir, la paret, i es passava hores fent explicacions i més explicacions que, sovint, no portaven enlloc. D’adolescent, era la salvació dels dinars familiars. Sempre distreia als petits fent jocs, cançons i danses. S’oferia per cuidar als cosins petits i, fins i tot, els ajudava amb els deures de l’escola. Es va fer monitora de lleure i formava part de l’esplai del poble on estiuejava. Va començar la Universitat i ho compaginava fent classes de repàs a nens i nenes que necessitaven ajuda i de monitora de menjador. La Laia va créixer amb la idea i el somni de ser mestra, i ho va aconseguir. Ella sempre diu que arribar a ser mestra no és gens difícil. Entrar al Grau Universitari d’Educació Infantil o Primària, no és difícil. Has de tenir una bona nota, sí, però res que no sigui assequible. Tampoc és difícil acabar la carrera. Però sempre diu que de mestres de veritat, n’hi ha ben pocs. Perquè és això el que és difícil.

Aquell petó va ser el més romàntic que us pugueu imaginar. La Glòria, que no s’imaginava per res que es faria un petó així a la gasolinera, va quedar hipnotitzada per la sorpresa.

Hola, soc el Pau. Tinc 30 anys i tinc ligirofobia. Aquest és el nom oficial. Com quan algú et parla de “Thymus Vulgaris” i volen dir farigola o bé et diuen que tens “bruxisme” i en realitat només vol dir que apretes les dents quan dorms. Doncs es veu que jo tinc “ligirofobia”, tot i que no compleixo totes les característiques, però sembla que és la fòbia que més s’acosta al que jo pateixo. I dic pateixo perquè sí, pateixo, i molt.