LES HISTÒRIES DE L’AVI JOSEP

La Laia té 28 anys. És el tercer curs que treballa a l’escola i el cinquè que treballa de mestra. De petita, sempre havia jugat a mestres amb les seves nines. Les asseia totes mirant cap a la pissarra imaginaria, és a dir, la paret, i es passava hores fent explicacions i més explicacions que, sovint, no portaven enlloc. D’adolescent, era la salvació dels dinars familiars. Sempre distreia als petits fent jocs, cançons i danses. S’oferia per cuidar als cosins petits i, fins i tot, els ajudava amb els deures de l’escola. Es va fer monitora de lleure i formava part de l’esplai del poble on estiuejava. Va començar la Universitat i ho compaginava fent classes de repàs a nens i nenes que necessitaven ajuda i de monitora de menjador. La Laia va créixer amb la idea i el somni de ser mestra, i ho va aconseguir. Ella sempre diu que arribar a ser mestra no és gens difícil. Entrar al Grau Universitari d’Educació Infantil o Primària, no és difícil. Has de tenir una bona nota, sí, però res que no sigui assequible. Tampoc és difícil acabar la carrera. Però sempre diu que de mestres de veritat, n’hi ha ben pocs. Perquè és això el que és difícil.

Aquell petó va ser el més romàntic que us pugueu imaginar. La Glòria, que no s’imaginava per res que es faria un petó així a la gasolinera, va quedar hipnotitzada per la sorpresa.

Hola, soc el Pau. Tinc 30 anys i tinc ligirofobia. Aquest és el nom oficial. Com quan algú et parla de “Thymus Vulgaris” i volen dir farigola o bé et diuen que tens “bruxisme” i en realitat només vol dir que apretes les dents quan dorms. Doncs es veu que jo tinc “ligirofobia”, tot i que no compleixo totes les característiques, però sembla que és la fòbia que més s’acosta al que jo pateixo. I dic pateixo perquè sí, pateixo, i molt.

Que si, que si, que si, que jo ja ho sé que no em toca a mi, que primer va aquest senyor i després tots aquests altres senyors i senyores jubilats que tenen tot el dia per esperar-se aquí, però no, ells van abans que jo. Mirin, és que, estic perdent un temps molt valuós a la meva vida. És que a mi em va d’aquests 30 minuts que fa que m’espero, a vostès no. I ja sé que potser pensaran que quina vida de merda que tinc si aquests 30 minuts son tant necessaris, però us ben asseguro que ho son.

La primera vegada que vaig anar a Súria per les Caramelles el que més em va impactar va ser la quantitat de gent que hi havia. La gent que hi havia de públic, de visitant, però, sobretot, la gentada que hi participava en totes les colles. Em va costar bastant d’entendre el funcionament ja que a Ullastrell l’únic que fem és sortir a cantar pel carrer com bé us he explicat.

I així és com s’acaba la història d’una nena molt valenta. La història d’una nena alegre que sempre va saber el que volia ser de gran, d’una nena amb somnis que es desdibuixaven entre les seves mans. La història d’una nena que podries ser tu, o tu, o la teva mare, o la teva àvia, o fins i tot jo mateixa.

Que com estic? Doncs estic bé. La veritat és que sempre havia pensat que no seria capaç de viure aquí. De fet mai m’havia imaginat que acabaria vivint aquí però sempre havia pensat que no hi seria capaç de viure. Però mira ja fa uns quants anys que hi soc. Pensava que no podria dormir a  les nits perquè sentiria tots els sorolls, que no són pas pocs. N’hi ha alguns que es repeteixen cada nit a la mateixa hora, i el meu cos ja es desperta uns minuts abans de sentir-los. Maleït rellotge biològic.

Barcelona. Divendres 7 de Febrer. 11 del matí. Fa estona que parlen però que no es diuen res. Amb prou feines es miren als ulls. L’Àngel i la Núria tenen una conversa d’aquelles d’ascensor però en aquest cas no és de casualitat. Han arribat per separat però esperen el mateix. Havien quedat. Sabien que es trobarien. Doncs haguessin pogut preparar més la seva conversa, la veritat. Qui sigui que s’hagi de trobar amb ells no sé si li farà gaire il·lusió la situació.

Fa 86 anys que va néixer l’avi. El meu avi. Viatjo fins a Toga per imaginar-me quina era la seva realitat i per conèixer quina és la seva història. Toga és un poble de 100 habitants situat, com diu ell, a la orilla del río Mijares, a la província de Castellón de la Plana.

Benvinguts a Les històries de l’avi Josep, un podcast que neix a partir de les converses entre un avi i una neta.

Relats basats en fets reals i neixen a través de les converses entre l’avi Josep i la seva neta, la Mar. Són històries que l’avi explica a la néta, vivències de la seva vida i també històries que la neta explica a l’avi, així com les contradiccions i reflexions que es produeixen al parlar de segons quins temes amb dues persones d’edats tan diferents.