fbpx
podcast de teatre musical en català

Capítol 16: La mort i la vida. Inici de la segona temporada de Les històries de l’avi Josep, el podcast

Compartir:

Capítol 16 : LA MORT I LA VIDA

[Powerpress]

ESCOLTA LA CANÇÓ A LA TEVA PLATAFORMA

Avui fa un any que l’avi va morir. Alguns per fer-ho més suau dirien que va marxar, que ens va deixar, que ja no hi és, que s’ha apagat. No n’hi ha cap que sigui mentida, però la realitat és que va morir. I no sé molt bé perquè a la nostra societat ens costa tant verbalitzar la paraula mort, sobretot quan ens toca d’aprop.

La mort forma part de la vida. Sense la vida no hi hauria mort, però sense la mort tampoc hi hauria vida. Però li tenim por. Molta por. En el fons és un canvi d’etapa més a la vida. Perquè no sabem què passa després. 

Quan era petita, vaig tenir una època en que pensava molt en la mort i el simple fet de pensar que mai més tornaria a veure a una persona m’angoixava i em feia un tip de plorar, i per aquest motiu vaig decidir que volia viure la vida de forma intensa, sense guardar-me res per mi ni per a ningú, de manera que quan la mort arribi i m’obligui a separar-me físicament d’una persona, no tingui res al tinter, res que no li hagi dit i li hagués volgut dir, res que no hagi fet i que m’hagués agradat fer. I que per tant, el dol sigui només de comiat. 

I amb l’avi va ser així. El dia abans que l’avi morís vaig acomiadar-me d’ell perquè era plenament conscient que ja no el tornaria a veure en vida. Li vaig agafar la mà, li vaig dir que l’estimava i que gràcies per tot el que havia fet per mi. Quan em va trucar l’endemà la meva mare, vaig somriure i vaig respirar. I el meu cos es va omplir d’energia. Em vaig tocar la panxa, on estava creixent la meva filla, i em vaig adonar que d’això va la vida. De morir i de viure. I mentrestant, sense ni tan sols saber-ho, el Mateu tocava Bohemian Rapsody.

L’endemà, el ritual. El ritual insuportable que fem a la nostra societat, sobre el qual en parlarem, i tant si en parlarem! Paraules que intenten omplir i que no omplen, tot i que desitgen. I tu que has d’aguantar. I no pots plorar tant perquè tenia 89 anys i això no és un drama. És llei de vida. I ho és, és cert. Però el dol també és un procés que cadascú té el dret de viure com vulgui, o com pugui. I aquesta mania nostra del ritual, la vetlla… em sembla un infern. Un autèntic infern. Però d’això en parlarem en un altre moment i riurem. 

Per descomptat, al funeral de l’avi no hi va faltar la música en directe amb el Mateu al piano i jo cantant. I vam cantar la seva cançó. El dia que més vaig somriure cantant-la. A ple pulmó. Ja li havia cantat mil cops, a ell i a tot arreu de Catalunya i de fora. Ja sabia de la meva pròpia veu el que pensava d’ell, com me l’estimava. I per això el dol va ser més fàcil. Perquè no m’havia quedat res al tinter. Només m’havia d’acomiadar.

Quin gust avi! Si amb la iaia haguéssim pogut fer el mateix, otro gallo cantaria, però amb ella va ser tot diferent i no li vaig poder dir ni fer tot el que amb tu vam fer. Ella, com sempre, ens va servir d’exemple per aprendre, i s’ho va manegar perquè amb tu ho poguéssim fer bé. Com quan érem petites i quan arribavem a casa ens deia a cau d’orella, feu-li un petó a l’avi també, que ell no us ho diu, però us estima molt. 

Quin gust avi! Explicar la teva història arreu. A tots els teatres possibles. Fins i tot el dia del teu enterrament, acte seguit de fet, vaig agafar una furgoneta i me’n vaig anar fins a Pamplona perquè, aquell dia tocava explicar la història a Orkoien. I ho vam fer. I ho seguirem fent. Va ser difícil però estavem plens de la teva energia.

Quin gust avi! Quin gust, un any després adonar-me de que bé que ho vam fer. Que bé que ho vas fer. 

Soc molt valenta escrivint tot això però la realitat és que només de pensar en la mort de les persones de la meva família ja torno a recordar aquella adolescent dutxant-se i desfogant tota l’angoixa que els pensaments sobre la mort i la separació física per sempre d’una persona estimada li provocaven. I no pretenc donar cap lliçó a ningú més que a mi mateixa. Fixa’t Mar. Fixa’t com de feliç va morir l’avi i com de tranquila et vas quedar tu d’haver-ho fet tot per ell, d’haver-li dit tot el que pensaves. 

No si sé ho he explicat mai, ni tan sols sé si el Mateu sap que ho sé, però el mateix dia que va morir l’avi, el seu company d’habitació li va dir a la meva mare que el dia abans quan el seu gendre, el Mateu, havia anat a acomiadar-se de l’avi tots s’havien emocionat tant. I tots vull dir tots tres, el Mateu, l’avi i el seu company d’habitació. Ell li va explicar que havia sigut tant bonic, que el Mateu un cop ja havia sortit de l’habitació a la que inicialment havia estat en silenci, va tornar a entrar i li va dir ben fort a l’avi que gràcies, que gràcies per deixar-nos explicar la seva història. I li va prometre, entre llàgrimes descontrolades, que ho seguiriem fent sempre. 

Quin gust avi! Com t’ho vas fer per fer-te estimar tant?

Per què ens costa tant en vida dir-nos les coses boniques? En un moment de bronca ens podem dir milions de coses dolentes, i les bones? I el que sentim? Per què ens ho guardem? Per què esperem fer un homenatge un cop morts? Per què no fem una festa de comiat abans de la mort? Potser perquè no sabem quan arribarà. El Mateu i jo tenim un projecte que es diu El teu concert amb el qual anem a fer concerts personalitzats en celebracions privades. Fa uns dies ens va trucar una noia per demanar-nos un concert. Al preguntar-li quin era el motiu de la celebració ens va dir que no era una celebració, sinó un comiat. Un comiat de la seva germana que s’estava morint de càncer i que organitzava un comiat perquè volia poder-se acomiadar, ara que encara estava bé, de la seva gent, i volia que la música l’acompanyés. 

Tinguem por la mort, clar que sí, però no la vida. A la vida no. 

Avui fa un any que l’avi va morir i va fa 8 mesos que va néixer la meva filla, la Clàudia. L’avi no va poder conèixer la Clàudia, ni la Clàudia l’avi. I això potser és el que m’ha costat més. Dies abans que l’avi morís, quan ja s’anava preveient el final immediat, vaig xerrar amb l’avi, i li vaig posar la seva mà a la meva panxa. Li vaig dir “no la coneixeràs avi, però, per sort, ella a tu si. I li explicarem la teva història sempre perquè ella la pugui seguir explicant. La teva i la de totes les persones que, com tu, ja no podeu explicar-nos-les, però que, per sort, hem anat guardant dins de llocs molt especials de cadascú de nosaltres.

La vida és imprevisible. En un mateix any he viscut la mort i la vida de la forma més directe possible. Quin viatge. Quina sort gaudir-lo. 

Aquesta temporada, no podrem escoltar les anècdotes de l’avi abans de cada capítol, però seguirem explicant històries. La seva ja la coneixeu però explicarem la de tantes altres persones que, com ell, tenen històries extraordinàries que han nascut per ser explicades i per ser escoltades.

 

Uns mesos després de néixer la Clàudia li vaig demanar al Mateu que ens escrivís una cançó per anar a dormir amb la Clàudia, per poder-li cantar cada nit i anar a dormir juntes amb calma i amb un somriure. Quan la vaig escoltar em vaig adonar que en el fons morir és anar a dormir, és tancar els ulls amb calma i amb un somriure. 

 

Doncs bona nit avi. I que allà on sigui que et despertis l’endemà, tinguis el millor dels teus dies. 

Bon dia Clàudia!

 

Text per Mar Puig

Música i lletra per Mateu Peramiquel

Creadors i Fundadors de WeColorMusic

Creadores de espectáculos musicales

Deixa un comentari

Més publicacions del blog

Aquest web utilitza cookies pròpies i de tercers per al seu correcte funcionament i per a fins analítics i per mostrar-te publicitat relacionada amb les seves preferències en base a un perfil elaborat a partir dels teus hàbits de navegació. Al fer clic al botó Acceptar, accepta aquestes tecnologies i el processament de les dades per a aquests propòsits.   
Privacidad