Qui som i què fem

El primer concert que vam fer junts va ser una merda.

(La Mar i el Mateu seuen davant de la persona que intenta escriure aquesta web.)

NarradorEl primer concert que van fer junts no va anar gaire bé.

MarVa ser una merda.

MateuTampoc cal dir-ho així.

MarPerò és veritat.

NarradorQueda aprovat el titular.

S'havien conegut poc abans, al Teatre de Sarrià de Barcelona.

En Mateu estudiava un màster de direcció musical per a teatre musical a Escòcia i cada cap de setmana agafava un avió per mantenir les feines que tenia aquí.

Una d'aquelles feines era tocar el piano al concert final de gira de les Sound Six.

La Mar era una de les intèrprets.

Durant les proves de so, en Mateu va començar a tocar Home, de La Bella i la Bèstia.

La Mar s'hi va sumar.

MateuHi va haver connexió.

MarA veure… Me la sabia i la vaig mig taral·lejar.

MateuÉs una manera molt freda de dir que hi va haver connexió.

NarradorLa cosa prometia.

Fins que van fer el seu primer concert junts en un casament.

No es van entendre gens.

No explicarem els detalls.

Aquesta és una web de serveis, no un judici.

Els nuvis, per sort, continuaven mirant-se entre ells.

La Mar i el Mateu van pensar que aquell, a part de ser el primer, també seria l'últim concert que farien plegats.

MarJo ho vaig pensar bastant seriosament.

MateuJo sabia que ho podíem millorar.

MarNo ho sabies.

MateuPerò ha quedat bé dir-ho.

NarradorSort que no ho van deixar.

Des d'aleshores han fet més de 500 concerts junts.

WeColorMusic, però, va néixer una mica més tard. Després de passar un agost al Festival Fringe d'Edimburg.

En Mateu hi tocava cada dia en un parell de projectes i, quan no treballava, entraven a veure tots els espectacles que podien.

Van tornar a Catalunya amb el cap ple d'idees.

(El narrador aixeca la vista de l'ordinador.)

NarradorBé fins aquí?

MateuForça bé, sí.

MarNo sé, després ho repassem.

NarradorSeguim, doncs.

Aquella tardor, la Mar i el Mateu ja es podien considerar una parella formal. Prou formal perquè en Mateu ja hagués conegut els pares de la Mar, un dels tràmits no escrits de qualsevol relació que va seriosament.

Un vespre d'octubre, sopant a casa dels pares de la Mar per celebrar l'aniversari del Claudi, en Mateu va conèixer que el Claudi i la Mar feia anys que dirigien, organitzaven i mantenien actiu el teatre del poble.

Cada any preparaven una obra amb els Gatets, el grup infantil del GATU, el Grup d'Amics del Teatre d'Ullastrell. Des que la Mar s'hi havia incorporat, també hi havien entrat els musicals.

Havien fet El rei lleó. Matilda. Peter Pan.

El problema és que aquell any no sabien què fer. I el temps se'ls tirava a sobre.

Havien de trobar un musical adequat per a una vintena de nens i nenes, sense repetir tot el que ja havien fet. A més, aquella edició celebrava el trentè aniversari de la mostra de teatre.

No fer res no era una opció. Fer qualsevol cosa, tampoc.

Però el problema de veritat no era trobar un títol.

Aquell any, la Roser havia mort de manera inesperada. La Roser era un dels pals de paller del teatre d'Ullastrell. Era qui cuidava els infants com ningú, els motivava i dedicava a aquella activitat un temps i una energia que no apareixen en cap programa de mà.

Sense ella, els ànims estaven per terra. I el rellotge, en canvi, continuava corrent.

Enmig d'aquell sopar, va sonar el telèfon. Algú trucava per felicitar el Claudi. Ell es va aixecar per respondre.

En Mateu va mirar la Mar i li va xiuxiuejar:

He tingut una idea. Per què no ho fem nosaltres?

MarUn incís. Actualment, en Mateu continua començant moltes frases així. Quan diu «He tingut una idea», jo ja m'agafo fort.

NarradorLa idea era crear un espectacle des de zero amb una vintena de nens i nenes del poble.

Text. Cançons. Escenografia. Direcció. Producció. Tot.

MarNo havíem creat mai un espectacle sencer.

MateuPrecisament per això. Era un any especial.

MarAquesta resposta no tranquil·litza gens.

NarradorA la Mar no la va tranquil·litzar en aquell moment.

D'aquella idea va néixer BRUNA. Havia de fer quatre funcions a Ullastrell. En va acabar fent més de vuitanta, va girar per tot el país i va passar dues temporades al Teatre Romea de Barcelona.

Però BRUNA no només els va ensenyar què havia de passar damunt de l'escenari. Els va ensenyar tot el que havia de funcionar perquè aquell escenari arribés a existir.

Van aprendre a treballar amb intèrprets i equips tècnics. A pensar escenografies que també poguessin entrar en una furgoneta. A coordinar personal, assajos, funcions, proveïdors, pressupostos, gires i timings.

A entendre que una decisió artística també té conseqüències tècniques, econòmiques i humanes. A prendre decisions quan s'encenen els focus i ja no queda temps per convocar una altra reunió.

I a resoldre imprevistos. Molts imprevistos. Alguns amb solució. Altres convertits en part de l'espectacle.

Va ser com sortir de la universitat pensant que en saps molt i descobrir, quan poses els peus sobre un escenari de veritat, que no en saps gairebé res.

Van aprendre fent. I equivocant-se. Que és una manera d'aprendre bastant menys elegant, però molt més efectiva.

MateuI continuem aprenent.

NarradorEncara avui treballen així.

En Mateu empeny les idees cap a llocs que, d'entrada, semblen impossibles. La Mar troba la versió real, coherent i escènica que permet portar-les davant del públic.

MateuM'agrada pensar en gran.

MarEll ignora temporalment les lleis de la física.

MateuI ella troba la manera de fer-ho.

MarDesprés de recordar-li que les lleis de la física existeixen.

NarradorAquesta discrepància és una part important de WeColorMusic.

Una idea necessita algú que s'atreveixi a imaginar-la. I algú que sàpiga com fer que funcioni quan deixa de ser una idea.

Per això, quan una companyia, una institució o una marca necessita un espectacle que encara no existeix, el creen des de zero.

I quan una agència o una empresa ja té un esdeveniment amb discursos, vídeos, actuacions i moltes peces, construeixen el relat i dirigeixen creativament tot el que passarà davant del públic.

En tots dos casos fan el mateix: troben la idea, construeixen la història i la porten a escena tenint en compte el públic, les persones, l'espai, els equips, el pressupost i el temps real que hi ha per fer-la possible.

No ho saben perquè ho hagin llegit en un manual. Ho saben perquè ho han fet.

Perquè una idea bonica no és suficient. Ha d'arribar viva a l'escenari. I ha de funcionar davant del públic.

Perquè, quan funciona, quatre funcions poden acabar convertint-se en vuitanta.

NarradorQuè tal?

MateuForça bé. Costa vendre't sense sonar arrogant.

MarRepassem.

TotsSom-hi.