Podcast (histories-avi-josep): Play in new window | Download
Descobreix l’espectacle de Les històries de l’avi Josep i viu-les en directe al teatre! – Visita el projecte AQUÍ
La Laia té 28 anys. És el tercer curs que treballa a l’escola i el cinquè que treballa de mestra. De petita, sempre havia jugat a mestres amb les seves nines. Les asseia totes mirant cap a la pissarra imaginaria, és a dir, la paret, i es passava hores fent explicacions i més explicacions que, sovint, no portaven enlloc. D’adolescent, era la salvació dels dinars familiars. Sempre distreia als petits fent jocs, cançons i danses. S’oferia per cuidar als cosins petits i, fins i tot, els ajudava amb els deures de l’escola. Es va fer monitora de lleure i formava part de l’esplai del poble on estiuejava. Va començar la Universitat i ho compaginava fent classes de repàs a nens i nenes que necessitaven ajuda i de monitora de menjador. La Laia va créixer amb la idea i el somni de ser mestra, i ho va aconseguir. Ella sempre diu que arribar a ser mestra no és gens difícil. Entrar al Grau Universitari d’Educació Infantil o Primària, no és difícil. Has de tenir una bona nota, sí, però res que no sigui assequible. Tampoc és difícil acabar la carrera. Però sempre diu que de mestres de veritat, n’hi ha ben pocs. Perquè és això el que és difícil.
– CANÇÓ ESTRÉS MESTRA –
La Laia dedica més hores als seus alumnes que a ella mateixa. Viu la vida de cadascun d’ells com si fos la seva. Li costa molt desconnectar quan surt de l’escola tot i que sempre intenta fer-ho. Però si ha acabat el dia amb un conflicte a la seva aula que no s’ha pogut resoldre, es passa tot el dia angoixada desitjant que arribi l’endemà per poder solucionar-lo. Actualment, la Laia és tutora de 3er de Primària i es desviu pels seus alumnes. A vegades, quan arriba a casa després d’un dia d’aquells que s’han fet llargs, seu al sofà, es treu les sabates, s’obra una cervesa i pensa: “a vegades voldria haver triat una feina que tingués un horari”. La Laia té un horari, està clar. De dilluns a divendres de 9 a 1 i de 3 a 5 i un dia que es queda fins les 7 per fer reunions. I aquí ja comença la típica discussió sobre la professió de mestra que a la Laia no li interessa ni escoltar. Quan algú comença amb “és que els mestres viviu de puta mare eh”, o “és que teniu 3 mesos de vacances!”, la Laia es comença a posar nerviosa i sempre mata el tema amb la mateixa frase: “no vaig triar ser mestra per l’horari o les vacances, que, per cert, no son tres mesos. Ho vaig triar perquè realment m’apassiona. Si t’apassiona a tu també, fes-ho!”. I no entra en gaire més discussió perquè creu que és perdre el temps.
La Laia, quan plega a les 5 de l’escola sempre té feina a corregir i a preparar les sessions de l’endemà. Intenta fer-ho amb temps però gairebé sempre va al dia. Ella sap que el seu horari no s’acaba a les 5, i també sap que només ella pot posar límit al seu horari, perquè sinó, podria no deixar de treballar mai. És conscient que la seva entrega per la feina no és sana. Que no es pot viure per treballar. Que primer s’ha de prioritzar la vida. I, fins i tot, ha rebut crítiques de companyes que diuen que per culpa de persones tant entregades com ella, la resta de mestres, si no s’entreguen tant queden malament. La Laia ho sap, i ho entén. Però és superior a ella. L’apassiona pensar, crear i preparar activitats. Per alguns, la seva passió no és la seva feina. I ella sempre diu que això és un error. Ella és feliç treballant moltes hores perquè li apassiona el que fa. La Laia sempre diu: “si la teva feina no és la teva passió, està clar que no hi dedicaràs més
hores de les que et pertoquen. Però per exemple, els dibuixants, no tenen un horari. Podrien dibuixar en qualsevol moment del dia, i com més dibuixin més feliços son.” Els hi explica sempre als seus alumnes la seva passió per l’educació, intentant transmetre’ls aquest objectiu d’acabar treballant del que realment t’agrada. Amb el temps, però, ha après a posar-se un límit al seu horari. Ja no obre el correu de l’escola a partir de les 7 de la tarda, al migdia va a dinar a casa perquè així no treballa i desconnecta una mica, a la tarda mira de fer alguna activitat que sigui per ella i intenta que el cap de setmana sigui gairebé lliure. Ara, durant la setmana, va a fer classes de pilates i yoga al centre que té al costat de casa, surt a caminar als vespre, quan fa bon temps, i fa un curs online de francès. Però la Laia també va al cine amb la seva germana cada dimecres al vespre, berena amb les amigues al forn del barri els dimarts, surt de festa i fa el boig el dissabte, s’empassa temporades senceres de Netflix amb una sola setmana i també perd el temps amb les xarxes socials. Ara s’ha fet un perfil d’educadora. Ha pensat que, igual que ella sovint ha utilitzat recursos i activitats proposats per altres mestres d’arreu del món, ella pot ajudar a la xarxa d’educació oferint les seves propostes. La Laia es trenca el cap pensant en activitats que puguin ser efectives en l’aprenentatge i, alhora, originals, lúdiques i entretingudes pels nens i nenes. Activitats significatives i competencials, la nova frase de moda de l’educació. L’ideal però gairebé impossible, tal i com està pensat el sistema educatiu ara, pensa la Laia. T’hi has de dedicar tu personalment per aconseguir aquest tipus d’activitat. Però si t’hi dediques massa, et critiquen per massa. I si t’hi dediques poc, et critiquen per no fer activitats competencials i significatives. La manera d’ensenyar cada vegada canvia més. Com més canvia la societat, més canviem els que hi vivim, i per tant, més canvien els nens i nenes. El futur. Els grans protagonistes de la societat.
- CANÇÓ NENS
La Laia, té 28 alumnes a la seva classe. I cada nen i cada nena és absolutament diferent dels altres, i cadascú té la seva part especial. Ella sap que al Martí li costen molt les mates, però que, en canvi, és un crack dels sudokus i quan es posen a fer jocs matemàtics sempre se’n en surt a la perfecció. La Carlota és una crack de la música i les mates, diuen que estan del tot relacionades, i en canvi li costa una barbaritat l’anglès, però se sap totes les cançons de la Dua Lipa. El Pau és un autèntic artista. Fa uns dibuixos que ni tan sols ella sap fer. La seva especialitat son els còmics i quan no te n’adones ja està dibuixant una vinyeta en un racó del paper. La Sílvia és una esportista de cap a peus. Tan és l’esport que li proposis, futbol, basquet, handbol, hoquei, fins i tot dansa. Això sí, no suporta les manualitats, no té paciència. I la Rita, és una màquina en els estudis, treballadora, com una formigueta, no para, pas a pas, no es rendeix mai en cap àmbit i per això no hi ha res que no assoleixi. Li encanta llegir. Però té un bloqueig molt gran a nivell emocional. Li costa molt expressar el que sent, el que li passa pel cap, pensa més en què pensaran els altres que en el que pensa ella. I així, fins a 28 especialitats meravelloses que són un còctel súper exòtic i que, junts, formen un equip immillorable. La Laia es desviu per ells. I pensa, perfecte, doncs farem la sessió de matemàtiques amb jocs pel Martí, cançons per la Carlota, dibuixos pel Pau, esport per la Sílvia, en castellà per la Sandra, català per la Mireia, en àrab pel Nahid… però la realitat no és aquesta. La realitat és que els nens estan 5 o 6 hores al dia tancats a l’escola, en silenci i gairebé sense aixecar-se de la cadira. Per això, la Laia, es trenca el
cap preparant les seves sessions, perquè siguin diferents, perquè tots i totes en puguin aprendre, combina l’art amb la música i l’esport amb els idiomes, perquè pugui arribar a tothom. La Laia va aconseguir el que ella havia somiat de petita, i ella vol ajudar als seus alumnes i voldria que el Martí sigui un matemàtic, la Carlota cantant, el Pau dibuixant de còmics, la Sílvia esportista d’elit i la Rita… la Rita voldria que fos feliç.
- TORNADA RITA
La Rita té 9 anys i és molt intel·ligent. És una nena simpàtica, molt atenta amb tots els seus companys però tímida i poc carinyosa. De fet, la Laia, al principi, creia que fins i tot era una mica massa freda i distant. Totes les activitats les feia a la perfecció, no necessitava mai ajuda, i sempre en sabia molt de tot. Fins i tot, a vegades corregia a la Laia amb alguna cosa, o donava alguna informació que la Laia, amb tota la honestedat, havia dit que no sabia. A la Laia li va costar molt connectar amb la Rita. Intentava parlar-l’hi de lectura, que a la nena li encanta, o d’animals, però la nena no acabava d’obrir-se. La Laia només va tardar unes setmanes a saber què li passava a la Rita. Una tarda, a les 5, quan la Laia ja marxava, va sentir una discussió a davant de l’escola. Va veure que hi havia la directora i s’hi va acostar. De sobte, va veure que la Rita, plorant, estava al mig d’aquella gent que s’estaven cridant els uns als altres. La seva mare la tenia agafada per un braç i el seu pare per l’altre. Al voltant d’ells, animant la situació, hi havien els avis materns, la novia del pare i l’avi patern. La Laia es va escolar al mig de la discussió i s’ho va fer anar bé perquè deixessin anar la Rita i se la va emportar a dins l’escola. La Rita estava espantadíssima i ella no li va dir res del tema. Es van posar a llegir un llibre entre les dues fins que va venir la directora de l’escola i li va dir a la nena que la seva mare l’esperava a baix per marxar. La Rita, abans de marxar li va fer una abraçada a la Laia i li va dir a cau d’orella “gràcies”. La Laia, automàticament, va voler saber què passava amb la Rita i la seva família. Ella sabia que els pares estaven separats, però el numeret que havien muntat davant de la nena no era normal. La directora de l’escola li va explicar que el pare i la mare tenen molt mala relació i que estaven separats sense sentència encara, i que no es posaven d’acord. La Laia va demanar una tutoria aquella mateixa setmana amb la mare i el pare junts, cosa a la que es van negar, així que ho va fer per separat. No va aconseguir treure’n res de bo. El pare es va passar l’estona explicant tot el que la mare feia o havia fet malament i la mare el mateix però a l’inrevés. Pràcticament no van ni parlar de la Rita, la gran afectada per tota aquesta situació. Quan la Laia parlava de la nena i de com de malament ho estava passant, tant un com l’altre es limitaven a dir que la Rita tenia molt acceptat que ells estaven separats i que ho portava molt bé. La Laia volia fer-los- hi entendre que la Rita el que necessitava era no veure la seva mala relació. No escoltar a un criticar a l’altre ni parlar malament. Però va veure ràpidament que ella això no ho aconseguiria, al cap i a la fi, només era la tutora de la Rita.
A partir d’aquell dia, la Rita, cada vegada parlava més amb la Laia i li explicava coses. Li explicava el que havia fet el cap de setmana, o el llibre que s’havia llegit. La Laia un dia li va preguntar com era que no s’havia apuntat per anar de convivències amb tota la classe, perquè ella creia que li aniria molt bé marxar 3 dies fora de casa amb els seus amics. La Rita li va explicar que la seva mare la volia apuntar però ho havien de pagar a mitges amb el seu pare. Però els seus pares es tenen bloquejats al telèfon. La mare, va desbloquejar al pare per enviar-li whatsapp demanant-li que anés a l’escola a pagar la
part de les convivències que li tocava. El pare, no va rebre mai el whatsapp i quan se’n va assabentar, ja era massa tard. La Laia va parlar amb direcció i amb la casa de colònies i van acceptar que es pogués afegir una nena a última hora. Va trucar a la mare i al pare de la Rita i els dos van dir que no, que ara ja no. La mare va dir que el pare no ho havia fet bé i que havia d’assumir les conseqüències. I el pare va dir exactament el mateix de la mare. I la única que va haver d’assumir les conseqüències va ser la Rita.
Quan és l’hora de sortir, com que la Rita ja fa tercer, pot marxar sola, i l’escola no controla amb qui marxa. Cada tarda, la Laia se’n va cap a casa pensant en la Rita, si li tocarà viure una situació incòmode i desagradable. A vegades es repeteix a ella mateixa que només és la seva tutora i que la història de la Matilda és una pel·lícula, però no ho pot evitar. Sempre que troba un moment li pregunta a la Rita com està. La nena, mai li ha dit que estigui malament, ni li explica res dolent ni del seu pare ni de la seva mare. Una nena de 9 anys sap trobar, en els seus pares, la part positiva que ni tan sols ells son capaços de veure. La Laia ja ha descobert que quan la Rita està molt callada és que està trista, “alguna cosa va passar ahir a casa” pensa. Com quan la mare no li va deixar anar a passar l’aniversari del seu pare amb ell, perquè els dimarts la nena està amb ella. “Per favor, que té 9 anys” pensa sempre la Laia. Podríem fer una llista de la quantitat de situacions desagradables que els pares de la Rita li estan fent viure amb només 9 anys a una nena que hauria de ser feliç, estar contenta jugant, cantant i ballant… però la Rita, enlloc de queixar-se, de cridar l’atenció, de plorar, de faltar el respecte, ella aguanta, i no pas perquè els seus pares li hagin ensenyat això.
Fa un mes, la Laia, va viure la lliçó més gran que mai una nena de 9 anys hagi fet als seus pares. La Rita, a les 5 abans de marxar li va dir a la Laia:
“Laia, em pots corregir les faltes d’aquesta carta? Ja m’ho tornaràs demà! Gràcies” i va marxar sense que ni tan sols la Laia li pogués preguntar de què es tractava la carta. Ella evidentment no es va poder esperar i va obrir la carta allà mateix. En aquell moment, es va adonar, que la Rita era la única capaç de fer canviar la situació dels seus pares. Una nena de 9 anys estava a punt de fer entrar en raó als adults amb els que creix. I la Laia va somriure. Perquè si la Rita era capaç d’escriure aquesta carta als seus pares, sabia que seria capaç d’aconseguir tot el que es proposés. I això és el que dona sentit a la vida d’una mestra.
“Carta pel papa i la mama.
Papa i mama, soc la Rita i us escric aquesta carta perquè vull que sapigueu el que penso, però em fa molta vergonya dir-vos-ho a la cara perquè sé que potser us enfadareu amb mi o entre vosaltres. I jo no vull que us enfadeu. Ni amb mi, ni entre vosaltres. Jo vull que estiguem contents sempre. Però ja sé que vosaltres ara esteu enfadats entre vosaltres. Per això no vull que us enfadeu més.
Ja sé que ja no sou novios i que ja no us estimeu i que ja no voleu estar junts. També sé que ara tinc dues cases i dues famílies. Tot això ja m’ho heu explicat moltes vegades. I també m’heu fet llegir llibres que parlen de nens que tenen els pares separats i m’heu portat a una psicòloga per si li vull explicar alguna cosa.
Però és que crec que hi ha alguna cosa que no he entès i no vull que m’ho expliquin els llibres ni la psicòloga. Vull que m’ho expliqueu vosaltres. Si sou vosaltres els que esteu enfadats, perquè em quedo jo sense anar de convivències? Perquè no us hi quedeu
vosaltres? Mama, perquè no et quedes tu sense celebrar l’aniversari del Papa? Perquè em quedo jo sense portar els llibres al cole si els tinc a casa la mama quan estic a casa el Papa? Perquè no me’ls pots portar? O perquè no els podem passar a buscar, Papa? Perquè no us quedeu vosaltres sense anar a la festa del Martí?
Als llibres que llegeixo tot això no passa. Suposo que és perquè soc especial. Sempre m’ho diu la Laia.
Si em voleu contestar, em podeu escriure una carta i deixar-me-la a sota el coixí. Així la podré llegir el dia que jo vulgui, abans d’anar a dormir.
Us estimo molt! Rita.”
