Podcast (histories-avi-josep): Play in new window | Download
Recordar que aquesta és una de les històries que torbareu a l’espectacle teatral musical
LES HISTÒRIES DE L’AVI JOSEP.
Descobreix l’espectacle als escenaris clicant AQUÍ
També disposeu d’un vídeo en directe de tota la història des de l’estudi! Amb Eduard Mauri i Mateu Peramiquel
“Ei bonics! Que ara us enviaré un vídeo que plis mireu-lo quan estigueu tranquils a casa vale? Vull dir, que és així com serio el vídeo vale? Vinga nens una abraçada!”
“Ei família! Com esteu? Escolteu que ara us enviaré un vídeo que si el podeu mirar quan estigueu a casa tranquils, millor vale? Que és així com serio! Vinga primos a veure quan ens veiem i fem un sopar hostia!”
“Júlia, bonica! Què tal? Com estàs? Sé que fa mil que no parlem i et semblarà raríssim que t’enviï això, però necessito fer-ho. Ja sé que potser si ho hagués fet abans les coses haguessin sigut diferents però la vida a vegades es complica, ja ho saps… Que no em justifico tampoc eh però… vaja és igual. Res que ara t’envio un vídeo i que quan puguis, mira-te’l amb calma vale? Una abraçada forta. Espero que estiguis bé.”
Hola, soc el Pau. Tinc 30 anys i tinc ligirofobia. Aquest és el nom oficial. Com quan algú et parla de “Thymus Vulgaris” i volen dir farigola o bé et diuen que tens “bruxisme” i en realitat només vol dir que apretes les dents quan dorms. Doncs es veu que jo tinc “ligirofobia”, tot i que no compleixo totes les característiques, però sembla que és la fòbia que més s’acosta al que jo pateixo. I dic pateixo perquè sí, pateixo, i molt. Fa 30 anys que pateixo. Fa 30 anys que visc amb aquesta por a dins meu i que no em marxa. I avui, per primer cop, em disposo a enviar- vos aquest vídeo perquè tots vosaltres entengueu el perquè de moltes coses, el perquè de moltes reaccions, de molt moments que no he pogut viure amb vosaltres. Perquè entengueu què podeu fer perquè jo estigui bé. Jo sé tot el que no us agrada a vosaltres, perquè el que no us agrada a vosaltres no us produeix vergonya, perquè és habitual, perquè no és ridícul ni patètic. Jo no crec que el que no m’agrada a mi sigui ridícul ni patètic, però he tardat 30 anys a entendre-ho i he tardat 30 anys a treure’m del cap els comentaris “quina tonteria” “no facis el nen petit”.
Jo sé que a tu, Mireia, no t’agrada parlar en públic. Potser no és una por, perquè al cole bé que feies exposicions orals, però ho passaves fatal. No et demanarem mai que parlis en públic, ni tan sols et farem la meravellosa putada típica de “que parli, que parli”.
A la Laura li fan pànic les aranyes. I ningú li diu “això és de nens petits”. Sabem que ho passes malament i sempre quan anem al poble dels avis, tirem matainsectes per totes les cantonades de la masia, d’aquell que fot una pudor que dura 3 dies. Ho fem perquè no te n’hagis de trobar cap.
Pere, a tu no t’agrada conduir de nit. No és cap fòbia, ho faràs algun dia si fa falta, però sempre que es pugui per tu. I ningú creu que siguis patètic.
I el tiet meu Ramon. Tu sempre dius que a tu no et fa por res, però segur que si remenes una mica tiet, alguna cosa et fa por, per insignificant que sigui.
I a la Júlia li fa por viatjar en avió. I quan anàvem a Menorca a l’estiu sempre li donava la mà sobretot mentre s’enlairava i quan aterrava. I l’acompanyava perquè sé que ho passes malament. Però ningú t’obliga a viatjar, ni t’obliga a superar-ho. Ni et diuen que és cosa de nens petits.
No sé si cal posar nom a totes les nostres pors, perquè tots en tenim de pors. No som els únics. Hi ha qui té por a conduir per la ciutat, por a la mort, por a la soledat, por a tornar sola a casa, por a les abelles, por al mar, por als ascensors, por als llocs amb molta gent, por a les altures, por a la sang, a les agulles, a les vacunes. La meva psicòloga sempre em llegeix una llista llarguíssima de pors que té la gent abans d’acabar les sessions perquè així marxi pensant que la meva por, només és una més de la llista. 0Us en faríeu creus de les pors que arriben a existir
i nosaltres sense saber-ho. I si, vaig a la psicòloga, hola què tal? Sorpresa! Des de que tinc 5 anys que hi vaig i mai us ho havia dit, perquè també em feia vergonya. Ningú de vosaltres ha hagut d’anar a cap psicòleg per conviure amb les vostres pors, ni heu necessitat conèixer algú que li passi el mateix que a vosaltres per saber com enfocar la vostra vida. Però jo si.
Suposo que estareu flipant de que us gravi un vídeo i no us ho digui en persona. M’ho ha recomanat la psicòloga. Diu que al no haver-vos-ho dit mai, és possible que a algú de vosaltres us costi de creure’m, i potser un dia, entre birres, o en un sopar familiar, o en el típic retrobament del cole, deixar-vos anar que tinc ligirofòbia, doncs no hagués colat, us en haguéssiu enfotut de mi, sense voler evidentment, i per mi hagués sigut encara pitjor, perquè m’hagués creat una inseguretat i un tabú encara més fort. Es veu que és com molt important el que estic fent avui i diu que si us envio un vídeo, vosaltres us el podeu escoltar les vegades que faci falta per poder entendre tot el que us estic explicant, ho podeu pair l’estona que vulgueu, fins i tot buscar informació al google, i llavors pensar-vos quina ha de ser la vostra reacció per tal d’ajudar-me.
Heu de saber que això no he dit mai a ningú. Bueno, els meus pares i me germana si que ho sabien clar. I la psicòloga!
Bé, doncs si heu aguantat fins aquí sense buscar al google ligirofòbia, senyal que esteu realment interessats per saber què em passa i per saber com ajudar-me. I si no heu aguantat, heu parat el vídeo pensant-vos que us estic trolejant, o ja heu obert el google, potser és que he fet bé d’enviar-vos el vídeo i no haver-vos-ho dit en directe.
Sempre recordaré la festa del Joel quan vas fer 12 anys. La festa era a casa teva i vas convidar a tota la colla, com sempre. Jo venia feliç cap a casa teva. Me’n recordo perfectament que t’havia comprat el joc de “La Herencia de la Tia Agata”, que hi hem jugat durant molts anys, i estava súper content. Vaig arribar a casa teva i vaig picar al timbre. Ens va obrir la teva mare, que es va quedar xerrant una mica amb la meva però va marxar de seguida. Jo vaig venir cap al menjador i estàveu tots allà. No sabeu les ganes que tenia de la festa, de jugar, de que obrissis el meu regal, de posar música i ballar imitant a les nenes i de menjar pastís de xocolata de la teva mare, que sempre ha sigut la millor pastissera de tota la colla. Però em va agafar mal de panxa. Vaig haver de córrer cap al lavabo i tancar-me. No vaig poder sortir del lavabo en tota la tarda. Vosaltres veníeu a buscar-me i em picàveu a la porta però jo no podia sortir. Al final la teva mare va trucar a la meva perquè em vingués a buscar, i em vaig quedar sense jugar, sense veure quina cara feies al obrir el regal, sense ballar imitant a les nenes, sense menjar pastís de xocolata, i sense festa. I com la teva Joel, moltes altres. Segur que si hi penseu, recordareu que jo no hi era, o estava amagat, o em trobava malament i marxava.
Potser els de la família no recordeu tots els dinars familiars que hem fet, però jo si, els recordo pràcticament tots. Sempre hem sigut de fer molta gresca, i de beure molt també! I el cava ens encanta. La meva mare i el meu pare sempre m’han ajudat molt i ho hem portat amb molta discreció. Jo no podia suportar que ningú sabés que tot això em feia por, ni podia suportar espantar-me davant vostre perquè em sentia ridícul. Així que quan arribava el moment del cava, molt dissimuladament, anàvem al lavabo o a fora el pati de casa els avis, o sinó el pare demanava d’obrir ell l’ampolla perquè jo amb ell hi confiava. Sabia que ho sabia fer.
I el Carnestoltes? Tots penseu que a mi no m’ha agradat mai el Carnestoltes, que penso que és fer el ridícul anar tots disfressats pel carrer, i que per això sempre em quedo a casa o marxo al poble. Però en canvi sempre m’ha agradat molt disfressar-me. A casa m’encantava posar-me mil disfresses i teníem una caixa gegant entre la Paula i jo. Ens posàvem els dos davant del mirall i fèiem passes de modelos i concursos. Els meus pars eren el jurat i sempre ens feien empatar! Amb el rotllo de que hem d’aprendre a no guanyar.. no guanyàvem mai! Quan era el Carnestoltes al cole, jo em despertava amb mal de cap, sempre dormia molt poc aquella nit,
perquè l’angoixa ja m’estava menjant el cervell. Només pensava en les ganes que tenia de posar-me la disfressa i en les poques ganes que tenia de sortir de casa. Portàvem setmanes preparant la disfressa a l’escola. L’any que em va fer més ràbia va ser quan anàvem de súper herois. M’encantava aquella disfressa! Estava curradíssima! Jo em vaig llevar, i me la vaig posar per venir cap al cole. Per dintre m’anava dient la frase “soc molt valent, soc molt valent” però quan vaig veure a la porta de l’escola, una colla de pares i mares d’una altra classe amb tot el confeti que tenien a punt per celebrar la festa, no vaig poder més. I no vaig poder sortir disfressat de súper heroi com feia dies que somiava. I llavors què? No era valent jo? Era un cagat? Això és el que em feia sentir. Que era un cagat, que no era valent, que no era un súper heroi i que no ho seria mai. Que em passaria la vida perdent-me alguns dels millor moments de la vida d’un nen.
No sé si us podeu imaginar el que significa per un nen perdre’s la cavalcada de Reis, perdre’s les festes dels teus amics, perdre’s la Festa Major del poble, anar a veure una obra de teatre que t’està encantant i que de cop es torni en una tortura per tu, que no puguis anar a Disney, cosa que t’encantaria, perquè només amb els anuncis, ja saps que estaràs patint tota l’estona. No sé si us podeu imaginar el que significa per un nen que la teva germana digui que no anirà a Disney fins que tu hi vagis, i no és bonic el que va fer? Si, molt. Però sempre me n’he sentit culpable. Jo em perdia moltes coses, però la Paula no tenia perquè fer-ho, però ho feia, amb mi, per mi. No sé si us podeu imaginar el que significa per un nen viure amb tota aquesta angoixa a dins.
Doncs això és un petit resum del que significa per un nen viure amb ligirofòbia. És a dir, una por irracional als sons forts, normalment sobtats, com els de les explosions. Les persones que patim aquesta fòbia no podem suportar l’explosió d’un globus, com els que hi havien a la teva festa Joel, o els petards, com els de la festa major, o els kabukis, aquells disparadors de confetis que sempre hi ha a les rues de carnestoltes, o el soroll de destapar una ampolla de cava. Quan veiem una ampolla de cava, ja sabem que en algun moment s’obrirà, i comencem a patir des del mateix moment en que ens n’adonem de la seva presència. El mateix amb un globus o amb qualsevol cosa que pugui arribar a fer un soroll explosiu.
A casa teníem bastants mètodes per intentar sobreviure. Els pares em van fer uns taps a mida per les orelles, que eren gairebé transparents. Sempre els portava a sobre. Mai se sap en quin moment sortirà un globus al mig del carrer… Me’ls posava i m’ajudaven força, però només quan era una cosa instantània, que durava pocs segons. No em servien per aguantar una cavalcada de Reis o un castell de focs. Però no podia suportar que ningú em veiés amb els taps posats. Què diran de mi? Que soc un cagat. A casa, amb els pares i la Paula, sovint petàvem globus. Millor dit, jo petava els globus. Si ho feia jo, podia comptar fins a 3 i saber en quin moment exacte explotaria, ho podia controlar, igual que el meu pare amb l’ampolla de cava, però sobretot, sabia que si m’espantava i tenia ganes de plorar, a casa no em dirien res. Perquè érem del mateix equip.
Gairebé a tothom se li ha escapat algun cop un comentari d’aquests cap a mi, un “no ploris que només és un globus!” o “ai a cada festa montes un numerat eh”. No us culpeu, no passa res. Vosaltres no ho sabíeu. Segur que si ho haguéssiu sabut no ho haguéssiu fet.
I si per un nen de 8 anys és dur, imagineu-vos per un adolescent. L’etapa de la vida on l’aparença és el més important que hi ha, el que diran de tu, el sentir-se acceptat.
Durant tots aquests any me les he hagut d’empescar de tots colors. Us he convençut a tots que jo per Sant Joan no surto mai perquè celebrem l’aniversari de la Paula, però en realitat ens en anàvem els 4 a una casa rural perduda per el Montseny i ens passàvem la nit mirant pelis i fent karaokes. La Paula ha sacrificat el seu aniversari cada any per mi. El 23 de Juny, ella que
sempre hagués pogut fer una festa perquè l’endemà és festiu i ningú treballa, ella, se n’anava amb el seu germà gran i els seus pares a mirar pelis al Montseny.
Us he fet veure que no calia posar globus ni confeti a les festes de cap d’any o d’aniversari, que després sempre queda tot enganxat al terra i costa molt de recollir.
I sempre us he dit que a mi m’agrada molt sortir a prendre l’aire a mig dinar, tot per evitar-me un atac d’angoixa.
Suposo que estareu pensant si, a dia d’avui, amb 30 anys, em segueixen fent por els petards, els globus o les ampolles de cava. I que esteu donant-li voltes a moments que haguem compartit en que jo hagi actuat estrany. Doncs si. Soc el Pau. Tinc 30 anys i em fan por els petards, els globus o les ampolles de cava. Però ara he après a conviure-hi. I aquesta és la meva primera gran victòria. No haver de perdre’m res. He après a respirar fons, a contar fins a deu, i a tenir la porta controlada per si de cas havia de sortir. La meva segona gran victòria és això que estic fent avui. Estic segur que aquest pas serà de gegant, que ara que sabeu realment qui soc, tindreu en compte totes aquestes coses, i sense por m’avisareu de que obriu una ampolla de cava, o em proposareu a mi d’obrir-la. Que evitareu fer servir confeti o globus a les festes i que mai més s’escaparà un comentari ofensiu.
Hi ha 2 batalles que encara haig de guanyar.
La primera és que m’agradaria, que totes les persones que formeu part de la meva vida, us paréssiu a pensar quines pors teniu. Us n’adonaríeu que tots i totes tenim por a alguna cosa, per petita que sigui, algunes més fàcils de conviure-hi i d’altres més difícils, però tots en tenim. I no és ridícul, ni patètic, forma part de nosaltres i ens fa més forts. Mireu al vostre voltant, els vostres fills, nebots, nens petits. Si tenen por a la foscor, no els hi digueu que son cagats. Ni si tenen por a anar sols, o a dormir sols. Intenteu posar-vos al seu lloc, entendre què els hi passa i formeu equip amb ells. Sols no podran mai.
I la segona és poder anar a Disney amb la Paula, els meus pares i amb la quantitat de petards i confetis que fan servir. Fa anys que em vaig fer aquesta promesa i penso complir-la.
Ara m’agradaria molt poder fer un viatge en el temps, anar 22 anys enrere i dir-li a aquell Pau de 8 anys vestit de Superheroi, tornant a casa plorant sense haver pogut sortir a la rua de Carnestoltes, que no es preocupi, que és molt valent i que fins i tot els Superherois tenen pors.
Ei, ara quan busqueu al google ligirofòbia, perquè segur que ho busqueu, fixeu-vos quins famosos tenen la mateixa por que jo i flipareu. Ara ja sabeu perquè de petit era tant fan de la Hannah Montana.
Notes d’audio:
Amic: “Ei Pau tio, hostia estic flipant bastant. Mmm. No sé, no sé molt bé què dir-te la veritat… suposo que em sap greu i que gràcies per ser com ets.”
Marta: “Pau carinyo, has sigut super valent. Celebrar els meus aniversaris a la casa del Montseny han sigut lo millor del món. I no et preocupis per lo de Disney, vale? no siguis idiota. T’estimo! Després et truco!”
Tieta: “Pau, uau m’has deixat com uff.. no sé… em sap molt greu Pau si algun cop t’hem fet sentir malament a casa. Gràcies per compartir-ho. Estem amb tu vale? T’estimem”
Tiet: “Pau, soc el tiet Ramon! Hosti nano m’has deixat ben bé de pedra eh, si que ho tenies callat això. Em sap greu tots els comentaris que t’he pogut fer, perquè segur que te n’he fet molts jo, perquè ja ho diu la tieta que soc així una mica bèstia. Res, dir-te que si, que jo
també tinc alguna por amagada. A veure si algun dia soc tant valent com tu per explicar-t’ho. Vinga nano! Ens veiem!”
Júlia: “Ei, Pau, soc la Júlia. Ostres quan m’has dit que em semblaria raríssim crec que t’has quedat curt… No sé si les coses haguessin sigut diferents o no si hagués sabut tot això però almenys hagués pogut entendre una mica més amb qui compartia la vida. Em sap molt de greu no haver-te pogut ajudar. Ets un exemple Pau. Segur que ara estaràs més ben acompanyat que mai però si puc fer alguna cosa per tu, només m’ho has de dir. I res que, em sap molt greu la festa sorpresa que et vaig fer plena de globus… ara entenc perquè no et va agradar gens… Un petó ben fort i records als teus pares i a la Paula.”
CANÇÓ SUPERHEROIS
