fbpx
podcast d'histories reals en catala i música

6. PERDRE EL TEMPS

Compartir:

  • Josep Lecha? Ja pot passar.

Perdonin, perdoni, perdoni Sr. Josep, ja sé que li toca a vostè i que no em toca a mi però és que jo necessito que em deixin passar.

  • Disculpi senyoreta…

Que si, que si, que si, que jo ja ho sé que no em toca a mi, que primer va aquest senyor i després tots aquests altres senyors i senyores jubilats que tenen tot el dia per esperar-se aquí, però no, ells van abans que jo. Mirin, és que, estic perdent un temps molt valuós a la meva vida. És que a mi em va d’aquests 30 minuts que fa que m’espero, a vostès no. I ja sé que potser pensaran que quina vida de merda que tinc si aquests 30 minuts son tant necessaris, però us ben asseguro que ho son.

Mirin, jo acostumo a anar bastant atabalada durant el dia a dia, de fet vaig de putu cul la veritat. Treballo molt i trobo que al meu dia li falten hores. O sigui, el meu dia té 24 hores com el de tothom. Però és que el meu dia real, de forma fixa, només té 11 hores. I 11 hores no son res! És cert que amb menys hores, de fet amb 10 hores i 24 minuts, pots viatjar amb avió a Ciutat del Cap, Sudàfrica. I que amb una mica més d’11 hores pots plantar-te a Luxemburg amb cotxe. Però quan es tracta del dia a dia, 11 hores no son res. Jo tinc 11 hores per fer tota la feina que tinc. I tota la feina que tinc no només a la feina, sinó també a casa. Suposo que penseu que exagero i que el dia no queda reduït a 11 hores només, però si voleu fem càlculs. Fem càlculs? Vinga! Fem càlculs! Calculem una mitjana de 7 hores dormint. Perquè dormir menys de 7 hores no és bo per la salut, oi? Confirmem. Dormir menys de 7 hores no és bo per la salut. Jo no tinc criatures així que sovint m’ho puc permetre lo de dormir 7 hores. Però m’he de posar una alarma. No per despertar-me eh, bé per despertar-me també la veritat, de fet per despertar-me em poso unes 20 alarmes seguides a cada minut. La primera la poso 20 minuts abans de l’hora que em vull despertar i així em desperto a l’hora que tenia previst despertar-me. El cas, que jo em poso una alarma a l’hora d’anar a dormir, és a dir, a les 10 en punt de la nit, perquè si no em posés l’alarma, em podria passar la nit fent feina, que quan m’hi poso no hi ha qui ho aturi. Després calculo que em passo 3 hores menjant. Menjant i fent el menjar. De fet, ara em semblen poques hores 3 hores, potser ho hauria de pujar a 4. Oi que si, Senyora? Però el cas és que esmorzant estic 45 minuts segur. Penseu que cada matí em faig un batut de fruites i dues torrades sucades amb tomàquet i amb ou remenat. Per dinar m’estic 1 hora i mitja assegurada entre que el faig i me’l menjo. I per sopar, que acostumo a sopar més light i per tant la preparació també és més curta, doncs calculem 45 minuts. Això fan 3 hores. Però, ojo! Que a vegades m’estic hores fotent el dinar intentant que sigui realfooding dels pebrots. Si jo ja ho sé que s’ha de menjar sà, però ostia, ho podríeu fer més fàcil tot plegat, no? Al matí he de fer ou remenat, perquè vaig llegir en un blog de healthy food que no es recomanava menjar embotit de bon matí, així que, res d’embotit. A la nit, res de menjar el primer que trobis a la nevera, i al migdia vinga a seguir receptes i receptes de blogs de pijes influencers que et fan creure que la teva vida és una merda i que la seva és meravellosa, perquè sempre menjen realfood i tenen la cuina neta com

una patena. Això tots sabem que és mentida, però tu veus aquelles fotos amb la cuina tant neta, amb tots els detalls tant cuidats, aquella cullera deixada expressament d’aquesta manera concreta, aquella llum que entra per la finestra, i clar, fa ràbia. Clar que fa ràbia. Total que aquestes 3 hores de menjar, estan per discutir. Després compto que m’estic una hora al dia al lavabo. Al matí quan em llevo m’hi passo 30 minuts, entre que pixo empanada que quan me n’adono porto 5 minuts asseguda i sense rajar res ja, després la dutxa, que m’asseco el cabell per no agafar un refredat, la crema del cos, la de la cara… 30 minuts mínim. Després calculo que vaig al lavabo durant el dia unes 4 vegades, amb una mitjana de 5 minuts cada vegada entre que fas cua, mires el mòbil quan estàs assegut, et rentes les mans, les asseques amb la màquina d’assecar mans… i després a la nit, 10 minuts de posar pijama, netejar cara i rentar dents. Després calculo 1 hora al dia de cotxe. Tinc 15 minuts de cotxe segons el google maps a la feina, però en puta hora punta, els 15 minuts es converteixen en 25 o 30 minuts. Així doncs, entre que vaig i torno, que tot ho faig en hora punta perquè son una gran afortunada, 1 hora de cotxe. Finalment calculo 1 hora de perdre el temps. I què compto amb perdre el temps? Doncs perdre el temps és, literalment, perdre el temps. Perdre el temps és l’estona de vestir-me i abans triar què em poso. Això on està calculat? A perdre el temps. L’estona de baixar o pujar amb l’ascensor fins a casa, això on està calculat? Perdre el temps. L’estona de buscar aparcament. De rentar-me les mans abans de cada àpat. L’estona de buscar les claus i no trobar-les. L’estona de parar a posar gasolina. Perdem molt el temps a la nostra vida. Doncs bé, com heu pogut comprovar, el meu dia queda reduït a 11 hores per treballar i per ser jo mateixa. Jo treballo exactament 8 hores al dia en un laboratori observant, comparant i analitzant els resultats de les investigacions científiques. De 7 a 3. Parant mitja hora per fer un break que diuen. Això dels breaks també és perdre el temps. Total, què fas? Un compte enrere de 30 minuts. Sembla una competició de a veure qui aprofita més aquells 30 minuts. Com si al cap de 30 minuts hagués de sonar una alarma i haguessis de demostrar quants minuts has pogut desconnectar. I és que m’estic tota l’estona pendent de que no se’m passi la mitja hora i des que surto del despatx intento desconnectar de la feina. Surto, vaig al bar que hi ha a dins de l’empresa i em demano un cafè descafeïnat amb llet desnatada. Què em pregunta cada matí la noia que treballa al bar? “Què, com va avui la feina?” Que jo ja ho sé que ho fa per ser amable, però jo només tinc 30 minuts de desconnexió de la feina i no vull parlar-ne. Però clar, no seré jo l’antipàtica de torn que no li contesti a la noia com em va la feina: “Doncs bé, bé, va bé la feina”. Amb sort, si ella té molta feina, ja no em dius res més. Però ja han passat 5 minuts. Sec a una taula, sola. Sempre sola. I al cap de dos minuts, ja ve algun company o companya. I de què parlem? De feina senyores i senyors!!! Perquè la gent que treballem junts només sabem parlar de feina! Perquè no som amics, no parlem de com ens ha anat la vida, de si ens hem discutit amb la parella o de si m’he liat amb el veí del 3r. Parlem, de feina! Bravo per nosaltres. Jo estic tota l’estona pendent del rellotge. Quan m’acabo el cafè, m’aixeco i dic que vaig al lavabo. Ja han passat 17 minuts. Dic que vaig al lavabo perquè hi vaig, no és que els enganyi tampoc, que jo de mala persona no ho soc. No m’aixeco abans perquè seria estrany anar al lavabo amb el cafè, quina liada aguantar la porta amb el peu, perquè les baldes estan trencades, i el cafè amb una mà. No pas no. Faig les necessitats que siguin necessàries, em rento les mans, m’asseco les mans, em rento la cara, m’asseco la cara. Ja han passat 22 minuts. Quan surto del lavabo busco un banc dels que hi han pels

passadissos i m’hi assec. Cada dia canvio de banc, a vegades fins i tot de planta, però això requereix més minuts. Canvio cada dia perquè si sempre sec al mateix lloc potser algú se n’adona i acabarà venint a fer-me companyia perquè no estigui sola cada dia, però és que jo vull estar sola. Ja han passat 24 minuts. M’assec i intento no pensar, tardo uns 3 minuts aproximadament en aconseguir deixar la ment en blanc. Ja han passat 27 minuts. Total, que en funció de com de a prop estigui del meu despatx el banc que hagi escollit em queda 1 o 2 minuts de desconnexió. Total, que el putu break torna a ser perdre el temps. Però com que està dins del meu horari laboral, no ho comptarem com a tal.

– CANÇÓ –

Ah, i truca a l’àvia. No! Millor ves a veure a l’àvia que estarà contenta. I jo què? Jo quanta estona tinc per estar contenta? Quanta estona tinc per no fer res? O per fer el que em doni la gana? Quanta estona tinc per seure al sofà, mirar una peli, llegir un llibre que em sembli interessant, per anar al dia del timeline de twitter, que és molt més complicat del que sembla. Quan puc quedar amb els meus amics per fer un cafè, o per emborratxar-me? En quin moment preteneu que trobi parella? Quanta estona hi puc dedicar a tot això? Poca. Molt poca.

El cas és que jo us volia demanar que em deixin passar perquè no vull que em torni a passar el mateix que em va passar ahir i ja fa estona que penso que em tornarà a passar. Resulta que tenia una emergència bancària. Bàsicament havia de pagar una multa que em van posar a l’autopista per córrer massa. Ahir era l’últim dia per pagar la multa. Ja sé que les coses no s’han de fer a última hora i que s’han de fer amb temps, però ja hi tornem a ser. Quin temps? El cas és que ahir, com que ja no tenia més opcions, vaig destinar temps a anar al banc a pagar la multa. Vaig llegir la lletra petita de la carta i hi posava que es podia pagar al caixer o a la finestreta del banc. Tinc el banc just a sota de casa així que ahir, a mitja tarda, vaig decidir baixar al banc. Només hi podia dedicar 15 minuts, vaig calcular que entre que baixava, feia el pagament i pujava, serien menys de 15 minuts però, pel que pugui passar. Així doncs, semblava que tot havia d’anar bé, fins i tot tenia minuts de marge o sigui que era pràcticament impossible que alguna cosa anés malament. De fet, fins i tot vaig deixar unes galetes fent-se al forn, però que els hi quedaven 20 minuts encara. De sobres! Però evidentment, quan et penses que tot va bé, què passa senyores i senyors? Què passa? Efectivament! Que tot va malament! Agafo l’ascensor i m’hi trobo la veïna del 5è 2a. És molt pesada, és d’aquelles dones grans que no callen ni sota l’aigua saben? Bé, què els hi he d’explicar jo a vostès oi? Doncs si, no calla ni que ho intentis. Jo vaig pensar, deixa-la xerrar durant el trajecte de l’ascensor, tinguem la típica conversa de: quina calor que fa eh! I quan haguem arribat no tindrà més remei que acabar la conversa i sortir. Quina és la meva sorpresa? Que just quan estem sortint de l’ascensor ataca amb el tema. La presidència de la comunitat de veïns. Resulta que al meu bloc de pisos ens rotem la presidència de la comunitat cada 3 anys. Que ja em diràs tu quina mala idea utilitzar un nombre imparell per una cosa com aquesta, però bé, cada 3 anys ho és un veí/na diferent. Quin és el problema? Que no es tria democràticament com a la vida real, no. Es tria per imperatiu legal. Van començar el baixos 1era, després baixos 2a, principal 1era, principal 2a, 1er 1era, 1er 2na. Quin és el tema? Que jo visc al 4rt 1era i

aquest any s’acaba el mandat del 3er 2na. O sigui que em toca a mi ser la presidenta de la comunitat. Quina il·lusió Senyora Paquita! Jo que em pensava que com que no he anat mai a cap assemblea em deixarien ser sucre i no jugar. Doncs no. Però que no és millor que s’ho rotin amb els jubilats que tenen tot el temps del món? Que es pensen que jo tinc temps per dedicar a la comunitat de veïns? Doncs no. Però que sóc mala persona jo? Doncs tampoc. Així que em vaig acomiadar de la Paquita dient-li que seria la millor presidenta de la Comunitat que s’hagi tingut mai. Ja havien passat 6 minuts. Arribo al banc i veig des de fora que hi ha força cua. Em començo a posar nerviosa. Entro i, sorpresa per mi! És dijous i el banc està obert i tota aquesta gent fa cua per ser atesos en persona. Quina pèrdua de temps! Però millor per mi, perquè no hi havia ningú al caixer! Perfecte. Tot torna a anar com havia d’anar. Poso la targeta a dins el caixer. Pagaments. Impostos o multes. Pagament amb codi de barres. Introdueixi el codi de barres. En serio? El codi de 25 números he d’introduir ara? Aquests 25 números que estan amb lletra petita? Molt bé. Gràcies per posar-ho tant fàcil. 356, 92134,0953000158 4005924. M’espero. Està pensant. Ja han passat 9 minuts. Servei no disponible en aquest moment. Passi per la finestreta per ser atès. Lamarequelesvaparir. Aquí ja vaig veure que el tema començava a anar malament. Érem 6 persones fent cua i una persona atenent només. Qui és l’últim? Vostè? D’acord. Passen 3 minuts i encara no ha avançat ni una persona. A la finestreta estan atenent un avi d’uns 80 anys. M’hi fixo, i a la cua, les 5 persones que tinc davant son tots de la mitjana d’edat de jubilats. Cullons. Quan l’home de 80 anys acaba, m’acosto a la dona de la finestreta i li dic: perdona, és que jo només vull pagar una multa que avui és l’últim dia i el caixer no funciona. I és que només tenia 15 minuts lliures, de fet ara ja només en tinc 2. Li sap greu si? La seva resposta i els crits dels 5 jubilats de darrere meu em fan entendre que ni de conya. Doncs res, m’assec a una cadira ben a prop de la finestreta per fer pressió psicològica. Però res. M’entretinc a mirar els peixos que hi han a dins la peixera que tinc al costat. Perdre el temps. I quina és la meva sorpresa? Que veig 4 despatxos amb gent treballant, o fent veure que treballa, perquè podrien estar al facebook tranquil·lament, i sense ningú a dins. M’acosto al primer despatx. Perdona, és que jo només vull pagar una multa que avui és l’últim dia i el caixer no funciona. I és que només tenia 15 minuts lliures, de fet ara ja han passat els 15 minuts i n’he perdut 5 més ja. Li sap greu si? MERDA, les galetes! Ja han passat 20 minuts i les galetes estan al forn. I si no les trec de seguida es torraran massa i llavors ja no seran realfooding perquè si es cremen son cancerígenes. Això m’ho diu sempre la meva àvia. El menjar no es pot cremar que és cancerigen, no prenguis el sol que és cancerigen, no dormis amb el mòbil encès que és cancerigen. I què puc fer que no sigui cancerigen? El cas és que no sé perquè collons no em compro unes galetes al súper? Per menjar sà. Per menjar sà, senyora. Si, ja ho sé ja. Penso. Perdo 1 minut intentant pensar amb claredat. Ho tinc. Pujo corrents a casa, trec les galetes, i torno a baixar. Quan estic apunt de sortir veig que la cua ha augmentat considerablement i en canvi a mi només em queden 2 persones davant. Si segueixen el ritme que porten tinc temps de sobres, però segur que soc tant afortunada que les dues persones que tinc davant tarden només 2 minuts i llavors se’m passarà el torn i hauria de tornar a fer la cua. Sacrifico les galetes. Si. Sacrifico les galetes. Doncs no va el tio aquell estirat del despatx i em diu que allà només s’hi atenen els clients VIP? Tindran pebrots! O sigui, com sempre, els que tenen més pasta, guanyen. Com al Monopoly igual. Doncs finalment vaig resignar-me a esperar a ser atesa. Evidentment, les dues persones que

tenia davant van tardar molt més de 2 minuts, o sigui que hagués tingut temps perfectament de pujar a treure les galetes del forn. Visca la por i la incertesa que em van fer quedar allà esperant-me com una beneïta! Quan em va tocar vaig tardar 2 minuts i mig de rellotge a pagar la multa. 2 minuts i mig!!! I per 2 minuts i mig vaig perdre 30 minuts molt valuosos de la meva vida. Evidentment quan vaig arribar a dalt a casa, les galetes no eren realfooding vamos ni en somnis. Estaven xamuscades a més no poder i la cuina plena de fum. Doncs vaig perdre 30 minuts més arreglant la desgràcia que havia fet a la cuina. Conclusió? Que per una gestió de 2 minuts i mig vaig perdre 1 hora de ser jo mateixa. I això és exactament el que m’està passant en aquests moments senyores i senyors. Vostès, no tenen res millor a fer durant tot el dia, oi? Però jo si. De fet, jo he d’anar a treballar, i aquestes hores no me les descompten, o sigui que si arribo 1 hora tard, plegaré una hora més tard. I resulta que només m’he de fer un anàlisi de sang de control que durarà exactament 2 minuts i mig. Jo tenia hora a les 7:30 i ja son les 8. I havia de venir en dejú. O sigui que ara mateix ja estic a punt de desmaiar-me. Quina necessitat hi ha de donar-me hora a les 7:30 si ja saben que no em podran atendre fins una hora més tard? Miri senyoreta, a mi si m’ho diu jo ja m’organitzo el temps i ho gestiono d’una altra manera. Però no. Si és que son ganes de fer perdre el temps. A mi em diu, escolti, vostè té hora a les 7:30 però sempre anem amb una hora de retard aproximadament, així que vingui a les 8:30. Però no. Vostè sap la de coses que hauria pogut fer amb aquesta estona que vostè m’ha fet perdre? El cas, hi ha algú de vostès que no estigui d’acord en deixar-me passar la següent per fer- me l’anàlisi de 2 minuts i mig i així marxar i que pugui deixar de perdre el temps? Perfecte. Amb gent com vostè, dona gust conversar. Moltes gràcies!

Deixa un comentari

Més publicacions del blog

un podcast de versiones al piano

11. Requiem (de Dear Evan Hansen, el musical)

Un musical que recomiendo muchísimo que si tenéis la oportunidad de ver, lo hagáis. Vale mucho la pena. Es de esos musicales que me inspiran continuamente, por si idea, por su mensaje e historia. I las canciones, son de lo más estupendo que he escuchado

podcast de piano, covers, musica e historias

10. Fix you

La canción del capítulo de hoy siempre la recordaré y siempre la voy a llevar conmigo. Siempre que suena me hace cantar, siempre que la escucho me hace sonreir y también recordar un momento de mi vida singular.

Aquest web utilitza cookies pròpies i de tercers per al seu correcte funcionament i per a fins analítics i per mostrar-te publicitat relacionada amb les seves preferències en base a un perfil elaborat a partir dels teus hàbits de navegació. Al fer clic al botó Acceptar, accepta aquestes tecnologies i el processament de les dades per a aquests propòsits.   
Privacidad