Un podcast d'històries reals amb cançons originals. de Mateu Peramiquel i Mar Puig

21. POMES VERDES, La història de la Laia, una adolescent ben normal.

Compartir:

POMES VERDES

[Powerpress]

La monitora de l’autocar cada matí em diu el mateix: “Laia, es pot saber què et passa? Últimament sempre vens tard” I jo somric “Bon dia Montserrat”, faig una queixalada a la meva poma verda. I baixo de l’autocar. Aquest desembre és congelat de debò. En serio hem de començar les classes tant d’hora? Fa massa fred per estar a punt per això. Quan entro a l’insti, la conserge cada dia igual: “Laia, canvia una mica la cara carinyo!” I jo somric “Bon dia Josefina”, faig una queixalada a la meva poma verda i entro. Es pot saber què li passa a la gent? Tant se’m nota? El què se’m nota? Se’m nota, en serio? Però si ni jo sé què és el que se m’ha de notar. 

“Aaaah” Algú m’agafa per l’esquena. La Marta, segur. “Laia, tia que estàs empanadíssima! Porto 10 minuts cridant-te!” I jo somric. “Apa exagerada”, faig una queixalada a la meva poma verda i ella arrenca a correr. “Va que farem tard.” 

Cada matí el mateix camí per arribar al mateix lloc. Normalment els passadissos de l’institut ressonen de rialles, crits i corredisses. Però jo sento un silenci absolut. Els nervis em recorren el cos i tot es paralitza. Fins i tot jo. Passadís de la planta baixa sencer. Gir a l’esquerra i pujo dos pisos. Passadís a la dreta fins als lavabos. Gir a l’esquerra. Pujo un pis més. Passadís recte. Passo per davant la sala de profes sense mirar. Segueixo recte fins a l’aula C3. Crec que vaig tard. Vaig tard? Merda. Guardo la poma a la motxilla.

“Bon dia Laia, ho saps que fas tard?”

‘Cançó’

L’Eva és la meva tutora. I la meva profe de literatura. No us puc explicar gaire cosa més d’ella. Perquè és tot el que sé. Estic enganxada. Absolutament enganxada. Deboro els llibres que ens posa de deures i quan arribo a classe i ens demana la nostra opinió… Blanc. Absolut. Però en vull més. Més llibres. Del que sigui. D’aventures. D’història. De misteri. De literatura clàssica. El que sigui. Més. M’assec a primera fila perquè quan fem lectura en veu alta, ella també llegeix una part i és com si m’ho digués a cau d’orella, com si xiuxiuejés. Quina paraula. Xiuxiuejar. Estic boja? Només la sento jo. La resta de la classe no la sent, no l’escolta. Només jo. Jo i ella. M’hipnotitza. M’ha mirat. M’ha creuat la mirada. M’està aguantant la mirada. M’està mirant. El temps es para i el meu cor batega cada vegada més depressa. Em pregunto si ella està pensant el mateix que jo. “Laia estàs aquí? Et toca”. Ostia.

 

“Havia somniat una altra vida, molt diferent de la que havia anat vivint, molt diferent de la vida del seu pare, una vida traçada per la seva voluntat més que per unes circumstàncies, sempre pensant que ja tindria temps de rectificar-la, però en el fons sense gaires ganes de rectificar res. Havia vist tantes misèries, tanta persona vil i tant de tot, que la seva delícia era tirar molles de pa als pardals que a més de fugir quan el veien li empastifaven la barana. Un home és una cosa misteriosa; una màquina que no s’acaba mai de saber com és feta. Perquè els metges i els homes de ciència diuen és això i és allò i sempre és més del que diuen; els mateixos humors, els mateixos camins entortolligats per dintre, però cada home, amb la seva ànima, com… I encara que intentava d’explicar-s’ho més li semblava que no sabia res”

 

Mirall trencat. M’ha volgut dir algo fent-me llegir això? O ha sigut casualitat? Un paràgraf cadascú. Com quan érem petits. Diu l’Eva que ja no en sabem de llegir en veu alta. Que hem de practicar. I per això llegim un paràgraf cadascú. Encara em queda una estona fins que em torni a tocar. Som 28 a la classe. 

 

L’Eva deu tenir uns 32 anys. O més jove. Potser 30. És el primer any que és profe del meu institut. Té els cabells castanys més aviat foscos, arrissats, però tampoc molt arrissats. Ondulats i llargs fins a sobre de l’espatlla. Els ulls son verds com verd caqui o verd pistatxo. O sigui un verd com tirant a marró. No un verd super claret tirant a blau, no, no. Més aviat tirant a marró. No és gaire alta, una mica més que jo. Però no gaire més. Si jo medeixo 1,60, ella potser deu medir 1,65, o una mica més, 1,67. M’encanta com vesteix. Té un estil brutal. Botes Marteens, pantaló fins una mica per sobre del turmell. Jerseis oversize. Una mica els ulls pintats sempre. Els llavis mai. Quin silenci. Què passa? Perquè em mireu? Merda!

 

“Allà dins hi havia viscut gent. De la vanitat, de l’odi, de les miques d’amor, en quedava la pols i un trist espectacle d’esplendor i d’oblit.”

 

28 paràgrafs més. Li hauria de dir alguna cosa? Ja no soc cap nena petita. Tinc 17 anys. Vull dir, podria ser, no? Coses pitjors s’han vist. Potser ella pensa el mateix però no s’atreveix a fer el pas perquè soc la seva alumna i, és clar, és complicat. Jo estic segura que ella alguna cosa veu o sent. Sempre em somriu, mai em rondina, encara que arribi tard. Ni em posa cap avís ni res. Als meus companys tampoc però a mi menys. Ho noto. Hi ha una mena d’energia que sé del que parlo. Quan ens toca biblioteca la miro passejar entre els passadissos. Li encanta la literatura francesa. A mi també. En serio, m’encanta. No sé francès però m’encanta la literatura. Jo els llegeixo traudits, és clar. Ella se’ls llegeix en l’idioma original. Que complicat! Agafa un llibre i seu a la taula. Dues taules per davant meu. Acaricia cada pàgina amb amor. Somriu. Jo aixeco el cap del llibre i la miro.  Intento mirar el títol del llibre que ha agafat. D’autres vies que la mienne, Emmanuel Carrere. D’altres vides diferents de la meva. Merda. Ja em torna a tocar?

 

“En tots els meus personatges hi ha característiques meves, però cap dels meus personatges no és jo.”

 

Sona el timbre. No, encara no. Tothom comença a recollir els llibres. Se sent xivarri al passadís. “Eva, perdona, que et volia comentar una cosa” Em mira. M’està mirant. Està esperant que li digui alguna cosa. Què faig? Li dic que no puc parar de pensar en ella? Que he trobat el seu instagram i m’he fet una compta falsa per mirar les seves fotos. Li dic que sé que ho ha deixat amb la seva parella i que em sap molt greu? O que no me’n sap. Li dic que em passo les nits llegint literatura francesa? Li dic que avui quan surti de l’insti aniré a la biblioteca del poble a buscar “D’autres vies que la mienne” d’Emmanuel Carrere, que m’agrada molt?. 

 

“Res que, em sap greu haver arribat tard.”

 

Cançó tornada i final

 

Text de Mar Puig

Música i lletra de Mateu Peramiquel

CEO’s de WeColorMusic

Creadores de espectáculos musicales

 

 

Deixa un comentari

Més publicacions del blog

Aquest web utilitza cookies pròpies i de tercers per al seu correcte funcionament i per a fins analítics i per mostrar-te publicitat relacionada amb les seves preferències en base a un perfil elaborat a partir dels teus hàbits de navegació. Al fer clic al botó Acceptar, accepta aquestes tecnologies i el processament de les dades per a aquests propòsits.   
Privacidad