Un podcast d'històries reals amb cançons originals. Vinyet Morral a la veu en aquest episodi

20. No te’n saps avenir. La història de l’àvia Quica, de Can Morral del Molí.

Compartir:

[Powerpress]

NO TE’N SAPS AVENIR

Si les parets poguéssin explicar històries, les parets de casa meva, de la masia de Can Morral n’explicarien moltes. I de molt llargues. 

Soc la Vinyet, tinc 12 anys i soc de Can Morral.

  • NANANANANANA  

Qui conegui la meva família segur que dirà que som una família ben… ara no sabria trobar la paraula exacte, però podria ser diferent? especial? pintoresca?

Vivim en una casa de pagès on, segons diuen, la família Morral hi és des del segle XV. I sempre, sempre, sempre ens hem dedicat al conreu de la vinya i de l’olivera. De fet, tenim un celler. El Celler de Can Morral. Diuen que els vins que fem son ben bons! Jo tinc 12 anys i clar… l’oli també ho és de bo! Bonísism! Aquest sí que el puc tastar! I, us preguntareu què hi faig jo aquí cantant i explicant-vos tot això? Doncs és que a mi m’encanta anar a la vinya amb la família però, mentrestant ells treballen, jo els hi faig concerts. A sota una olivera, enfilada al tractor, on faci falta. Sí, els hi he sortit artista, què hi farem! 

Doncs això, que tota la meva família es dedica al conreu de la vinya i de l’olivera. Bé, tota tampoc. Però el meu pare, la meva mare i una de les meves germanes, sí. I tot el dia que cullen, desgorgen, embotellen, etiqueten… i jo mentrestant, els hi faig concerts. De què? Del que faci falta. Però bàsicament de la Rosalía 

  • CANÇÓ ROSALÍA Cantada per Vinyet Morral. 

Bé, però això no és exactament el que us he vingut a explicar. Us he vingut a explicar la història de la meva família però en concret la història de la meva àvia Quica. 

L’àvia Quica es va morir fa mig any i tenia, ni més ni menys que 102 anys. I tothom del poble la coneixia. Tothom li deia àvia Quica, però no era pas l’àvia de tothom eh! Però la meva si. Moltíssimes vegades sentia que la gent li deia: Jo si haig d’arribar als 100 anys com vostè, ja ho firmo! I és que l’àvia Quica era increïble. Era una matriarca. La nostra matriarca. L’àvia era una mica sorda últimament, de fet,  bastant, i sempre li havia de cridar ben fort perquè em sentis. Ah! I parlar-hi de vostè! Perque ella era tota una señora. Àvia, que ja ha sopat vostè? Us podeu imaginar com deu ser compartir casa una nena d’12 anys i la seva àvia de 100. He començat pel final però què us sembla si comencem pel principi.

 

Era l’any 1920 quan a Ca l’Estruch, a Abrera, al barri del Rebato, va néixer la Francesca. La Quica per la família. A casa seva també es dedicaven a la vinya. Una família ben vista a Abrera. Tenien terres i tot! L’àvia amb 102 anys era super presumida però és que clar, ens explicava que ella, de petita, sempre anava molt ben vestida, sempre ben arreglada, amb vestits nous que li compraven a casa. Quan l’àvia a vegades veia la meva germana, tota pagesa ella, amb un monyo mal fet sempre li deia, arregla’t una mica Mariona!

No us explicaré tota la seva vida sencera perquè podriem estar-hi anys, a mi el que més m’ha quedat d’ella son les anècdotes que explicava. 

Deia que el seu pare, que es va morir de Tifus quan ella tenia 7 anys, tenia les mans molt molt molt arrugades de tant treballar les terres i un dia va tindre una febrada molt forta i li van desaparèixer totes les arrugues! No sé si m’ho acabo de creure això. 

Ella, va arribar a Can Morral, com us podeu imaginar, perquè es va casar amb en Jaume, l’hereu de Can Morral. Es veu que van anar de viatge de nuvis a Mallorca, València i Madrid. Gens apassionant, però diuen que abans això era un luxe! I sempre deia que des que va tornar del viatge de nuvis es va instal·lar a Can Morral i no en va sortir mai més! No li agrada viatjar a l’àvia. Era una dona de casa. De les de tota la vida. 

Quan era petita una vegada els seus pares la van portar a Barcelona i ella s’havia muntat una pel·lícula al cap de com seria Barcelona, ja pots comptar. Es veu que quan hi va arribar li va semblar tan lletja que va dir que no hi tornaria més. 

Can Morral és una masia ben gran i quan una casa és gran abans deien que s’havien d’omplir totes les habitacions amb canalla. 4 fills va tenir l’àvia! I a més a més també hi vivia la seva sogra, la Ramona la minyona, el Ramon el mosso, el bestiar… una festa vaja!

A poc a poc, l’àvia va anar deixant enrere aquella noieta de 26 anys que s’havia casat amb l’hereu de Can Morral i es va convertir en la matriarca que ha sigut sempre. I així ho va ser durant tota la resta de la seva vida. 

Cuidar la família, cuidar la casa i cuidar la vinya. És bonica la paraula cuidar. L’àvia el que no cuidava gaire eren els seus ossos. Tothom sempre deia: “aquesta dona es morirà d’una caiguda!!” Doncs no. Però caure, mare de deu si en va caure de vegades!! Diria que es va trencar tots els ossos del cos algun cop o altre. No tots alhora eh! Una vegada es va entrebancar amb un gos, va caure i es va trencar la cadera. Un altre dia, mentrestant arreglava el bestiar, va caure marge avall i es va trencar el braç, encara sort que hi havia un magraner a mig barranc que la va parar. Un dia ella pujava al Pis de dalt amb la seva cadira electrica amb tant mala pata que la porta del pis de dalt estava tancada. La va itnentar obrir i ja us ho podeu imaginar, patapam. Jo me la vaig trobar allà que cridava SOCORRUUUU!  O sigui, que en total, durant la seva vida es va trencar els dos fèmurs, la clavícula, tot! Encara com no es va trencar el cap!!

L’àvia quan tenia 90 anys encara anava a espurgar a la vinya! Sempre elegant, això sí. Arreglava el bestiar i el que fes falta. I cuinava. Mmmm ja em sembla sentir la olor de les seves sopes rosses. No sabeu què son les sopes rosses? És que és un secret que no se jo si… A casa sempre diem que un dia les patentarem. Patentarem és una paraula que jo no sabia què volia dir fins que me la van explicar, però em sembla bona idea. Potser farem la primera pela, que diria ella. I clar… si us explico el secret el negoci… Sí, sí, us explico! Així les farem durar més. Les sopes rosses son les sopes que feia l’àvia. En el fons és una sopa de pa. Una sopa de pa i ceba, no té gaire més secret. Es veu que abans les feien molt perquè eren barates, només necessitaves pa i ceba! Però el secret és: sofregeixes una mica de ceba, ben cuita. L’apartes. Bulls una mica de pa. Hi afegeixes la ceba fregida i ho tritures tot ben triturat. I és una sopa que queda de color ros, per això es diuen sopes rosses. Les provareu de fer?

Tenia molts secrets ella! Mireu, sucava el pa amb tomàquet pels dos costats del pa. Ho havieu vist mai? Sempre sucava el pa al suc i sempre que podia menjava alguna cosa dolça, era molt llaminera. I voleu saber un altre secret? Ella, tot i que treballava més que ningú a la vinya i amb el vi no bebia ni gota d’alcohol!! Era abstemia! Potser per això va viure 102 anys… Tot i que tenia un secret molt ben amagat. Escolteu bé! 1 kilo de sucre, 1 litre de llet i 1 litre d’alcohol etílic amb ratlladures de llimona. Barrejava. 9 dies a sol i serena. Ho filtrava i… taxtan licor de llimona casolà. I en feia un glop a cada àpat! Perque clar, ella d’aigua no en bebía perque deia que li feia mal de panxa. Només per les pastilles. Quan tenía la boca seca em deia: nena dom un bombo que tinc la boca seca.

La veritat és que jo la majoria d’aquestes coses no les recordo gaire, o gens, però sempre m’ho han explicat el papi, la mama, els meus germans o ella mateixa. 

A mi m’encantava escoltar-la. i ara, si voleu, us explico un últim secret. A ella li encantava escoltar-me a mi. Ella es posava al menjador, asseguda al seu sofà, o a la seva butaca o ja més cap al final, a la seva cadira de rodes. Jo em preparava, em vestia, em maquillava, preparava la música, el micro, escenografia si feia falta, tot. Ella m’esperava impacient. “Que comenci, que comenci, que comenci”. Jo sortia, feta una artista i allà, davant d’ella, no tenia mai cap vergonya. I a l’àvia li encantava. Quan acabava el show, sempre m’aplaudia. Tot i que últimament tenia dubtes de si escoltava gaire cosa. Però sempre era la que més m’aplaudia. Era, sense cap dubte, el meu millor públic. Com et trobo a faltar àvia. Em quedo per sempre els teus aplaudiments, ara silenciosos, però els més sincers que rebré mai. 

 

 

Text de Mar Puig

Música i lletra de Mateu Peramiquel

CEO’s de WeColorMusic

Creadores de espectáculos musicales

 

Deixa un comentari

Més publicacions del blog

Aquest web utilitza cookies pròpies i de tercers per al seu correcte funcionament i per a fins analítics i per mostrar-te publicitat relacionada amb les seves preferències en base a un perfil elaborat a partir dels teus hàbits de navegació. Al fer clic al botó Acceptar, accepta aquestes tecnologies i el processament de les dades per a aquests propòsits.   
Privacidad