fbpx

19. Ho tens aquí. S’acosta el Nadal i tot es fa més difícil.

Compartir:

[Powerpress]

HO TENS AQUÍ

S’acosta el Nadal i tot es fa més difícil. El que hauria de ser motiu de festa, per a elles dues, és motiu de tristesa. S’acosta el Nadal i tot es fa més difícil

Fa dos anys que la Paula no veu a la seva família. Fa dos anys que la Paula viu a més de 6000 km de la seva família. De casa seva. Bé, de fet ara ja no és casa seva. Ella viu a Estats Units d’Amèrica. A Ann Arbor, Michigan. Fa dos anys que va marxar perseguint “El somni americà”. Ella sempre se’n riu d’aquesta expressió. Però sí, va marxar entusiasmada per la feina que li van oferir a la Universitat de Michigan. No tothom pot dir que estigui treballant a una universitat americana. Se t’hauria d’omplir la boca només anomenar-ho. Oi?

La Paula és metgessa. Metgessa d’investigació, com diu la seva mare, perquè no sap ben bé com explicar a la gent que, tot i ser metgessa, no atén a pacients a l’hospital. 

“La Paula investiga. No, no, no és ben bé professora de l’universitat. Ella és com una mena de metgessa que està investigant a un laboratori de la universitat de Michigan, diu. Pauli, què és el que investigues exactament al laboratori?”

 

LA MARE SEMPRE EM DIU QUE ESTEM DE SORT

M’ENSENYA ALLÒ QUE ÉS VIU I TINC A PROP

L’OLOR D’AQUELL ESTIU LA GUARDO AL COR

EM MIRA I DIU, MENTRE EM SOMRIU

 

S’acosta el Nadal i tot es fa més difícil. La Paula va empaquetar tot el que tenia a casa seva, a Teià i ho va fer enviar a Michigan. Una furgoneta sencera de caixes que van viatjar en vaixell fins a Michigan. Ella hi va arribar abans, amb un parell de maletes grosses per sobreviure mentrestant no arribava la resta de coses i podia anar convertint casa seva una mica més en casa seva de sempre. El pis, que ara comparteix amb el Fede, el seu marit, és gros. El paga la universitat. Viuen com reis, la veritat. Cada matí es desperta, i va a córrer a a vora del Riu Huron. Li encanta córrer. Abans es posava un podcast per distreure’s, últimament no es posa res, li agrada escoltar el silenci i el so a la vegada. El so d’una ciutat ben gran, plena d’estudiants que van i venen. Alguns corren com ella. I sovint es troben els mateixos de sempre al voltant del riu Huron. Quan torna a casa, dutxa i el Fede ja té a punt l’esmorzar. I després cap a la universitat. Casa seva està a 10 minuts en bicicleta. Arriba al laboratori i tothom l’espera. La Paula té un no se què que enamora a tothom. Ella lidera el projecte d’investigació. A mitja tarda, agafa la bicicleta i torna cap a casa. Alla el Fede ja l’espera per anar, junts, a la seva classe de balls llatins. Sí, balls llatins a Michigan. Al vespre acostuma trucar la seva mare per videotrucada. Però la seva mare no té gaire destresa amb la tecnologia. Mira que li ha explicat vegades, la Paula. 

“Jo ja apreto això que em dius però és com si quan jo parlo tu no em sents fins al cap d’una estona i després quan contestes és com si em parlessis a sobre. Però tu em sents bé? No fas bona cara Pauli, que no et trobes bé?”

 

RACONS QUE NO ESPERAVES ENYORAR

VIDES I PAISATGES QUE HAN MARXAT

HISTÒRIES QUE ET VOLDRAN ACOMPANYAR

EM MIRA I DIU, MENTRE EM SOMRIU

EM MIRA I DIU, MENTRE EM SOMRIU

 

S’acosta el Nadal i tot es fa més difícil. Fa 1 any i mig que va sol·licitar el visat per poder-se quedar a viure a Estats Units. I això vol dir que no pots sortir del país fins que te l’han acceptat. I a la Paula encara no li han acceptat. I potser trigarà molt. La seva mare té pànic als avions i encara no s’ha atrevit a viatjar fins allà. Un parell d’amigues sí que hi han anat. I el seu cosí, amb el que gairebé no s’hi parla, però va aprofitar l’avinentesa per instal·lar-se uns dies allà amb un amic, anar a veure partits de la NBA i dormir i menjar gratis. Però no passa res, és el que ella volia. Li sap greu que la seva mare s’hagi perdut moltes coses d’ella. La cerimònia d’entrega del premi d’investigació anual del seu projecte al laboratori, per exemple. O quan va córrer la Marató de la ciutat. Però és el que ella va triar. Està feliç! 

“Molt feliç està la Paula! Li encanta! Em truca gairebé cada dia i xerrem! Bé, de fet xerro més jo que no pas ella, perquè a vegades noia sembla que se li hagin d’arrencar les paraules de la boca. Però està feliç! Jo no la veig enyorada, pas! Oi que no, Pauli?”

 

PERQUÈ SOM EL QUE VIVIM

PERQUÈ SOM EL QUE TENIM AQUÍ

AIXÒ ÉS PART DEL TEU CAMÍ

FES-LO TEU I FES-LO AMB MI

DESCOBREIX MÉS DEL QUE HAS VIST

 

S’acosta el Nadal i tot es fa més difícil. El Fede no té feina. Va venir amb un contracte laboral gràcies a un company de la Paula de laboratori però ha plegat. No li motiva diu. I no necessita gaires diners perquè total, no viatgen gaire, al Fede no li agrada viatjar. Tampoc surten gaire, el Fede és molt de casa. I tampoc és gaire presumit per tant tampoc no es compra gaire roba ni res. I el pis el paga la Universitat. Així que ell és feliç cuidant-la a ella. Fent l’esmorzar, el dinar, el sopar. Anant a balls llatins amb ella. Ell fa més de 5 anys que no veu a la seva família, però no perquè visqui amb ella a Michigan, sinó perquè no s’hi fa. Tenen una relació ben turmentosa. A vegades la mare del Fede li escriu a la Paula preguntant-li com els hi va tot, però mai li escriu a ell. Però és bon noi. 

“Molt bon noi és! A la Pauli la cuida com una reina! Li fa tot nena. Qui ho voldria, oi? Jo que tinc el Josep Maria apalancat al sofà tot el dia! Cuina, neteja, fa la compra. No treballa perquè tampoc ho necessiten saps? Estan molt bé, la veritat. Oi que sí, que esteu molt bé Pauli?”

HO TENS AQUÍ I HO TENS A PROP DE CASA

QUE LA VIDA SON MOMENTS PETITS I DIFERENTS I A PROP DELS ALTRES

HO TENS AQUÍ I HO TENS A PROP DE CASA

QUINA SORT LA QUE TENIM DE PODER-HO COMPARTIR

QUE SEMPRE ENS ACOMPANYA

 

S’acosta el Nadal i tot es fa més difícil. Quan arriba al laboratori tothom l’espera. Investiga l’alzheimer. Té un equip de 18 persones al seu càrrec i ella és qui ho lidera. Tothom l’espera perquè les 18 persones que té a càrrec seu entren una hora abans que ella. Tothom l’espera perquè les 18 persones que té a càrrec seu no saben què han de fer si no els hi diu ella. No saben donar un pas endavant sense ella. I ella, en el fons, no investiga, només supervisa el que els altres investiguen gràcies a les seves ordres. 

Això no és el que ella volia. 

 

S’acosta el Nadal i tot es fa més difícil. Ann Arbor és una ciutat horrible. Una ciutat molt gran. Una ciutat plena d’estudiants que tot el dia estan de festa i borratxos pels carrers. Uns estudiants amb qui no pots fer gaire relació perquè ara hi son, ara no. Ara viuen aquí i ara allà. Ara venen i ara tornen. El riu Huron és lleig, està brut. No s’assembla gens al seu mar del Maresme. Quan respira profundament s’empassa fum de cotxes, motos, fàbriques, pudor de riu. 

Això no és el que ella volia. 

 

S’acosta el Nadal i tot es fa més difícil. Es va perdre l’últim Nadal de l’avi i el primer sense l’avi. No va poder abraçar la seva mare aquells dies. Va viure el casament de la seva millor amiga per videotrucada, igual que els sopars amb les amigues, que de tant en tant la truquen. Però no és el mateix. Es fan audios per mantenir el contacte, però és impossible. Fotos. I aviat serà res. 

Això no és el que ella volia. 

 

S’acosta el Nadal i tot es fa més difícil. El Fede es passa tot el dia sense fer res. Sí, neteja, cuina i compra. Res més. Només l’espera. Depèn d’ella. No sap fer res sense ella. De fet, si no fos per ella, ell no faria res. Es quedaria tancat a casa tot el dia. Tota la setmana. Tot el mes. 

Això no és el que ella volia. 

 

S’acosta el Nadal i tot es fa més difícil. S’acosta el Nadal i a Amèrica tot és molt gros, molt gran. Tot ho fan molt gros i molt gran. Llums de Nadal sí, moltes, masses. Arbres de Nadal sí, molts i molt alts, massa alts. A la Paula li agafa vertigen només de pensar-hi. El dia 25 de desembre. Faran cagar el tió amb el Fede? Ells dos sols? Si ni tan sols en tenen de tió. Li farà algun regal de sorpresa? Quin? Si ni tan sols sap què li fa falta. Li farà escudella i carn d’olla? No en sap. Comprarà alguna cosa pre-cuinada al supermercat. Pararà la taula bonica sí, però només per dos. No convidarà a ningú de sorpresa, perquè no té ningú a qui convidar. 

Això no és el que ella volia. 

 

PERQUÈ SOM EL QUE VIVIM

PERQUÈ SOM EL QUE TENIM AQUÍ

AIXÒ ÉS PART DEL TEU CAMÍ

FES-LO TEU I FES-LO AMB MI

EL VALLÈS TÉ MÉS DEL QUE HAS VIST

La Paula es planta davant de l’ordinador. Vols cap a Barcelona avui. N’hi ha un que surt d’aquí 5 hores i arriba demà al matí, 24 de desembre. Compra. Agafa la primera maleta que troba per casa, hi posa quatre coses a dins, les més necessàries i imprescindibles. El Fede ha sortit a comprar. Ella baixa al carrer. Atura el primer taxi que passa. A l’aeroport si us plau. Passa per davant del supermercat, no hi veu el Fede. Arriba a l’aeroport. Tot va on-time. Passa el control de seguretat, el control de passaports, el control de maletes, el control de la vida. El Fede la truca. Ella no respon. Falta 1 hora perquè surti el vol. Es demana un cafè. Obre l’ordinador i redacta un correu electrònic a la direcció del laboratori. Em sap molt de greu però he hagut de marxar cap a Barcelona per una urgència familiar. No. Esborra. Us estic molt agraïda per la oportunitat que m’heu donat, però he pres la decisió de marxar del laboratori i de Michigan. Me’n torno a Barcelona. El Fede la truca. Ella no respon. Embarca a l’avió. Li envia un whatsapp al Fede: Fede, no m’esperis avui a casa. Demà et truco, però no pateixis per mi, estic bé, molt bé. Mira 2 pel·lícules a l’avió. No pot dormir. Els nervis la superen. Arriba a Barcelona. Uau, quina impressió. Surt de l’aeroport i respira. Atura el primer taxi. A Teià si us plau, i ràpid! Veu el mar del maresme. Casa seva. Comença la carretera de Teià, el cor li batega cada vegada més de pressa. Arriba a casa seva. Baixa del taxi. Agafa la maleta. Truca. Això és el que ella volia.

  • so telèfon trucada facetime

“Pauli! Espera que no sé mai com despenjar això del vídeo. Espera eh que no et veig. Ara! Ara sí! Ui nena si que vas abrigada! Quin fred que fa a Michigan no? Aquí a Teià fa una calor. Espera que surto a fora que tinc més bona cobertura. Ara. Mira la porta que xula, l’he decorat de Nadal. Què tal carinyo, com estàs? Que ets a casa? Oh, que xulo que ho teniu decorat! 24 de desembre ja eh! Mita’l el Fede. Hola Fede! Què fareu avui? Que xulo deu ser passar el Nadal aquí a Estats Units oi? Tot tant decorat! Vindrà el Santa Claus a casa vostra oi? Nosaltres cagarem el tió! I vosaltres? Us trobarem a faltar eh!”

 

Això no és el que volia. 

 

ESCOLTA LA CANÇÓ ORIGINAL

 

Text de Mar Puig

Música i lletra de Mateu Peramiquel

CEO’s de WeColorMusic

Creadores de espectáculos musicales

 

 

Deixa un comentari

Més publicacions del blog

Aquest web utilitza cookies pròpies i de tercers per al seu correcte funcionament i per a fins analítics i per mostrar-te publicitat relacionada amb les seves preferències en base a un perfil elaborat a partir dels teus hàbits de navegació. Al fer clic al botó Acceptar, accepta aquestes tecnologies i el processament de les dades per a aquests propòsits.   
Privacidad