Podcast de teatro musical, de creación original

18. La meva veïna. Podcast de Les històries de l’avi Josep.

Compartir:

[Powerpress]

LA MEVA VEÏNA

ESCOLTA LA CANÇÓ A LA TEVA PLATAFORMA

Doncs, resulta que ara han venut la casa del costat tu. Que ho sabies? Son una parella jove, la petita de Ca la viuda i el seu home. Bé, no sé pas si están casats o no, la veritat. No ho deuen estar pas perquè no recordo pas haver-ne sentit a parlar del seu casori. La seva germana si que es va casar diria, amb un noi de Terrassa, i diria que viu allà a Terrassa. Però aquesta petita no em sona. Mart es diu ella. Ell ara no me’n recordo. Però ella Mart. Van venir un dia a buscar les claus per veure la casa. És que nosaltres teniem unes claus aquí a casa. Saps què passa, que els propietaris ja son grans i viuen a Barcelona i ja no venen pas. I em van trucar i em van dir que vindrien uns nois a buscar les claus que els hi deixés. Jo no els hi hagués deixat pas eh! Vols dir? Oh, és que van entrar tot sols a veure la casa, no els va acompanyar ningú. I si s’arriben a quedar a dins com això que expliquen a la tele dels okupes. Saps? Però llavors vaig veure que era aquesta nena i em va donar una mica més de confiança perquè almenus la coneixia! Però sisi, van venir, van agafar les claus, van entrar, van remirar-ho tot. Bé, no sé què van mirar i què no perquè jo no els vaig acompanyar eh, però vaja, al cap d’una estona em van tornar les claus i em van dir que els hi havia agradat molt. No sabia pas si se la comprarien aquesta casa o no. Deu valdre un bon pico. No sé per quant la venen, la veritat, però és una casa maca eh! I gran! Deu tenir 5 u 6 habitacions segur! És més petita que la nostra però fa goig eh. Ara fa dies que no hi entro. A veure si un dia d’aquests m’hi acosto a saludar-los i puc entrar una mica a veure si ho han arreglat gaire o què. Però jo no he vist cap gran rebombori de treure mobles ni coses d’aquestes. És que aquesta gent la tenien ben cuidada la casa, però ja no venien. Ja no venien, no. I els seus fills no la volien pas. Ja veus tu quina llàstima oi? Una casa que fa un goig tant gran com aquesta, i no volien. No sé pas què els hi falta. No la volien i au, se l’han venuda. Una pena que tenien ells. Oi, oi, oi, no se la volien vendre pas. Els hi hagués fet il·lusió que se la quedéssin els fills, oi? Però noia, no ha pogut ser. A mi em va trucar ella, que és més sorda que una tàpia pobre, s’ha quedat ben sorda. No ho era pas abans no, però noia, ara no hi sent gens. A mi també em passa a vegades que no hi sento gaire, però no pas com ella eh! Que jo xerro i me’n entero de tot però ella no, ella només xerra perquè no sent res del que li diguis. Res de res! Pobre dona! I el seu mari li va dient tot el que jo vaig dient. Doncs em va trucar i em va preguntar que a nosaltres què ens semblava. Dona, nosaltres no hi hem de dir pas res, que és casa vostra, no nostra, oi? Però s’agraeix, s’agraeix perquè clar, nosaltres que estem acostumats a viure ben sols i aïllats aquí a la punta del poble, que després de nosaltres només hi ha el cementiri, i no hi fan gaire soroll aquests veins no! doncs s’agraeix perquè clar. Ara imagina’t tu que s’hi posen aquí una gent d’aquesta que tot el dia fan festes i o que son forasters o que fan coses rares, valga’m deu! És que clar, les cases estan ben juntes! Però no, fan bona cara aquest parell. Això sí, son músics. Però crec que no son músics de música així molt forta. Ell toca el piano i ella canta. Oh i ho fan bé eh! Ella va sortir a un concurs de la tele que cantava amb unes noies, i ho feia bé! Tot el poble que n’estavem pendents i haviem de votar-la i no sé quines històries, que això ho feia la meva filla perquè ja no es podia votar trucant per telèfon saps? Ja s’havia de fer amb el mòbil i l’internet i totes aquestes coses que jo ja no hi entenc. I van guanyar crec. I ell es veu que toca el piano. Mira, prefereixo el piano que la trompeta, tu. Una mica sí que el sentim perquè clar les parets son gruixudes però un piano sona fort! Oh és que és un piano de debò eh! Maco perquè sí! El van entrar pel balcó. Això sí que va ser un bon enrenou tu! Un dia jo que estava allà al cuarto i sento un xivarri d’uns homes que cridaven i unes màquines i dic, ai coi, què deu ser, i ja veus tu que trec el cap i veig un camió més llarg que un dia sense pa allà davant de casa i una grua. Doncs resulta que el piano no el volien a la planta baixa, que hagués sigut més fàcil. No. El volien a dalt al primer pis que deu ser que ell deu tenir el seu estudi allà. Doncs van haver de tallar la barana del balcó i tot!! Feia fressa i tot de veure com posaven aquell piano allà. Maco perquè sí! 

Ho fan bé ho fan bé. Un dia van fer un concert allà al sindicat que van explicar la història del Josep de Ca la viuda. Del seu avi, saps? Va ser maco!! 

Doncs això, que ara estem ben distrets tu! I ja m’agrada ja! Primer no sabia jo si.. però sí, sí, m’agrada! Goita, quan surto a regar les plantes, a vegades ja els crido per allà el balcó dic Mateu! Això, Mateu és diu ell. Ja veus tu quin nom més maco oi per un nano jove? Doncs els crido per allà el balcó i si son allà al menjador de darrere ja surten i xerrem un rato. Els hi agrada molt xerrar a ells. Les plantes no les cuiden gaire bé, la veritat, son una mica despistats. Ja els hi podria regar jo eh, però m’hi arriba l’aiga fins allà. Al principi ella va voler arreglar una mica el seu balcó i tenir-ho ben maco amb plantes i tal, però és que se’ls hi moren totes tu! Son despistats sí. L’altre dia van tindre una maquinada estesa que potser s’hi va estar 4 o 5 dies allà! I a més a més feia vent i jo cada vegada que sortia pensava, al final els hi sortirà tota la roba volant! Però son macos, oi tant! I no fan mai gaire xivarri no, goita l’altre dia van fer un sopar. Amb tota la família! Es veu que era l’aniversari d’ell i van convidar tots la família i els amics. Oh, eren una bona colla eh! Feien carn allà a la barbacoa que tenen allà fora i goita, s’hi van estar una bona estona. Però no van molestar pas eh, perquè jo quan van ser vora dos quarts de dotze vaig anar a dormir i ja no els vaig sentir pas més. Vull dir, que son macos! Jo mira quan surto cada matí cap a caminar, si veig llum allà al menjador de davant que ella hi té l’ordenador, la saludo. I ella sempre em saluda eh! És ben eixerida ella. Ell és una mica més eixut, però és ben maco. Jo sempre m’hi fixo a veure si hi son o no. Perquè tenen dos cotxes un de més gros i un de més petit. Em sembla que amb el gros hi va més ella i ell va més amb el petit. Però jo quan surto al matí m’hi fixo i ja sé si hi son o no hi son o què. I això que tenen un gratx però no els guarden pas els altus allà dins. Em sembla que hi guarden trastos. Perquè van tot el dia amunt i avall tu! Amb la música a tot arreu van! Es fan un fart de treballar pobres, clar és que això de la música no sé jo si els hi deu donar pas per gaire. Però escolta ara han tingut una filla! Que ho sabies? Clàudia li han posat. Com que ella també és de Cal Claudi, deu ser per això, oi? Quina il·lusió quan m’ho van dir tu! I que per molts anys que la pugui veure créixer jo! Escolta, és que els nanos donen vida! El jovent dona vida! Ara que no sé pas com s’ho faran eh, perquè clar sempre son fora! Ja m’avisen tot sovint eh! Ja em diuen: Maria! que aquest cap de setmana no hi serem, si sents sorolls seran lladres! I jo ja n’estic pendent ja, i a vegades sento sorolls i faig un crit i és la seva mare que ha vingut a arreglar-los alguna cosa. I ara amb la nena, ai quina gràcia, és simpàtica…! Quan li diu sa mare: Clàudia digues Adéu a la Maria, ella ja fa ballar el braç. Més maca. Doncs ara amb la nena no sé com s’ho faran tu! Ella sempre em diu, Maria un dia d’aquests te la passaré pel balcó i me la cuides un rato! Oh, ja ho faria de gust ja! Però tant xicarrona no m’hi veig en cor. No sé si ho diu pas de debò això de deixar-me-la. Però que m’agrada veure-la. A vegades venen a veure’m aquí a casa, perquè clar com que sempre els hi de recollir els paquets, perquè clar, ja t’ho dic que no hi son mai, i a vegades hi son però com que estan amb la música, no se’n enteren i compren per l’internet moltes coses el jovent, i clar, aquests transportistes ja em coneixen. Hola vecina, que puede recoger el paquete de los vecinos? Oi tanto!!! A vegades son paquets grossos i que pesen eh! Quan son petits els hi porto jo a vegades allà a casa seva, però aquests que pesen no puc pas no! I llavors venen a buscar-lo i si venen amb la nena, quina il·lusió, veure-la, tu! 

Sí, sí, m’agrada tenir veïns tu. Ells també deuen estar ben contents, suposo. Almenys, fan cara d’estar-ho de contents de tenir-nos de veïns! Goita-la, ara surt al balcó! Mart! Què dius? Com va? I la nena?

 

Text per Mar Puig

Música i lletra per Mateu Peramiquel

Creadors i Fundadors de WeColorMusic

Creadores de espectáculos musicales

Deixa un comentari

Més publicacions del blog

Aquest web utilitza cookies pròpies i de tercers per al seu correcte funcionament i per a fins analítics i per mostrar-te publicitat relacionada amb les seves preferències en base a un perfil elaborat a partir dels teus hàbits de navegació. Al fer clic al botó Acceptar, accepta aquestes tecnologies i el processament de les dades per a aquests propòsits.   
Privacidad