fbpx
Capítol de La funerària. Un podcast per morir-se de riure.

17. La Funerària. L’episodi del pòdcast que té un micro espectacle i que et matarà de riure.

Compartir:

DESCOBREIX EL MICRO ESPECTACLE DE ‘LA FUNERÀRIA’ AQUI

Text i veu: Mar Puig
Música i lletra: Mateu Peramiquel

Benvolguts tots i totes.

Abans de començar ens agradaria donar-vos les gràcies per haver vingut en un moment com aquest en què és tan important per a tots nosaltres la vostra presència.

La vida és com fer una marató. Comences a tope, com si s’hagués d’acabar el món, a mesura que passen els kilòmetres vas baixant el ritme, perquè clar, tot fa pujada. Pel camí et vas trobant punts d’avituallament que vindrien a ser aquelles persones que ens donen energia per continuar el camí, i finalment arribes a la meta, cansat, de fet, mort, però victoriós de tot el que has aconseguit. I al final t’hi esperen totes les persones que t’estimen que t’aplaudeixen i et feliciten pel que has aconseguit.

I així és com el nostre estimat Joan, amant de l’esport i les maratons, entenia la vida. Una vida plena d’esforços físics i mentals però sempre recompensats amb l’arribada a la meta //

Com? Ah, que no és el Joan? Ah que sí que és el Joan però que lo de l’esport no… Disculpeu se’m deuen haver embolicat els papers. Disculpeu tots un segon. (Buscant entre tots els papers) Perdonin ja ho tinc, ja ho tinc, ja ho tinc. Disculpin.

(Cantant a cappella en plan R&B)

En veure despuntar, el major lluminar, en la nit més joiosa Els ocellets cantant a festejar-lo van amb sa veu melindrosa.

No? Ah, que volien alguna cosa més clàssica

(Toca Canon de Pachelbel).

Ah, massa clàssic. Ara massa clàssic. A veure, doncs perdonin perquè no ens hem entès. Anem a trobar quina és la cançó perfecta pel Joan. A veure sempre es pot tirar per alguna cosa molt actual que li agradi molt a ell, que li agradés vaja, bé que suposo que encara li agrada vull dir que els gustos no canvien encara que,.. no? Clar, perquè evidentment no li podem preguntar a ell perquè seria… estrany. Podríem tirar per alguna cosa tipus, a veure que tampoc és que sigui superactual però vaja…

Si em dius adeu, vull que el dia sigui net i clar Que cap ocell trenqui l’harmonia del seu cant.

Ah Lluís Llach no eh, prohibit? Ja passa això, Lluís Llach és un d’aquells que o t’encanta o no t’agrada gens. I entenc que a ell, gens. Gens. Serrat?

Paraules d’amor, senzilles i tendres.

Encara menys? Ostres tu, déu-n’hi-do! Llavors potser acabarem abans si em diuen quin és el seu cantant o grup preferit. El d’ell vaja. Per què potser preferiria algo més festiu? Vull dir que ja sé que no cal muntar una festa però alguna cosa així una mica més alegre, no? Que

no cal anar sempre a buscar el drama, que ja en tenim prou de drames a la vida, oi? Vull dir que morir-se amb 90 anys doncs no és cap drama, no? Jo què sé, l’himne del Barça, per exemple! Ah, de l’Espanyol, ja em sap greu, però aquest no el tinc al repertori, amb una mica de temps me l’hauria après sense problema eh, però ara justament temps és el que no tenim en aquests casos.

Doncs mirin jo crec que només em queda una opció ja, la típica i mítica que acaba triant tothom, que jo intento fer-ho una mica més personalitzat tot plegat, però veig que al final aquestes coses com més tradicionals millor, perquè es veu que ens agrada.

Trobarem a faltar el teu somriure

Diu que ens deixes te’n vas lluny d’aquí Però el record de la vall on vas viure No l’esborra la pols del camí.

Aquesta, els hi agrada eh? Ja deia jo. Si és que a vegades no sé per què m’encaparro a voler fer alguna cosa original, personalitzada, pensant en el mort i no en els vius, pensant en que ell estigui content i no en què vostès estiguin tristos i així ho puguin demostrar a tots els seus familiars. Però res, si és que soc burra, si perdo més temps xerrant amb vostès per acabar fent les mateixes cançons cada dia tres cops, que no pas tocant-les i prou. Total si em paguen el mateix! Per què vostès em pagaran el mateix si canto la que canto cada dia que si en canto una de diferent, vull dir que, no cal que m’hi mati, saben?

Igual que amb el discurs. Vull dir que jo intento fer-ho una mica personalitzat, parlar amb la família. Si li agrada l’esport doncs ja ho han sentit. Que al Joan no li agradava l’esport, cap problema, canvi de tema, però clar, quan et poses tiquismiquis. Perquè s’hi posen eh de tiquismiquis. Doncs total, que segurament em sortiria més a compte fer-ho genèric. Vull dir un genèric de, mirin estem tots molt tristos, era una bellíssima persona i gràcies per venir. La vall del riu vermell per tothom i llestos. Pim Pam. Xim Pum. Més fàcil a Andorra.

Pensin que al final això és un negoci, de fet és el meu negoci. Jo treballava a una botiga de roba. Horari partit. Fatal vaja. De 10 a 14 i de 17 a 20:30. No podia ni anar al gimnàs perquè clar quan hi vas? A les 8 del matí? Massa gent. Al migdia? Panxa plena. A la nit? Massa cansada. Total que després d’anys de treballar a la botiga de roba i no poder ascendir perquè clar, només érem la meva jefa i jo. I la meva jefa era més jove que jo, així que possibilitats d’ascendir? 0. Possibilitats que es jubilés i m’ho volgués traspassar a mi? 0. Possibilitats de millorar? 0. Doncs després d’anys de treballar i cremar-me, cremar-me molt vaig decidir fer-me emprenedora. Sí. Emprenedora. Es clar que emprendora no te’n fas d’un dia per l’altre. Vull dir que no vas a dormir i et despertes sent emprenedora. Jo em vaig apuntar a un curset que feien aquí al centre cívic d’emprenedoria. Es titulava “Sigues el teu propi jefe”. Total, que jo, emprenedora de mena, començo el curs i el primer que ens demanen és que fem un estudi de mercat sobre quins negocis creiem que, al nostre barri, ciutat, etc. tindrien èxit. Jo vinga a donar-li voltes. I vinga i vinga.

CANÇÓ ‘UN NÍNXOL’ – Escolata-la 

Quin és el negoci que no s’acaba mai? La mort. És clar, jo vivint en un poble amb una mitjana d’edat alta, bastant alta, molt alta, ho vaig tenir claríssim. Al meu poble cada setmana hi ha un mort com a mínim. I ara al·lucinaran eh, però això, al meu poble, és un

evento social. La gent ja ho espera! Ja sents les dones que diuen: què, a qui li toca aquesta setmana? O bé, què, encara ningú aquesta setmana? O bé, quina setmana més avorrida tu!

Però llavors, de sobte, arriba el moment! Sonen campanes a mort! Perquè al meu poble encara sonen campanes a mort, que bàsicament vol dir que sonen durant una estona molt seguides. Crec. O aquestes son les de casament, no ho sé. Però el cas és que sonen. I ja comença a córrer la notícia. I la pregunta: que seran a casa o baixen a ciutat? I ara sí que al·lucinaran, al meu poble, els morts abans els tenien a casa tu. Ja et pots imaginar quan es va morir la meva àvia, allò era barra lliure de gent des de les 8 del matí, perquè clar havien d’anar a treballar, però volien passar a donar el condol, fins a les 10 de la nit, perquè clar tornaven ara de treballar, però volien passar a donar el condol. I si et descuides a les 12 de la nit encara vindria algú, no pots tancar barraca! Doncs allà, al menjador de casa, la iaia, al cel sia. Menjador en el qual uns dies després hauràs de fer el dinar de Nadal i tan panxos i tan contents. Fatal vaja.

El que els hi deia, un evento social. Que tothom ha d’aparèixer per allà. I si no hi apareixes, a la llista negra que te’n vas. Pensin que al meu poble hi ha una senyora, la Paquita, que un dia es va morir el seu marit el Cinto, i jo no vaig anar al tanatori, aquests ja van ser una mica més moderns i van anar al tanatori, jo no hi vaig anar perquè vaig pensar que no tenia gaire relació amb ell, ni amb ella. Ves, una gent del poble de tota la vida sí, però res més. Doncs me la vaig trobar al cap d’uns dies pel carrer que jo passejava el gos i va i em diu: “No vas venir pas al tanatori”. Òstia, que passava llista senyora? Què feia com a les eleccions que demanava el DNI i vostè anava tatxant allà a la llista aquella amb el regle i el retolador fluorescent per saber qui havia vingut i qui no? Fatal vaja.

Total que jo vaig dir, els morts. El meu negoci son els morts. Perquè de morts no en falten mai. De naixements cada vegada més. Ara que ho penso, si ara falten naixements, un dia faltaran morts, però vaja, que això ja arribarà quan jo estigui jubilada. Tot i que els emprenedors, com jo, no en tenim de jubilació. Fatal, vaja.

El cas és que vaig decidir emprendre amb un tanatori. Però no un tanatori qualsevol no, un tanatori especial. Amb un descompte especial per la gent del meu poble. No com vostès. Vostès no han tingut el descompte perquè no ho son pas del poble. Però com que és més barato que el de ciutat, han vingut cap aquí punyeteros. Jo vaig pensar que així la gent del poble deixaria de tenir els morts a casa, que fot un mal rotllo que flipes m’entens? Que després taaaardes a tornar a ser capaç de trepitjar aquell menjador de la iaia, al cel sia, amb normalitat, saps?

Vaig pensar, un tanatori especial on oferirem tots els serveis possibles, habidos y por haber: música personalitzada, discursos personalitzats, flors.

Ai les flors! Ai les flors!! Això sí que és un negoci! Enfadadíssims tinc als de la floristeria de ciutat perquè els hi he pres el negoci. Òstia el negoci! El pedazo negoci!!!! Quina santa mania en regalar flors als morts!!! Que representa que com més flors regalem, més ens els estimem. Oi? Va així? Com més grossa és la corona, més te l’estimes? Cordills que les flors es podriran! Que no serveixen per res! Que és pura façana! Mirin el Joan pobre, quants diners s’han gastat amb tot aquest munt de flors que porta a sobre? Les flors, donin-les en vida, coi! Que estarem més contents! Que un cop morts ja no les veiem. Ohhh, sí, sí, sí, ens veuen des del cel, que no, que no les veiem quan som morts, ni des del cel ni des de

l’infern! 300 € la corona de flors!!! I el ramet petitó aquell que gairebé ningú compra perquè clar és ridícul, i sembla que no te l’estimaves prou, 60 €!!! Qui ha sigut el ratilla eh? Fatal, vaja.

Morir-se, caríssim. Els meus pares sempre em diuen que ells tenen el seu enterro pagat, i penso, osti la millor herència que em podien deixar! Perquè clar, jo no sé què ens passa quan se’ns mor una persona, que estem disposats a tot. I els dels tanatoris se n’aprofiten! I molt!!! Les caixes, per exemple. Caríssimes. Però si no les farem servir mai més! Com els vestits de núvia, igual! Un dineral per ensenyar-lo una estona davant dels teus amics i familiars i au, al forat. Però clar, agafem la més cara no fos cas que… Que què? Que no quedem bé? Que semblem pobres? Que s’enfadi el mort? Fatal, vaja.

Quan es va morir la iaia va venir l’Erminia de la Torre, mare d’una amiga meva de tota la vida, i quan em va veure em va preguntar: Què? Què fa la iaia? Òstia! No fotis! No fa res la iaia ara ja. Només faltaria! És que si fes algo la que em moro llavors sóc jo Erminia!

Oh, que ha quedat bé! Molt bé, ha quedat, guapíssima! Preparada per anar a fer-se una sessió de fotos!

Si és que està igual eh! Òstia senyora, sí, es que si no estigués igual potser és que ens l’hauran canviat per una altra, i llavors malament. Que el negoci de bebés robados el puc entendre, però el de muertos robados, no tant eh! Fatal, vaja.

Jo trobo que ho tenim fatal organitzat. Per què tu creus que és normal haver d’aguantar aquests comentaris just només unes hores després que s’hagi mort algú? És que trobo que som una mica massoques. Fotre’ns allà a una sala tètrica i freda i anar esperant que vagi passant tothom i tothom vagi dient el mateix. Vols dir que no ens vindria més de gust estar a casa, sols, plorar si ens fa falta, i veure només a qui nosaltres vulguem? Doncs no, evento social! Fatal, vaja.

Això sí, evento social de categoria si vols eh! Perquè si vols tenim càtering. Servei amb cost a part, és clar. Tenim el bàsic o el gourmet. El bàsic, res, 4 galetetes salades i 4 de dolces, d’aquestes que en realitat les comprem a l’engròs envasades industrials totals, però la presentació ho és tot. El gourmet hi afegim entrepanets i croissanets. Tenim opcions veganes i sense gluten, però també amb cost a part, és clar. I begudes doncs aigua, cafès i til·les, moltes til·les, això és el que va inclòs. I si volen alguna cosa extra, doncs, amb cost a part. Oju que més d’un ha demanat barra de lliure de cava eh! Fatal, vaja.

Però això no s’acaba aquí eh! Que després també tenim les esqueles, o sigui els recordatoris, que allò t’ho emportes a casa i després no saps què fer-ne perquè clar, llençar-ho et sembla que és com fer-li un lleig al mort, no? Com si no t’importés. Total que la meva mare té, al calaix de la tauleta de nit una col·lecció de recordatoris de tots els morts que ha anat a enterro a la seva vida. Com qui fa una col·lecció de sellos, saben? O de cromos! Oh, i no en té pas poques no, que ja els hi dic que al meu poble, si no hi vas, a la llista negra. El meu marit diu que des de que vam començar a estar junts, ara fa 6 anys, ha anat a més tanatoris, enterros i ha vist més morts que en tota la seva vida. Un dia es va morir el nostre veí, només feia un any que vivíem allà i l’home no sortia de casa. Jo el coneixia de tota la vida perquè era del poble, però ell no el coneixia, no l’havia vist mai, però vam anar al tanatori, és clar. Total, allà al tanatori, la dona del mort més engalanada que mai, que semblava que anés de casori, i va i ens diu: “Que el voleu veure?” Jo vaig buscar

de seguida una excusa per dir que no tipus “Prefereixo recordar-lo en vida” o “Tinc un bonic record d’ell i ara no voldria”. Doncs no va el meu marit i li diu que sí, que així el coneixerà. En serio? Però si ara ja és mort! Conèixe’l ja no el coneixeràs. Com a molt veuras quina cara feia, però res més. No sabràs si era bona persona o no. Si era de futbol o de bàsquet. Fatal vaja.

I no se n’ha parlat prou dels enterramorts. Òstia quins personatges tu. Tu vas allà al cementiri. Moment superdramàtic. Ja veus el forat obert on fotran el teu mort. I allà la veritat és que és un moment complicat, siguem sincers, no? I de sobte t’apareixen dos tios amb un xandall brut i fet malbé que, sense cap mirament, agafen la caixa del mort, el primer ram que els hi apareix per allà, que acostuma a ser un ram petit d’aquests de 60 euros d’algú que ho fa per no quedar malament, perquè els altres no hi caben, foten la caixa a dins sense cap cura ni sensibilitat, fotent cops cap aquí cops cap allà i llavors vinga a fotre-li el ciment aquell. Un silenci que regna al cementiri i aquells bons homes allà pim pam, pim pam. I a la que et descuides, s’ajupen per agafar una mica més de ciment i patapam, ja t’ensenyen tot el cul. Home senyor, ara no. Ara no toca! Fatal vaja.

Que em va explicar el meu pare que un dia va anar a un enterro i quan era allà al cementiri a punt per entrar el mort, van voler posar la caixa a dins el forat i vinga que si gira que si tomba i res, no hi cabia. Tot el que els hi explico és ben cert eh, cap mentida! Total que el senyor enterramorts es fot a dins el forat i treu una bossa negra. Entenem que una bossa d’ossos, però en aquell moment encara no se sabia. Total que arrepenja la bossa contra la paret per deixar-la i poder entrar el mort i la mare que em va parir que la bossa es va desmuntar i va caure a terra i van començar a aparèixer tots els ossos de l’avantpassat que, evidentment, no van reconèixer. El crani i tot van veure! Fatal vaja.

Alguns de vostès pensaran que soc frívola amb això de la mort, que amb això no es poden fer bromes. Jo no en faig de bromes. La mort és cosa seria. Amb el que faig bromes és amb el circ que muntem al voltant, mecagundena! Com ara vostès. A veure, aixequin la mà, quantes persones d’aquí havia anat a veure el Joan en l’últim any de la seva vida? (ningú aixecarà la mà) Ho veuen? Ningú! Ni tan sols la seva família!! Lleig això, eh? Allà tancat en una residència, segur. I vinga a comprar flors i flors! Que els homenatges es fan en vida coi! No un cop mort.

De totes maneres, que si vostès volen gastar-se’ls, gastin-se’ls eh, no seré jo ara qui els hi dirà que no. Perquè com veuen soc emprenedora, però soc fatal venent, perquè clar, els hi acabo de dir que no es gastin tots els diners que es gasten normalment, i això, és cavar-me la meva pròpia tomba! Si és que soc burra! Suspesa del curset d’emprenedoria.

Bé, doncs això, que el Joan segur que era una persona molt estimada, sinó, fixint-se amb la gran quantitat de flors que s’emporta en el seu últim viatge. Una mostra de la gran estima que tots li tenien. Segur que deixa un buit molt gran dins seu, però no es preocupin, que es tornaran a trobar, tard o d’hora. Si és per mi, millor d’hora que tard. Ara ja poden marxar, i espero, que la pròxima vegada que tornin, no siguin vostès els protagonistes. Fins sempre Joan!

 

Text per Mar Puig

Música i lletra per Mateu Peramiquel

Creadors i Fundadors de WeColorMusic

Creadores de espectáculos musicales

Deixa un comentari

Més publicacions del blog

Aquest web utilitza cookies pròpies i de tercers per al seu correcte funcionament i per a fins analítics i per mostrar-te publicitat relacionada amb les seves preferències en base a un perfil elaborat a partir dels teus hàbits de navegació. Al fer clic al botó Acceptar, accepta aquestes tecnologies i el processament de les dades per a aquests propòsits.   
Privacidad