Un podcast de teatre musical amb històries i cançons originals

15. Vallgorguina

Compartir:

DESCOBREIX L’ESPECTACLE ALS ESCENARIS

VALLGORGUINA

Tot va començar fa uns quants anys ja. Quan menys intentava trobar algú amb qui viure una aventura, pam. Això sempre passa. Tinc algunes amigues que es passen dies i dies amb l’objectiu de trobar algú. Que surten de casa per anar a comprar el pa més arreglades que mai, per si de cas aquest algú està al forn comprant, o per si se’l troben pel camí. El cas és que no se’l troben mai aquest algú. I de sobte, quan deixen de buscar, quan es rendeixen, quan surten a comprar el pa amb xandall mal conjunta i un monyo mal fet al cap, llavors, pam, apareix l’algú. És igual que quan perds qualsevol cosa, les claus de  casa, per exemple. Et passes dies buscant per tot arreu, per totes les butxaques de pantalons, jaquetes, a les motxilles, al cotxe, a totes les cases de les amigues on has anat. I res, res, res. Llavors ve la teva avia, o la teva mare, i et diu que facis un nus a un mocador de roba i diguis “San Cucufato, San Cucufato, hasta que no lo encuentre, los cojones no te desato.”

Apa, apa! Però que bèstia! Això no es diu així! Jo no ho he dit mai així. Es diu “San Cucufato, San Cucufato, hasta que no lo encuentre, no te los desato” I la gent ja entén de què parles, saps? No cal ser tant explícita. Perdó.

I tu li dius a la teva mare o a la teva àvia que això no t’ho creus, que no funciona, que quina tonteria. Però quan no et veu, vas al calaix del teu pare a robar-li un mocador de roba, perquè ara ja no es porten i tu no en tens, i ho fas d’amagat i no li dius res. I al cap d’uns dies, quan ja estàs mirant preus per canviar el pany, pam, apareixen les claus. Quan ja no les buscaves. Doncs amb l’amor igual. I aquell dia allà en un poble que ni tan sols recordo el nom, va passar exactament això.

Vallgorguina. Me’n recordo perfectament. Com si fos ahir de fet. Jo crec en l’amor a primera vista. En el flechazo. En veure una noia i dir, és la dona de la meva vida. També és cert que això m’ha passat més d’una vegada i clar, de dona de la meva vida així com a títol realment només n’hi hauria d’haver una, no? Vull dir que jo sóc molt enamoradís. Em diuen 4 coses maques i ja és la dona de la meva vida. Tot i que ella de coses maques ben poques. Però aquest cop va ser diferent. Aquest cop sí que vaig saber que era ella. Que no era un enamorament d’estiu. Perquè de fet era la tardor. I a la tardor no es viuen amores de verano. Jo sempre havia esperat trobar algú amb qui compartir la vida. I allà estava ella. Jo estava a dalt de l’escenari fent el meu monòleg de festa major. Parlo de moltes coses al monòleg i l’amor és un dels temes que tracto. I de cop, en un moment en que el text diu: “L’amor, és meravellós. Qui no creu en l’amor romàntic? A veure aixequeu la mà! Dani posa’m llum al públic que els hi vull veure la cara als incrèduls i als poc romàntics” I el Dani m’il·lumina el públic i pam. Ella amb la mà més alçada que ningú. Vaig voler dir-li alguna cosa, increpar-la una mica, però em vaig quedar com en shock. Vaig pensar, és la dona de la meva vida. Havia de pensar bé què dir-li perquè no la volia cagar. Vaig seguir parlant amb les altres persones i ella, allà, insistint amb la mà alçada. Estava clar que volia que li fes cas.

Es va passar una hora parlant de l’amor romàntic. I amb ell havia de fer un projecte jo? De moment tot pintava malament. El seu director m’havia contactat per fer un projecte junts. Volia fer un monòleg però que hi hagués música. “Ell canta una mica” em va dir el director. Però la realitat no era ben bé aquesta. Em va dir que anés a veure un bolo d’ell per així fer-me una idea del tipus d’espectacle que feien, tot i que jo ja havia dit que si, perquè m’interessava per pasta. En un moment del seu monòleg va dir: “L’amor, o és romàntic o no és amor.” I aquí vaig pensar que el volia matar. “Aixequeu la mà, vinga!” I jo vaig aixecar la mà i la vaig tenir aixecada tota l’estona, tenia ganes de posar-lo contra l’espasa i la paret. Però no va tenir pebrots.

“Ostia!!! Aquella és la noia que farà el projecte amb mi? Joder però perquè no m’avises!” O sigui, la noia amb la que havia tingut el flechazo, la noia a la que li havia donat el títol de la dona de la meva vida, faria un projecte amb mi. I havia vingut fins a Vallgorguina per veure’m! Després del bolo, se’m va acostar i em va dir: -Ei perdona, no m’he presentat.

No, no jo no vaig dir això. que ho vas dir!

O sigui, no ho vaig dir així. Ho vaig dir per educació. Normal. No amb aquesta entonació romàntica que hi has posat tu.

Però ho vas dir.

Bé, us avanço una mica la història perquè sinó, amb aquest, podem estar-hi anys. És que els detalls són importants, són el que fan que una història sigui especial. Sí, però no tenim tot el dia.

Señor, si, señor.

Després d’aquest primer moment al poble aquest Vallgorguina!

Després d’aquest primer moment a Vallgorguina. Va passar lo típic que acostuma a passar a totes les històries de flirteig actuals: instagram, després whatsapp,

Em vas donar tu primer el mòbil eh Sí, perquè tu me’l vas demanar.

També és veritat. Però no t’hi vas oposar gaire.

I entre una cosa i l’altre ja va ser el dia de la funció. Ens havíem vist un parell de vegades que vam fer uns assajos abans del bolo. Va resultar que tampoc és que fos un projecte, sinó que per aquell bolo em necessitava. Va ser fàcil d’estudiar-ho i preparar-ho, la veritat, i prou ben pagat així que, tot bé.

A la meitat del bolo, per trencar una mica el gel amb el públic i amb ella, em vaig aventurar a fer-li una entrevista. Perquè així pogués explicar una mica més qui era ella i es pogués vendre una mica.

No t’ho creus ni tu.

En serio, la intenció era única i exclusivament aquesta. Vaig asseure’m al seu costat, de fet, a la seva banqueta del piano i li vaig començar a fer preguntes.

El tio se’m va posar allà al costat i em va cosir a preguntes. Que si què havia estudiat, que si era de no se

on. Fins que amb la resposta d’una pregunta el vaig deixar mort. “Visc a Viena. Estic estudiant un Master allà.”

Ostia! La dona de la meva vida vivia a Viena, quina putada! Bé, en el fons no és del tot putada perquè jo me’n podia anar a viure a Viena i llestos, el problema és que ella encara no sabia que jo era l’home de la seva vida. Així que el procés de coneixença podia ser força complicat.

Molt complicat. El que ve després d’aquest primer bolo és també el típic que passa en la història de flirteig de dos nois joves. Trobades fortuïtes fent veure que són de casualitat, quedem per fer una birra?

Una birra? Vols anar a un recital de poesia? Poesia? Vols anar de festa?

De festa? Això no va bé. A un concert.

D’acord.

A un concert sí. Doncs no arribo al concert i se’m planta amb camisa, corbata i americana. Que anàvem a veure un concert d’uns col·legues que tocaven en una festa major de barri a la 1 de la matinada, saps? I el tio amb camisa, corbata i americana. Allò no anava bé.

A mi ningú m’havia dit el tipus de concert al que anàvem i vaig pensar que al ser pianista aniríem a un recital de piano o alguna cosa així. I em vaig posar ben guapo, com a mi m’agrada. Perquè a mi m’agrada molt anar amb corbata. I més igual si és una festa de barri o el Liceu, a ella li agrada portar arracades i a mi corbata.

Jo no suporto les corbates. Quan el vaig veure em volia morir. Quina vergonya. Vaig pensar que això només ho arreglàvem amb uns quants gintònics. Anem a la barra a demanar i li dic, va et convido jo, què vols?

Una tònica

Guai! Dos gintònics!

No, no, una tònica. Sense el gin.

Ostia, cada vegada anava a pitjor això.

No suporto la gent que necessita alcohol per divertir-se, però és que a sobre havíem quedat per conèixer’ns una mica, o sigui que a sobre necessitava gintònics per parlar amb mi. Vaig començar a pensar que m’havia equivocat donant-li el títol de la dona de la meva vida a ella. Els seus col·legues aquests que tocaven feien molt soroll, tocaven una mena de heavy que era una tortura.

Em vaig girar per donar-li la tònica, sense ginebra, i me’l trobo posant-se uns taps a les orelles perquè hi havia massa soroll.

És que jo sóc molt sensible d’oïda. No m’agraden els sorolls forts. M’agraden els concerts, però no les

festes, i ella m’havia enganyat, m’havia portat a un concert que, en el fons, era una festa.

L’endemà al matí no sabia ni on era. De cop em vaig adonar que no estava sola i que no estava a casa meva. Els gintònics van fer el seu efecte, ni tan mal!

Jo tenia un vol per tornar cap a Viena aquella mateixa tarda. No vaig ni esmorzar. I vaig marxar. Lo del títol cada vegada era més dubtós. Em semblava que m’havia equivocat.

Vaig passar uns quants dies a Viena i no tenia clar què havia significat tot allò. En el fons tenia ganes de tornar-lo a veure. Però érem el dia i la nit, no sabia si funcionaria. Però tampoc m’hi havia de casar. A més a més, que el meu plan a Viena era gaudir a tope durant l’any i potser quedar-m’hi a viure si hi trobava feina després del màster.

Em va enviar un whatsapp. O sigui, flipa! Ella enviant-me un whatsapp que deia exactament: “Ei, que fa mil que no parlem! Com estàs? Espero que bé! Què, no han sortit més bolos del nostre projecte? Molaria tornar-ho a repetir! Aquí a Viena conec un lloc que fan unes sessions de micro-obert, potser podries venir i fem un bolo aquí? Què? Demano hora, ja?”

Precipitadíssim! No el coneixia de res i l’havia convidat a venir a Viena amb mi! La meva mare diria: quina idea de bomber! Però en aquell moment encara no existia la opció d’eliminar el mensaje para todos. Així que , ja no hi havia marxa enrere.

No li vaig dir res. Vaig pensar, ara que s’esperi una mica.

A sobre el tio sense dir-me res i jo esperant la resposta d’una pregunta que no tenia clar quina volia que fos la resposta. Però al cap d’un mes estava a l’aeroport de Viena esperant un vol procedent de Barcelona on venia ell. Per passar el cap de setmana.

Estava nerviós.

Estava molt nerviosa. Com ens saludem? Dos petons?

Un petó?

Una abraçada Una abraçada, sí.

Vaig sortir per la porta i ja la vaig veure. Aquell dia vaig tornar a tenir flechazo, em vaig repensar de tornar-li a donar el títol.

El vaig veure sortir per la porta, entre la multitud de gent i em va fer il·lusió veure’l. Es va anar acostant i, efectivament, anava amb camisa i amb corbata. Em va fer riure.

Vaig reivindicar la meva passió per les corbates.

L’abraçada va funcionar bé. Semblava que ho haguéssim pactat. Un cop al meu pis va i em diu: “t’he portat un detall de Barcelona per tu.” Anem malament.

Jo no podia plantar-me a Viena sense portar-li res, però això ho vaig pensar quan ja havia arribat a Viena. Així que a la botiga del DutyFree de l’aeroport de Viena vaig pensar, compra-li alguna cosa que no sembli que és de Viena, clar.

I va i em treu un ós de peluix que tenia a la mà una flor, la típica flor d’Austria, l’Edelweiss. O sigui, em diu que em porta un detall de Barcelona, però que l’ha comprat a Austria i a sobre és un ós de peluix!! Mira que tenia per triar a la DutyFree de l’aeroport, o sigui, hagués pogut comprar la típica cervesa d’aquí, o fins i tot els típics bombons d’aquí, que son ensucrats però almenys engreixen!! Però no, va i em compra un ós de peluix amb una flor!

No li va agradar el meu ós de peluix. Era evident que no em coneixia.

Es veu que deu tenir algun trauma els óssos de peluix o algo, perquè no li va agradar gens ni mica. De fet, em sembla que fins i tot es va com enfadar.

Vem fer el bolo al micro obert. En anglès.

Vaig traduir tot el meu text a l’anglès, i m’ho vaig estudiar fil per randa. Va ser molt bonic

M’ho vaig passar teta.

Potser no anava tant malament tot plegat. Títol re-otorgat.

La història va seguir a base de skypes,

facetimes, whatsapps, instagrams, zoom,

no aquest encara no el coneixíem llavors. Ah d’acord.

Però ella vivia a Viena.

Però ell vivia a Barcelona.

Van passar uns mesos així. Algun cop ella venia cap aquí perquè tenia un bolo i ens veiem. Però cada vegada que marxava era com tornar a començar. Era complicat.

Molt complicat. S’acostava el seu aniversari i tenia clar que alguna cosa havia de fer. Volia trobar el número de la loteria que toqués segur, l’aposta segura. Li volia enviar algo, però justament el dia del seu aniversari, de fet, tot el cap de setmana, se’n anava amb els seus pares als alps.

Quan vaig fer 27 anys, estava als alps amb els meus pares i em vaig llevar i tenia un whatsapp seu que em deia: “aquí tens el teu regal, espero que t’agradi” I seguidament una gravació de veu. Vaig pensar, un poema no, siusplau.

Un poema no podia ser perquè ja sabia que no li agradaven. Un monòleg hagués pogut ser divertit però hagués sigut millor si li hagués pogut fer en persona.

Em vaig tancar al lavabo, perquè els meus pares no sabien res i vaig posar play.

– CANÇÓ MATEU –

Em va encantar. El tio s’havia currat una cançó! Ell que “cantava una mica” però no tenia ni idea de tocar el piano, havia fet una cançó amb el piano, cantant i a sobre amb la gràcia que el caracteritza. Em va encantar. Li va encantar, ho sé. Però no va ser molt efusiva per aquelles coses de que no m’ho cregués més del compte. Que s’ha d’anar a poc a poc, que una relació a distància, bla bla bla, però havia encertat el número de la loteria. Ho sabia. N’estava segur.

Ets una mica flipat, no?

Ho vaig acabar de comprovar quan pel meu aniversari, en llevar-me tenia una gravació d’audio al whatsapp.

– CANÇÓ MAR –

Merda, m’he passat d’ensucrat.

M’encanta!!! Ella deixant anar sucre d’aquesta manera? És la millor victòria que he tingut mai!! No li va agradar, li va encantar!

Em va flipar.

I des de llavors, fins ara. Com diu el seu avi.

No cal que us expliqui com va seguir la història.

Després d’aquestes declaracions d’amor musicals, només podía anar endavant el tema. He sobreviscut a tots els atacs de sucre que té i fins i tot me n’ha encomanat algun.

I jo he aguantat a la persona més cactus que he conegut mai i m’he punxat infinites vegades. Ja ho diuen que els cactus son durs per fora, però tous per dins.

Ara, ja fa uns anys que vivim junts.

Jo més aviat diria que som companys de pis, i que encara ens estem coneixent.

– CANÇÓ AVI –

Deixa un comentari

Més publicacions del blog

Aquest web utilitza cookies pròpies i de tercers per al seu correcte funcionament i per a fins analítics i per mostrar-te publicitat relacionada amb les seves preferències en base a un perfil elaborat a partir dels teus hàbits de navegació. Al fer clic al botó Acceptar, accepta aquestes tecnologies i el processament de les dades per a aquests propòsits.   
Privacidad