Podcast (histories-avi-josep): Play in new window | Download
DESCOBREIX L’ESPECTACLE ALS ESCENARIS
DRET A VIURE
Aquesta és la història de l’Ahlem i l’Omar. Darayya, Síria. 2011.
L’Ahlem té 17 anys. Li encanta el teatre. És el gran de 4 germans. Sap llegir i escriure. Fa teatre amb un grup d’amics de Darayya, la ciutat on viu.
L’Omar té 18 anys. Li encanta la música. És el mitjà de 3 germans. Sap llegir i escriure. Toca la guitarra pels carrers de Darayya, la ciutat on viu.
L’Ahlem i l’Omar no són amics entre ells però es coneixen. Viuen al mateix barri i si es troben pel carrer, se saluden cordialment. No són de la mateixa colla d’amics, però es coneixen.
L’Ahlem té un somni: ser actor. L’Omar també té un somni: ser músic.
L’any 2011, a Síria, esclata la guerra. La guerra civil Siriana. Tot comença amb les protestes antigovernamentals que acaben derivant en enfrontaments entre les Forces Armades del país i la denominada oposició siriana, entre els quals hi ha diversos grups terroristes. El panorama del país de l’Ahlem i l’Omar és espectacular. És el millor moment perquè els dos joves puguin complir els seus somnis, per descomptat! Per si no ho havíeu notat, és absolutament irònic. Les famílies de l’Ahlem i l’Omar es veuen absolutament afectades per aquest conflicte. Les de l’Ahlem i l’Omar però també totes les famílies que viuen a Síria. Les famílies es trenquen. Els somnis es trenquen. O més ben dit canvien. Passen de tenir un somni a la vida, a tenir la vida com a somni.
– frase música – Darayya, Síria. 2015.
Està clar que aquesta guerra s’ha transformat en un conflicte internacional entre diversos
països, i que està en boca de tothom, i alhora, en boca de ningú. Que som molts els que critiquem als governs de no ajudar-los i ens quedem quiets sense fer res. Que ens omplim la boca de solidaritat però no renunciem a cap luxe de la nostra vida.
La vida a Síria, no té luxes. La vida a Síria, un cop esclatada la guerra, no és vida. El luxe és viure. L’Ahlem vol lluitar pel seu luxe. Pel seu somni. I decideix marxar. Deixa tot el que té a casa seva. Agafa el mòbil per comunicar-se amb la seva família quan arribi a destí. I els pocs estalvis que té. Res més. Se’n va caminant fins a Turquía. Per sort són només 400 kilòmetres fins a la frontera. Només.
Un cop allà, comencen les màfies. Les màfies de transport de refugiats. “Transport de Turquia a Austria en camió.” “Transport fins a Grècia en barca”. Després d’haver de negociar amb diverses màfies, per un preu que podia assumir, puja a la barca. Aconseguir pujar a una barca que et porti cap a Europa és el primer pas per aconseguir el seu objectiu. Una barca plena d’homes i dones, de nens i de nenes que també volen complir el seu objectiu. L’Ahlem va sol. Hi ha molts homes i dones que van sols. En aquella barca no hi haurien d’haver més de 25 persones. Tots es miren entre ells. No es diuen res. Tenen por. A la barca hi ha claríssimament més persones. No fa un bon dia. L’Ahlem pregunta quan queda. No hi ha resposta. Hi ha moltes més persones que les que hi caben. Comença a ploure. Els nens ploren. L’Ahlem no sap nedar. La tempesta comença a ser bastant forta. Les onades mouen la barca més de l’habitual. Els adults ploren. Els nens criden. Llamps, trons, aigua, molta aigua i onades, moltes onades. La barca es trenca. Crits. La barca es parteix per la meitat. Tothom cau a l’aigua. L’Ahlem no sap nedar.
– frase música –
Darayya, Síria. 2016.
L’Omar també decideix marxar de Síria. Fa exactament el mateix recorregut que el seu veí. Sol. Camina només 400 kilòmetres fins a Turquia. Lídia amb diferents màfies per poder arribar a un acord i agafar una barca i va a parar a Grècia, concretament a l’illa de Samos. Vathy, el camp de refugiats de Samos, és la seva nova llar. De moment. Perquè Grècia només és de pas. De fet, només ha aconseguit arribar a una illa de Grècia. Arribar a la península de Grècia és molt complicat. L’Omar s’ha de quedar a Vathy fins que tingui l’asil per anar a algun altre país. Com fan totes les persones que viuen a Vathy. També hi ha l’opció de pagar més de 1000€ a una màfia de tràfic de persones que et porten a la península de Grècia o bé t’asseguren un viatge en camió fins a algun país concret. Però no té els diners. Esperarà. Vathy és un camp petit, només hi ha capacitat per 700 persones, però n’hi viuen quatre vegades més. 3000 persones encabides en un petit terreny. Tendes de campanya. Brutícia. Condicions absolutament precàries. Aquesta situació, teòricament, ha de ser temporal. Això és el que pensa l’Omar, i el que pensen totes les persones que viuen en un camp de refugiats. Temporal. Arribar a un camp de refugiats, i poder-t’hi instal·lar, no és tan fàcil. Has de passar un seguit de tràmits administratius perquè et donin permís per ser allà. Un cop superat, tens dret a alguns luxes com mantes, sabó i aigua.
L’Omar s’instal·la en una tenda de campanya amb quatre nois més que han arribat al camp avui. Ara que fa 5 dies que és al camp, comença a saber-se alguns trucs per estalviar-se cues pel menjar, per exemple. Avui, ha anat a la part més alta del camp. La vista és bastant espectacular i li agrada posar-se allà tot sol a tocar la guitarra que li han aconseguit l’ONG que està amb ells a Vathy. Trobava a faltar la guitarra. La seva la va deixar a Síria. Quan va arribar a Vathy, de seguida es va posar en contacte amb els voluntaris de l’ONG i els hi va explicar la seva passió per la música. Un dels voluntaris, que també tocava la guitarra, li va regalar la seva que havia portat des de Barcelona. L’Omar intenta tocar el que el voluntari li havia ensenyat, la música flamenca. És tan diferent del que ell estava acostumat a tocar! Però ho intenta. Veu que un noi està pujant cap a on és ell. L’Omar segueix tocant. El noi segueix el so de la música fins que arriba a dalt de tot on és ell. “Omar, ets tu?!”
– frase música –
Camp de refugiats de Vathy, Grècia. 2016.
L’Ahlem i l’Omar estan al·lucinant de trobar-se els dos al mateix camp de refugiats. S’abracen com si es coneguessin de tota la vida. Trobar una mirada coneguda és com una pausa per seguir lluitant. Però a partir d’ara ja no lluitaran sols. L’Ahlem i l’Omar no eren amics, però a partir d’avui es tindran l’un a l’altre. No tenen a ningú més, però es tenen l’un a l’altre.
L’Ahlem i l’Omar s’expliquen les peripècies que els dos han hagut de fer per arribar fins a Vathy. L’Ahlem ha estat a 3 camps diferents, Ritsona, Moria i ara ha decidit quedar-se aquí a l’illa de Semos. L’Ahlem sempre explica com, enmig d’aquella tempesta, amb la barca partida i tots a l’aigua, van ser rescatats per Open Arms. Els hi deu la vida, diu ell.
Amb els voluntaris catalans fan molta pinya. Preparen activitats, concerts, actuacions, tallers. L’Ahlem i l’Omar són dos voluntaris més que ajuden a tots els seus companys del camp de refugiats utilitzant sobretot la seva part artística.
Ara, el gran objectiu de l’Ahlem i l’Omar és aconseguir l’Asil a Espanya. Els dos estan enamorats del país que no han visitat mai, però l’ONG que està a Vathy, és una ONG catalana i la gran majoria de voluntaris que hi van són, justament, catalans. Comencen a aprendre l’idioma per quan puguin arribar-hi. S’interessen molt per la cultura catalana i espanyola. Aconseguir l’Asil no és fàcil. No és gens fàcil.
L’Ahlem i l’Omar estan cantant cançons al vespre, sols, observant les vistes de Vathy. L’Ahlem no pot seguir cantant. Atura la cançó. L’Omar se’l mira. Està plorant. “Omar, m’han concedit l’asil a Espanya”.
– frase música –
Camp de refugiats de Vathy, Semos. 2017.
L’Omar salta d’alegria, abraça al seu amic, al seu germà, el felicita, està content. L’Ahlem no. Més ben dit, l’Ahlem sí, però no. A l’Omar no li han concedit l’asil. L’Ahlem va arribar a Grècia abans del famós Tractat de Turquia on s’acordava tancar les fronteres dels països europeus a totes les persones immigrants. Immigrar, segons el Diccionari d’Estudis Catalans, significa establir-se en un país que no és el propi. Res més que això. L’Ahlem va arribar abans del març del 2016, per això a ell li han concedit i a l’Omar no.
L’Omar no para de dir-li a l’Ahlem que no es preocupi, que ell estarà bé i que lluitarà per aconseguir l’asil i anar cap a Espanya amb ell. Però no hi ha res que consoli a l’Ahlem. Ell és la única persona que té i ara l’ha de deixar allà, al camp de refugiats. El sentiment de culpa és molt alt i a l’Ahlem li costa molt acceptar que així és com ha de ser. Prepara el viatge, on anirà quan arribi, què farà. L’Ahlem vol anar a Barcelona perquè hi té amics voluntaris de l’ONG de Vathy, però no. Li han donat l’asil a Madrid.
A Vathy fan una celebració l’Omar, l’Ahlem i altres companys del camp i de l’ONG per acomiadar a l’Ahlem. És molt bona notícia que li hagin donat l’asil. Ja és una mica més a prop d’aconseguir el que ell vol. Canten, ballen, riuen, viuen. Durant una estona s’obliden de tot i riuen. L’endemà al matí, l’Omar es desperta d’hora, abans que marxi l’Ahlem. Pràcticament no ha pogut dormir. “Ens veiem aviat a Barcelona, t’ho prometo.”
– frase música –
Madrid, 2017.
L’Ahlem arriba a Madrid en avió. No hi havia pujat mai. Està emocionat, però no sap què l’espera a Madrid. Només arribar, voluntaris de la Creu Roja l’esperen per acollir-lo. Ell només té una cosa al cap: anar cap a Barcelona.
Comença a moure fils per aconseguir el permís per anar a cap a Catalunya. I ho aconsegueix. L’Ahlem no es rendeix mai. Un cop a Barcelona, també acollit per Creu Roja, es retroba amb els seus amics catalans i comença a buscar feina, i a treballar. Treballa de cambrer, es treu el títol de monitor de lleure, treballa amb menors no acompanyats, fins que un dia aconsegueix una beca per estudiar teatre al Col·legi del Teatre de Barcelona. L’Ahlem no s’ho creu. En aquest moment, i en molts d’altres, però sobretot en aquest moment pensa en l’Omar. Què deu estar fent. Sovint s’envien missatges i sap que està bé. “Com m’agradaria que l’Omar pogués venir aquí”.
– frase música – Berlín, 2019
L’Omar baixa de l’autocar i respira. Aquell aire és tan més net que el que es respira a Vathy…
“Ahlem, ja he arribat a Berlín”. L’Omar ha aconseguit l’asil però no a Espanya, com ell volia, sinó a Alemanya. Allà no coneix absolutament ningú, està sol. Però de seguida és acollit per una ONG i comença a conèixer altres persones immigrants de països variats, que, com ell, estan lluny de casa seva. L’Omar està fascinat per la cultura espanyola, sobretot per la música. No creu que a Alemanya pugui aprendre flamenc. Pensa en com li agradaria estar a Barcelona amb l’Ahlem. Però no pot ser. Millor a Alemanya que a Vathy. I millor a Alemanya que a Síria, per descomptat. Però està sol. Va deixar la família totalment sola allà. No sap quan podrà
tornar a veure’ls. Potser no ho farà mai més. L’Ahlem era la seva família a Europa. L’Omar i l’Ahlem eren com germans. I ara estan a 1800 kilòmetres de distància.
– frase musical – Barcelona, 2019
L’Ahlem espera nerviós assegut a un banc. Va mirant el mòbil. Ja és l’hora i encara no ha
arribat. Va a la finestreta a preguntar si hi ha hagut algun problema. Li diuen que no, que deu haver-hi trànsit. Seu al banc. Mira el mòbil. Per fi, ara si, arriba l’autocar que esperava l’Ahlem. S’obren les portes i va sortint gent, homes, dones, nens, nenes, i l’últim de tots, l’Omar. Per fi. Per fi tornen a estar junts els germans, la família.
Dos dies més tard es repeteix la mateixa escena però totalment contrària. L’Omar no ha vingut a Barcelona per quedar-se. Només ha aconseguit un permís per venir a Barcelona a passar un cap de setmana.
L’Omar viu a Berlín, segueix tocant la guitarra. Treballa de cambrer en un bar turístic. Ha après a parlar alemany i viu a un pis tutelat. Tot el que pot estalviar, que és ben poc, ho envia a la seva família de Síria, que s’estan preparant per emprendre el mateix viatge que l’Omar, fugir de Síria i retrobar-se amb ell a Berlín. Fugir per sobreviure.
L’Ahlem viu a Barcelona, treballa d’actor i de professor de teatre en una escola del Raval. Col·labora activament amb l’ONG que tant el va ajudar. Viu en un pis tutelat. Tot el que pot estalviar, que és ben poc, ho envia a la seva família de Síria, que s’estan preparant per emprendre el mateix viatge que l’Ahlem, fugir de Síria i retrobar-se amb ell a Barcelona. Fugir per sobreviure.
– Cançó –
Aquesta és la història de l’Ahlem i l’Omar.
Potser a alguns us ha semblat una història normal, potser algunes heu pensat que és just, potser alguns heu pensat coses que no vull ni saber. Només m’agradaria fer un experiment. Què passaria si aquesta història us l’expliqués igual però amb el Joan i el Miquel, dos joves catalans que volen anar a viure a Perú però no els hi donen permís? Dos joves catalans que s’han de passar 2 anys a un camp de refugiats per poder entrar a viure a un país que no és el seu? Seguireu pensant que és una història normal i justa?
Aquesta és la història de l’Ahlem i de l’Omar. Però també és la història del Said. I de la Raghida. I del Bayan, el Sham, el Layan, l’Ola, la Nour, l’Anas, l’Asad, la Hala, la Rayane i una infinitat de persones, d’homes i dones, de nens i nenes, que lluiten, cada dia, pel dret a viure. I sobretot és la història per totes aquelles que van lluitar i no van sobreviure.
– frase música –
