Podcast (histories-avi-josep): Play in new window | Download
DESCOBREIX L’ESPECTACLE LES HISTÒRIES DE L’AVI JOSEP
(Badall) Ja és de dia o encara dorm tothom? (ensuma) Encara dormen. Doncs jo també.
- música –
(Badall) Jo ja voldria despertar-me però es veu que avui toca fer una mica el mandra. Ja he après que, quan jo em desperto, ells deixen d’estar tranquils, i que a ells els hi agrada estar tranquils. Tampoc vull que es penedeixin de la meva arribada, així que intentaré estar en silenci una estona més.
- música –
Això comença a ser una mica desesperant, cada matí igual. Jo ja no m’aguanto, tinc pipi, gana, set i necessito moure’m una mica! Què faig? S’enfadaran segur però… no m’aguanto més! – música – Ho sabia, estan més tranquils quan dormo. Doncs haver- vos-ho pensat dues vegades!
- música –
M’encanta sortir al carrer. L’aire fresc que em fa pessigolles a la cara, trobar-me amb els amics al parc i jugar… Olorar les flors, posar-me per tots els bassals i embrutar-me tot! A la mare no li agrada gens que m’embruti però jo és quan més feliç soc, a vegades, però, no em deixa ni acostar-me als bassals… Ara, això de no poder sortir sol no ho acabo d’entendre. Mira una pilota! Si jo ja soc gran! I no gran com els nens petits que diuen que son grans i només tenen 3 anys, jo soc gran de debò. Però no, sempre hem d’anar junts. No sé quina por tenen si tampoc tinc enlloc més on anar!
- música –
La veritat és que la meva vida no és molt complicada, de fet, és més aviat senzilla, però tota senzillesa té la seva complicació.
Per exemple, a l’hora de menjar. La mare i l’avi sempre amb aquells plats que fan una pinta… i jo, sempre el mateix. Sí que a vegades canvia, d’acord, no ho negaré, però mai fa tant bona pinta com els seus plats. I pobre de mi que em queixi perquè llavors els hi esguerro el dinar i encara tinc menys possibilitats de que em donin alguna cosa que m’agradi una mica més. Res, allà esperant i fent cara de bon jan però l’alimentació és l’alimentació. No sé si a la mare li han ensenyat a alguna escola tot això, però sempre em diu que els dolços son dolents, que els ossos no me’ls puc empassar, i que les llenties em fan pudor l’alè. Em renta sovint les dents i em dutxa. M’agrada molt l’aigua. M’ho passo bé esquitxant a tort i a dret. Sempre que surto de la dutxa vaig corrent pel passadís i la mare m’ha de perseguir perquè no ho deixi tot moll. Ara, no suporto anar a la perruqueria. Si a mi no em molesten els cabells que em venen a la cara, us molesten a vosaltres. I per molt que us ho digui cridant ben fort, no m’enteneu! A mi m’agrada ser un melenes! Quan inventaran un llenguatge per poder- nos entendre?
No poder fer res sol també és complicat. Per tot necessito algú. Sobretot la mare i l’avi em cuiden com ningú. Sempre em diuen que soc un mimat. Però jo no ho veig així tampoc. O potser sí. És cert que no em falta de res.
- música –
M’agrada quedar-me amb l’avi. Ja no té l’energia que tenia abans però m’agrada estar amb ell. Quan la mare no em pot cuidar, ho fa l’avi. M’agrada perquè m’explica coses. I m’explica coses com si fos gran, com si fos un avi, com ell. Suposo que com que es passa moltes hores sol, quan està amb mi aprofita per xerrar una mica. Explica coses guais l’avi. Però cada tarda acaba adormit a davant de la tele mirant alguna pel·lícula de l’any de la picor i jo no tinc més remei que pujar a sobre el sofà al seu costat, i adormir-me amb ell. M’agrada dormir amb l’avi.
- música –
Ja hi tornem a ser, l’avi es prepara un plat de fuet i jo res. I a sobre me’l posa aquí davant per fer-me dentetes, és que quina barra eh… Un moment, on vas avi? Avi? Ni se t’acudeixi marxar i deixar-me aquí amb el plat de fuet al davant! Com que te’l vigili? Avi! Merda. I ara què faig? Si jo me’l fotria tot! Però segur que no vol que me’l mengi. Això és psicologia inversa. Que no ho veieu que jo aquestes coses encara no les entenc. Val, no miris al plat. No miris. Aguanta. Sí. Aguanta. Mira recte, endavant. Mira la peli com si fos interessant. Oh que és interessant! Merda. No oloris tampoc! Avi vens o què? No oloris. Ni hi pensis. No hi pensis. Pensa en una altra cosa. Pensa en… Dormir. Si m’adormo no veuré ni oloraré el fuet. Però no és tan fàcil adormir-se. L’avi s’adorm de seguida. Seu al sofà i clec, ja no hi és. Potser son les pelis de l’any de la picor que el fan adormir. Provem-ho. Ai doncs sí, sí que m’està venint una mica de son. Ara ho entenc tot. (badall)
CANÇÓ MOSCA
Ho sabia! Sabia que no volia que em mengés cap fuet! M’ha tocat un premi! M’ha donat un fuet per no haver-me’n menjat cap abans. Si me’ls hagués menjat, no me n’hauria donat cap de premi, però me’ls hauria menjat tots, i això sí que hagués sigut un bon premi, i ara només me n’he menjat un. Ara no sé què és millor. Però l’avi està content. I de l’altra manera estaria trist, segur.
Ei pesadilla! Que tens ganes de jugar eh!? Mira que com molestis a l’avi, no té pietat amb les mosques com tu eh! Té una tècnica infal·lible. L’altre dia va venir la teva amiga i… d’acord està bé! Però m’has de prometre que no aniràs molt amunt, sinó no jugo. Mmmmmm. (mandrós) 1, 2,… sí, he de comptar fins a 3 per saltar del sofà, algun problema? Et penses que és tan fàcil? Soc un paticorto jo! 1, 2 i 3. Ara veuràs!
- música –
Tu fins on pots volar? Fins als núvols? Tens les ales molt petites, vols dir que arribes gaire lluny? Ja m’estranyava a mi… A mi m’agradaria.. Ei marxo que surto al carrer!
-música –
Avi més de pressa que vull córrer! Va! Vinga tu pots! Està bé d’acord. Doncs farem passeig…
- música –
Avi, anem pel camí de Cal Magre! No, avi, per aquí, per aquí!! (estirant) Vaaaaa… Visca!
Al camí de Cal Magre hi tinc un amic. Bé, encara no som amics, però jo ja fa dies que el vaig a veure. És molt tímid i súper maco! Té una taqueta a la cara. Deu ser de naixement. Jo no en tinc cap. Em sembla que li agrada molt córrer. I també em sembla que és una mica poruc. Però li agradaria marxar molt lluny. O no tan lluny en realitat. Però marxar sí que li agradaria.
Sempre ens trobem al mateix lloc i a poc a poc ens estem fent amics. Quan arribem a Cal Magre, l’avi em deixa anar sol perquè així puc córrer una mica i jugar, perquè ell ja no em segueix el ritme. És normal es fa gran i jo encara soc jove. Encara que aquest tema de l’edat és ben complicat també. Mai tinc clar quants anys tinc.
Leo. El meu amic es diu Leo. M’agrada molt el seu nom. Em recorda als lleons i els lleons son valents i forts. I son els reis de la selva, diuen!
M’agradaria molt poder-li ensenyar al Leo casa meva, el meu llit, la cuina, el pati, els plats de fuet de l’avi…! I les gominoles que em dona la mare. Està molt prim el Leo. Avui potser ja no s’espanta. Ja fa molts dies que el vinc a veure. A vegades penso que tan de bo un dia quan arribi a casa el Leo, ell hagi marxat. S’hagi escapat. Però no, sempre està al mateix lloc.
Com ara. Ja arribem. Veig al Leo de lluny, i segueix allà. Lligat pel coll amb un collar de punxes. Mou la cua. Està content de veure’ns. L’avi em deslliga. És cert que jo també vaig lligat quan sortim a passejar, i que a mi m’agradaria anar sol, però l’avi ho fa perquè no em passi res, per protegir-me, perquè no m’atropelli un cotxe, o perquè no em perdi i després no sàpiga tornar a casa. Però el meu collar no és de punxes.
M’hi acosto i no es mou. Però tampoc em diu res. Es queda estirat movent la cua. Sé que està content però no fa bona cara. Quan s’hi acosta l’avi, marxa corrent i s’amaga darrere d’un cotxe. L’avi i jo no podem parlar entre nosaltres, realment, però ens entenem. A vegades sembla que ens llegim els pensaments. L’avi ha portat una ampolla d’aigua, un pot i un tall de fuet. Li deixa el pot ple d’aigua i el tall de fuet al costat. El Leo ens mira de lluny. Li dic que vingui, que no tingui por que no li farem res. Tinc por que surti el seu avi i ens digui de tot. Té molt mala llet i l’avi es posa molt nerviós parlant amb ell. El Leo s’acosta a poc a poc amb molta por. L’avi i jo no ens movem. L’esperem. Arriba fins al pot d’aigua i se la veu tota. L’avi n’hi posa mes. No para de moure la cua. Agafa el tros de fuet i se l’emporta unes passes més enrere. Ens mira. Està content. L’avi el crida perquè li vol fer unes pessigolles com les que m’agraden a mi i jo li dic que vingui a jugar amb mi. Però, tot i que no marxa com abans, no s’acosta. Estic segur que quan provi les pessigolles de l’avi, no podrà parar. Ens mira des de lluny i mou la cua. L’avi em crida per tornar cap a casa. Li dic al Leo que tornarem demà o demà passat. Crec que li costa confiar en mi. A veure si demà l’avi li porta un bon plat de pollastre i una serra per tallar la cadena. El Leo estaria tan content… Perquè segur que demà quan tornem, segueix al mateix lloc, lligat amb el
collar de punxes, sense menjar ni aigua i sense ningú que li faci pessigolletes a la panxa. Tinc molta sort de viure amb l’avi i la mare. Crec que sí que soc un mimat. Potser ens el podríem emportar a casa! Així tindria un amic amb qui jugar mentre l’avi dorm. O podríem dormir tots 3 junts mirant pelis en blanc i negre. Si no ens ve a molestar la mosca pesada! Mira, una pilota!
