capítol 10 de les històries de l'avi Josep, el podcast. Un podcast d'històries reals i de teatre musical

10. Segona Oportunitat

Compartir:

Fa dies us deia que m’agradaria molt que l’avi Josep us expliqués alguna cosa ell mateix, però la situació encara no ens ho permet. Encara fem visites a través de la finestra quan hi passem per davant per anar a comprar, i trucades de telèfon. I

Aquests dies tots estem molt agraïts a la feina que està fent tot el col·lectiu sanitari. Se’ls hi dedica un aplaudiment cada vespre a les 8 i després ens dediquem a incomplir les normes que ens posen. És bastant contradictori tot plegat. Igual que necessitar una pandèmia mundial per adonar-nos-en de la feinada que fan dia rere dia cuidant de nosaltres i salvant vides. Potser és moment de que aquest agraïment sigui constant, i que quan es proposin retallades a la sanitat siguem nosaltres els que ens revelem contra tot això perquè ells puguin seguir cuidant la nostra vida.

A casa, fa anys que aplaudim al col·lectiu sanitari, fins i tot en públic, perquè ara fa 10 anys ens van cuidar la vida com ningú ho havia fet.

No és un tema que a la meva família surti gaire en conversa i menys amb l’avi. Potser fins i tot durant una època es va arribar a convertir en un tabú. Però els tabús no serveixen per res. Tot el que hem viscut, bo i dolent, ens han fet ser qui som. No seriem els mateixos si no haguéssim viscut aquestes circumstàncies. No seriem ni pitjors ni millors, però no seriem els mateixos. A casa hem sigut sempre lluitadors i treballadors de mena, mai ens han donat res fet, però hi ha dos membres de la família que ens van ensenyar el vertader significat de la paraula lluitar i de la paraula vida.

No li he dit a l’avi que aquesta setmana la història seria aquesta, tant real, tant nostra. Estic segura que es farà un tip de plorar. Però el record és bo i les llàgrimes també. I a vegades, se’ns oblida que fa 10 anys, la vida ens va donar una segona oportunitat.

 

SEGONA OPORTUNITAT

“No sabem si l’Eduard podrà tornar a caminar”

Així va començar la segona part de la vida de l’Edu. Com si hi hagués dos actes, dues parts, dues fases. Un abans i un després.

Només feia 3 hores que havia arribat amb helicòpter a l’Hospital Taulí de Sabadell i ja l’estaven operant d’urgència. L’Edu, amb 14 anys, s’havia fracturat dues vèrtebres i se n’havia esclafat una altra. Tot això, amb afectació del canal medul·lar. Aquestes paraules son vertiginoses per si soles. Així doncs, us podeu imaginar el que van sentir totes les persones que estaven a l’espera de saber què significaven.

L’Edu va arribar a l’Hospital conscient. Tot i que estava en shock absolut, sabia el que havia passat i sabia quina era la gravetat de la situació. Va saber que anava al Taulí perquè, a l’Helicòpter, els bombers van fer diverses trucades per saber quina era la millor opció per ell. Sembla que allà hi havia un metge especialista que el podria ajudar. Li feia molt mal l’esquena i no sentia les cames.

L’Elena encara no havia vist l’Eduard perquè no havia pogut arribar al lloc de l’accident. Tot el que sabia sobre com estava el seu fill era perquè li havien dit les persones que sí que van baixar. Quan van arribar a l’Hospital, ella i el Medir, el pare de l’Edu, la sala

d’espera d’urgències era plena de gom a gom, i això que era un diumenge a la tarda. “Som els pares de l’Eduard Lecha”. I sense esperar-se ni un segon els van fer entrar directament a un despatx. Quan et fan passar tan ràpid, és que alguna cosa no va bé, van pensar els dos.

“No sabem si l’Eduard podrà tornar a caminar. Ha arribat amb una lesió medul·lar completa i amb zero sensibilitat i zero motricitat. L’operarem d’urgència. Podeu entrar a veure’l si voleu.”

En aquest moment, l’Edu i la seva família tenien dues opcions. Dos camins a triar. Rendir-se i lamentar-se o lluitar i agrair el que tenien.

 

(so domino, i bar) Porto tota la tarda jugant al bar i no hi ha manera de guanyar ni una partida. Sort que només ens hi juguem 5 cèntims perquè sinó… Mira el Llibert ja ha tornat a guanyar. Està de sort avui! (pausa) Potser que vagi tirant cap a casa que sinó la Quimeta em dirà que arribo massa tard. Que vagi bé! (so passes) S’acaba l’ambient de bar) Si que fa bon temps per ser finals de febrer. Demà ja és Març o és un any d’aquells que el febrer té 29 dies? Mai ho sé això. (S’obre porta de cotxe i arrenca cotxe. El so del cotxe segueix amb música de ràdio. S’apaga el cotxe. S’obre la porta del cotxe). Ei bona nit! El què? No, impossible. L’Eduard nostre? El nen del Medir? Vaja, no ho crec. La Quimeta m’hauria dit alguna cosa. Sí, et deus haver confós! Vinga mersi! Bona nit! (So porta de casa) Noia? Quimeta? Quimeta! Ai nena, quin susto m’has fet ara! Què hi fas aquí? Mar? Què ha passat?

 

L’Edu va passar 4 dies ingressat a la Unitat de Cures Intensives Infantils de l’Hospital Taulí. Passats aquests 4 dies, va començar a tenir una mica de sensibilitat a les cames i va deixar d’anar sondat. Aquell va ser un gran dia. Tan senzill com, de sobte, sentir una mica les pessigolles que el seu pare feia dies que intentava fer-li als dits del peu sense èxit. Aquell petit pas, semblava una muntanya.

La incògnita però, seguia sent la mateixa. És només una inflamació medul·lar o hi ha una lesió medul·lar important? En altres paraules, tornarà a caminar, o no?

L’Edu no era un nen. Ja tenia 14 anys i aquesta és la pitjor edat perquè et tractin com un nen. Va passar 8 dies més ingressat a la planta infantil de l’Hospital Taulí, amb tot el que això comportava. Tota la família estava més pendent d’ell que mai, perfecte per un adolescent. Requeria ajuda per fer les seves necessitats, perfecte per un adolescent. El personal sanitari, que el cuidava com ningú, no el tractava com un adult i els Pallapupes intentaven animar-lo cantant-li l’himne del Barça. Perfecte per un adolescent. Aquell adolescent, però, s’estava fent gran a passos gegants i només tenia una cosa al cap.

Altre cop tancats en un d’aquells despatxos tan tètrics, els seus pares esperaven que el metge els donés alguna bona notícia. “Nosaltres ja hem fet tot el que podíem fer per

ell. Si hi ha alguna possibilitat que l’Eduard pugui recuperar la mobilitat, no serà aquí. Demà mateix el traslladarem a l’Institut Guttmann.”

L’Institut Guttmann? Quan penses en l’Institut Guttmann el primer que et ve al cap és una cadira de rodes. Fins i tot el seu logotip t’hi fa pensar. Per molt que els metges els deien que no volia dir res, l’Elena i el Medir van haver de viure un dels moments més durs del procés. Van passar de veure l’Edu caminant a veure’l estirat a un llit, i del llit a una cadira de rodes. L’impacte va ser bèstia. A casa, van començar les obres express per fer-ho tot accessible i adaptar-ho per la nova situació que els hi venia a sobre.

En aquest moment, l’Edu i la seva família tenien dues opcions. Dos camins a triar. Rendir-se i lamentar-se o lluitar i agrair el que tenien.

 

(so teclat d’ordinador) Sempre acabo fent els treballs a última hora, no sé com m’ho faig. Sort que no tinc imprevistos, perquè sinó, no sé com m’ho faria. (so teclat d’ordinador) Jo no entenc què fan a la uni posant-nos aquest treball. Però si estem a finals de febrer! No fa ni dues setmanes que vam acabar el primer semestre! Comencem forts… (so telèfon ) Si? Gerard? No, soc la Mar, jo. Una ambulància? Perquè? Que passa? L’Edu? Gerard? Gerard! (penja el telèfon) Papa! Era el Gerard, l’amic de l’Edu. Diu que truquem una ambulància que ha tingut un accident. Crec que m’estava vacil·lant. No sé… Truca tu papa. (so trucar 112)

(so corrent pel bosc. Ofec de respirar) Crec que mai he corregut tant a la meva vida. Jo no faig mai esport però ara no puc parar. L’Aleix corre molt i els dos metges que tinc al darrere també. Hem de baixar fins a la riera. Li he promès a la tieta que tornaria per dir-li com estava. Però primer l’haig de veure a ell. M’ofego. No paris Mar, no paris. Merda. Pareu un moment. (Silenci) Ha sigut aquí? 15 metres? (torna tot el soroll) Correu! Seguim! Els metges no poden accedir a ell des de dalt del barranc. Hem d’arribar a baix. No paris Mar, tu pots. No paris! (Silenci ) Edu. Edu, em coneixes? Sí. Estaràs bé, d’acord?

 

Van arribar a l’Institut Guttmann i el primer que van fer, va ser visitar les instal·lacions. L’habitació on estaria ingressat l’Edu, el gimnàs on faria la rehabilitació, els espais comuns i els jardins on, més tard, passejarien mare i fill en silenci, fent-se companyia l’un a l’altre, sense dir-se res però dient-s’ho tot.

Després de la primera sessió de rehabilitació, els seus pares, estaven esperant a la porta del gimnàs, no el deixaven mai sol. L’Edu, només sortir, va començar a fer cabrioles amb la cadira de rodes. Els hi volia ensenyar que havia après a fer el pi amb la cadira, és a dir, aixecar les dues rodes del davant. La seva mare no podia parar de repetir-li “Animal, que et faràs mal!” però ell estava content. L’Edu, amb 14 anys, estava content perquè podia aixecar les dues rodes del davant de la cadira de rodes. La sensació era ben estranya.

A l’Institut Guttmann, l’Edu compartia habitació amb el Konstantin, un noi dos anys més gran que ell, que havia tingut un accident semblant al seu però, en lloc de 15

metres, va ser de l’alçada d’una marquesina de bus. El Konstantin s’havia quedat tetraplègic. L’Edu i ell, inevitablement, es van fer molt amics.

La vida, però, no estava disposada a posar-ho fàcil a l’Eduard i a la seva família. Quan encara regnava la incògnita de com l’Edu sortiria endavant de tot això, a la seva àvia, la iaia Quimeta, li van detectar un càncer de còlon.

Amb l’Eduard ingressat a l’Institut Guttmann i la Quimeta a la Mútua de Terrassa, el trasbals familiar era total. Tothom estava pendent d’ells dos però, per sort, ningú s’oblidava del petit Marc, el germà de l’Eduard que, amb només 12 anys, intentava sobreviure en mig d’aquella odissea. La vida no s’aturava per ningú i tots havien de conviure amb aquella barreja d’emocions i amb les obligacions que la societat t’imposa.

15 dies després d’estar ingressat a l’Institut Guttmann, ja tornaven a estar a un altre despatx, aquest cop tots 3.

“Es muy difícil en esta fase inicial determinar qué pasará. Pero eres un chico joven, en edad de crecimiento, con mucha fuerza de voluntad y la lesión, por suerte, esta a bajo del todo de la columna. Eso nos juega a favor. Por ahora, podrás ir a dormir a casa, y cada día te recogerá una ambulancia para venir a hacer la rehabilitación aquí.”

“Hi ha alguna possibilitat que pugui tornar a caminar?” va preguntar l’Eduard, “Como ya te he dicho es muy difícil en esta fase inicial determinar como serà tu recuperación”, “Però hi ha alguna possibilitat que pugui tornar a caminar?”, “Sí, la hay”.

En un altre despatx tètric d’Hospital, a la Mútua de Terrassa, dues filles de la Quimeta també esperaven alguna notícia. “Hi ha alguna possibilitat que ho pugui superar?” “És difícil en aquest moment determinar una cosa així.” “Però hi ha alguna possibilitat que ho pugui superar?” “Sí”

L’Edu tenia molt clar què era el primer que faria en sortir de l’Institut Guttmann.

Tota la família estava a l’habitació de l’hospital amb la Quimeta acomiadant-se abans que, l’endemà, de bon matí, l’operessin. De sobte, es va obrir la porta de l’habitació i va entrar l’Edu amb la cadira de rodes, amb un somriure que contrastava amb l’emoció que això va provocar a tots els presents, en especial a ella, la seva iaia Quimeta. L’habitació de la planta d’oncologia de l’hospital Mútua de Terrassa, es va omplir de ganes de viure.

CANÇÓ EDU – IAIA

L’Edu, i la seva àvia, la Quimeta, van viure junts la seva malaltia. La vida els va unir perquè quan un dels dos no tingués energia, l’altre amb tota la seva força tirés endavant pels dos. Veure’ls junts era veure la vida. No es van rendir mai. Si hi havia una possibilitat perquè no podia ser la seva?

L’Edu va estar 2 mesos anant i tornant de l’Institut Guttmann cada dia per a fer la seva rehabilitació. La Quimeta va estar mesos anant i tornant de la Mútua de Terrassa per realitzar tots els seus tractaments i operacions.

L’Edu, els diumenges, a la paella familiar que la seva àvia mai es va cansar de fer, ensenyava els seus avenços. El que per qualsevol persona seria una cosa del tot insignificant, per aquella família era un triomf, una victòria.

“Mireu, mireu, m’aguanto dret ja! 1, 2, 3 segons!” “Mireu, mireu, 10 segons!” “Mira iaia, ja faig una passa!”

I així van anar passant els dies, i dies, i dies. I els mesos, i mesos, i mesos. Cada dia una passa més. L’Eduard tenia un objectiu: tornar a caminar. I no es va rendir mai. Va fer de la seva vida una lluita diària. La lesió medul·lar va millorar molt i la seva força de voluntat, el seu interès, el seu esforç, les seves ganes d’aixecar-se cada vegada que queia i la seva intel·ligència per superar el dèficit van fer que l’Edu, aconseguís el que el dia 28 de febrer del 2010, la vida li va intentar prendre.

L’Edu, ara amb 25 anys acabats de fer, és “enginyer de    ” i és molt feliç. Se’n va anar

un any a estudiar a Filipines i va viure una de les experiències més bèsties que es poden viure. Li ha quedat un 14% de disminució del moviment, el que realment significa: res. Té 3 vèrtebres immobilitzades però això no li impedeix absolutament res. De fet, ho pot fer tot. Absolutament tot. Esquí, bici, córrer, natació, tot. Absolutament tot. I està clar que la vida, quan et passa una situació com aquesta, te la mires d’una altra manera. Però l’Edu sempre ha sigut de viure emocions fortes. Li agrada la velocitat, el risc, la competició. I això no li traurà mai ningú. De fet, potser va ser això el que el va salvar. Ell volia guanyar, i va guanyar.

Ell és conscient, que si no hagués sigut per ell mateix, no hauria aconseguit el seu objectiu. Però també sap que va tenir la sort de comptar amb uns professionals mèdics immillorables, que es van desviure perquè aquell nano de 14 anys pogués tirar endavant. I també sap que va tenir la sort de tenir una família i uns amics que es van bolcar en ell i en la seva família per ajudar-los amb tot el que fos possible.

Moltes de les persones que l’envoltaven, van fer promeses que complirien si l’Eduard se’n sortia d’aquest accident. I tothom les va haver de complir. Algunes més petites i d’altres més grans. Pujar a Montserrat, anar a fer el Camino de Santiago Qui sap si la

promesa que va fer la seva iaia Quimeta, va ser donar la seva vida perquè l’Eduard pogués tirar endavant. No ho sabrem mai. Però això és el que ella hagués fet per qualsevol de nosaltres.

La vida és meravellosa però molt fràgil. Cuidem-la i agafem-nos hi fort quan ens doni una segona oportunitat.

CANÇÓ EDU 1a PART –

Deixa un comentari

Més publicacions del blog

Aquest web utilitza cookies pròpies i de tercers per al seu correcte funcionament i per a fins analítics i per mostrar-te publicitat relacionada amb les seves preferències en base a un perfil elaborat a partir dels teus hàbits de navegació. Al fer clic al botó Acceptar, accepta aquestes tecnologies i el processament de les dades per a aquests propòsits.   
Privacidad